Manel

Afirma Manel que el despertador sonà a l'hora que l'havia posat. L'apagà sense prestar-li atenció. Es regirà i procurà no desvetllar-se. Els llençols continuaven xopant la seva suor. El matalàs, impregnat com estava de la seva olor, ja no tenia solució de continuïtat. Explica Manel que a l'hivern, quan havia de tancar la finestra, el tuf s'apoderava de l'habitació. Però en aquell dia d'agost el corrent d'aire ho dissimulava tot.

Cometé l'error de posar-se bocaterrosa. Fou un error, segons Manel, perquè la flaira que emanava el matalàs no el deixà continuar dormint. S'aixecà, s'ajupí, ensumà i palpà els llençols. Tampoc havia suat tant, recorda que va pensar Manel.

Anà cap al bany traient-se la samarreta. Se l'apropà a la cara. Pel coll, encara era humida; l'olor, era somorta. Però a les aixelles; hi regnava la pudor. La deixà caure a terra. Creuant la porta del lavabo es tragué els shorts. Diu Manel que no va poder evitar refregar-se'ls pel nas. Sentí amb delit el perfum dels seus baixos. Els deixà caure a terra.

S'encabí, com pogué, mig estirat a la banyera. Amb un peu alçà el monomando, mentre l'altre li atansava el telèfon de la dutxa. Se sentí orgullós, com cada matí s'hi sentia, d'haver aconseguit automatitzar aquell moviment tan inútil.

Es començà a ensabonar. Assegura Manel que no podia apartar la mirada de la tovallola. Era allí, rebregada damunt del bidet, tal i com l'havia deixat amb premeditació el dia anterior. Quan més la mirava, amb més força es fregava les carns. Decidí que ja n'hi havia prou de turmentar-se i s'esbandí de mala manera. S'aixecà amb la cura de no relliscar i el neguit del que no pot esperar. Allargà el braç. L'apressà. Sí, estava tan humida com s'imaginava. Feia aquella olor de resclosit que tant esperava. Es deixà acariciar per ella lentament, per tot el cos, assaborint cada profunda inspiració del seu nas.

En aquell punt d'èxtasi se sorprengué a si mateix veient-se pel mirall. Deixà d'eixugar-se. Mentre se somreia, diu Manel que es digué amb veu alta:

- Estàs boig Manel.

Manel jura i perjura que el seu mirall li respongué:

- Potser sí que estàs boig Manel. Però no t'agradaria saber quina olor fa el teu reflex?

S'apropà a la seva imatge. Li tocà la cara amb la punta dels seus dits. Fascinat, sentí com se la tocava a si mateix. No volgué tancar els ulls. No es volgué perdre cap detall d'aquell instant. Deixà anar tot l'aire que duia a dins, preparant-se per a la inspiració de la seva vida. Hi apropà el nas fins que la punta tocà el fred mirall. Quan es disposà a assaborir aquell ínfim i gloriós moment, tot es féu obscur al seu voltant.

En l'absoluta foscor li passà pel cap el mite de Narcís. Va ser llavors que el comprengué, assegura Manel.