MANEL de Carme Cabús

Manel,


El teu espai, simplement, va quedar buit per sempre.
Encara es dreça en la pau de les tardes fines el teu cos alt i moreno, el teu cabell onejant, el color d'oliva del teu rostre, el teu somriure delicat.
Des de lluny, ens miro a tots dos en la nostra joventut, les robes de colors i florejades, l'estret lligam indivisible, la consciència de pertanyer-nos i de ser en tot només un.
Un lloc per a cada un de nosaltres, amb un ampli espai per expressar-nos i anar de cada un a la síntesi.
Mai més hi ha hagut res de més creador, cap possibilitat de satisfacció més completa, cap felicitat més extensa, tan immensa que, després de trenta anys de no tenir-te, arriba fins avui.
Qui podria substituir-te? Qui pot venir al meu costat aplegant la teva força? Com pot ser que a través de tants anys només tu segueixis sent la meva vida?
Vaig trobar a internet la foto de la teva filla. Era entre una colla de noies i nois a Dinamarca, tots rossos, com la seva ascendència danesa materna. Però ella era tan morena com tu. No la vaig reconèixer només per això, sinó per com s'assembla a la teva mare. Recordo quan ella m'explicava com, per guanyar-se el jornal, havien anat a treballar, amb el teu pare, a La Isla del Arroz. Què en deu saber, la teva filla, dels emigrants andalusos que van ser els teus pares?
Té, potser, la teva sensibilitat, la teva capacitat d'estimar i viure?
Amb tu Andalusia vivia en tot el que podia tenir de millor, la seva ànima riquíssima i senzilla.
I sí que es va acabar tota aquella vivència, i el temps que ens reté es va transformar i es va empeltar a una altra realitat d'espais oberts a la buidor de tu.
Però en cada home que després he estat és a tu a qui respiro.
M'ha agradat el misteri de cada home perquè he pogut reinventar-t'hi. I després, quan s'ha mostrat qui de debò hi vivia, el somni s'ha esvaït, com quan esclata un globus. I, després, t'he seguit buscant, amb les teves mans llargues, el teu cos alt i prim, el cabell espès i incontrolable.
Cap més delícia t'ha pres el lloc, ni cap forma ha rellevat el nostre aprenentatge de l'erotisme.
Encara el teu esperit tenyeix la meva mirada, que veu el món ple de riqueses insospitades que vénen de tu.
Encara als gestos dels altres hi cerco els teus gestos, i el teu somriure, i el teu mirar que mai no s'aparta de mi i em fa ser viva.
La teva elegància la trobo en facetes d'altres retalls, fragmentada, mai completa, igual que la teva sensibilitat.
On deu ser ara el nostre petit llit on ens encaixàvem? Hi restaven pèls arrissats del teu pit, i la teva olor que sorgia de les nostres olors barrejades. I jo m'hi ajeia quan a la tarda ja havies marxat, per retrobar-te.
Res més. Només que sense tu no em trobo a mi en aquesta altra.