Mandrils urbanites

Quan els nou rics de la ciutat practiquen el turisme rural, el camp tremola, i no precisament de fred. Els de pagès no s'estremeixen quan la Mamen escridassa la seva gosseta Cuca perquè s'ha embrutat les potes amb el fang de l'era; ni quan en Borjamari demana un bloodymary abans de dinar amb un "porfa" pronunciat com si tingués el nas tapat. Els calfreds de la gent que els acull tampoc vénen de quan els visitants pregunten a quina hora tanquen els corrals, o de recomanar-los, amb bona fe, una empresa desratitzadora perquè han vist un ratolí salvatge passejant pels conillers. Res de tot això els atabala, en podeu estar ben segurs. Als pagesos no els cou que els pixapins, els camacos o els de can Fanga, tant se val l'epítet foteta, passin un cap de setmana al camp explicant a la padrina el calentet que s'està al pisàs de l'Eixample i tot el que es perden per culpa de viure isolats del món i del progrés entre camps de bardisses regades amb suc de porc. No hi fa res que el Jaguar s'encalli cada matí a les rondes invertint més d'una hora per a fer vint quilòmetres, ni tampoc que la blackberry s'hagi convertit en un apèndix del pàmpol auditiu, ni que siguin esclaus de les reunions per a preparar les reunions que generaran noves reunions, i menys encara que estiguin més temps clavats davant del correu electrònic que els condemnats a galeres agafats als rems. Ells viuen al dia envoltats dels avenços tecnològics que els fan la vida suposadament més fàcil (portàtils inal·làmbrics permanentment connectats amb l'oficina, mòbils de darrera generació que sobressurten dels cascs de moto, reproductors d'emapequatre que t'estalvien d'escoltar l'impacte del parafang en topar amb el teu costellam quan no sents el motor que s'apropa, robots en forma de quisso per fer companyia, quan no cuinen o saluden, ah! i sempre freds com una mala cosa), incapaços d'entendre que cal reposar la massa d'un dia per l'altre a fi de què llevi bé i en surti un pa com cal, que els penellons no són uns dolços de Nadal o que el destí dels esclops són els peus que han de trepitjar la neu i no els testos plens de flors. Els nou rics es vanten de pertànyer a una civilització que els permet d'anar al gimnàs per pujar amb l'ascensor fins a l'entresol de ca la iaia, gaudir d'una tarda de compres amb la família enlloc d'estar pendent del bestiar (quin gran exemple de comunicació quan el pare que puja per les escales mecàniques dels grans magatzems es creua amb la mare que hi baixa, saludant-se amb una mà mentre amb l'altra subjecten el mòbil a través del qual es parlen), sense esmentar les reunions familiars en les que els homes competeixen per a veure qui desenfunda més de pressa la darrera versió d'iPod, d'iPhone o d'iDiota que ha sortit al mercat, una versió emmascarada de qui la té més llarga. És aquesta profunda contradicció entre el que diuen i el que fan el que no encaixa amb els pausats cicles naturals de pagès, executius enlluernats per uns sous estratosfèrics que els omplen les butxaques amb la mateixa velocitat que se'ls buida l'enteniment. Però anem al gra, que el que realment infla els "cohons" als de poble, que diu un meu amic mallorquí, és la postura patriarcal dels pijos de la ciutat, perdonant-te la vida pel pecat d'haver nascut pobre i curt de gambals per aquests verals, recordant-te fins a perbocar que ells són aquí perquè et puguis dur una mica de pa a la boca, una caritat que en té tant de cristiana com de castes les gallines.
Per això, després d'un sopar rústec a base d'escudella i carn d'olla, pollastre amb prunes i crema catalana, quan en Borjamari està rapapiejat a la butaca vora la llar de foc, amb aquell soroll sedant del tió que crema, el puro assaborint-lo a la boca i la copa tèbia de conyac a la mà, és aleshores que l'ànima posh s'estova i concedeix tot el que se li demana com a acte d'agraïment per fer-la gaudir del cel a la terra. La concessió del nou ric fou una partida d'escacs, que va iniciar-se entre l'hereuet Riera, un torrecollons de marca, i en Borjamari, candidat a capataç colonialista de la seva escala de la Bonanova.
- Tito, fa una partideta? Ja sé que no t'arribo ni a la sola de la sabata, però des que m'he apuntat a escaquejant.com crec que he millorat i voldria provar-ho.
- Ay, me da un poco de palo, ¿no?, pero bueno, venga, que así aprendes algo...
Després de que l'hereuet del mas, jugant amb blanques, hagués de sentir-se que el golf i l'equitació que practicava assíduament el seu rival li prenien massa temps per a poder practicar el joc de reis, però que temps ha havia arribat a tenir un Elo respectable al club de la Diagonal, la partida va arribar a la següent posició:
Blanques (l'hereu Riera): Ra2, Cd5, Ce8, c7, d7, g7
Negres (Borjamari): Rh5, Ac5, Ag6, Cd2, a3, c2, g4
Les negres amenacen guanyar després de 1.., c1=C+ 2. Ra1, Cd2-b3 mat. En Borjamari se n'adona i comença a assaborir les mels de la victòria sense mirar primer que el rusc estigui lliure de l'eixam d'abelles.
- Bueno, venga, otra copita de este coñá tan sublime, que esto hay que celebrarlo ya, ¿no?- disparà amb tota la puteria per minar la moral.
- Tito, oi que diu que li agraden els cavalls? Doma clàssica o salts?- respon el noi, immutable, intentant que allò de los catalanes, de las piedras sacan panes també tingui la seva versió per als escacs.
Les blanques juguen 1.Cf4+ especulant amb la idea de coronar el peó de dama amb escac al rei negre, guanyant, un recurs amagat però que la intuïció del vailet li diu que pot fer mal.
- Vaya, este jaque me suena a los manotazos del ahogado, qué se le va a hacer... Y contestando a tu pregunta, a mi lo que me pone es el polo, tengo un "handicap" tan bueno como el de un argentino. "¡Sos macanudo, pibe!", me chillan admirados.
- El polo no el practico, però faig voltar la dalla amb la mateixa habilitat, lo juro por Snoopy, senyor Titot - va respondre sense rumiar-s'ho gaire, concentrat en la partida, no cal dir-ho.
Les negres es decideixen per 1...Rh6, frustrant el seu pla, però això no desanima al xicotot. A l'hereuet Riera li sembla que el bestiar li fa costat, la qual cosa, venint de pagès, no té gaire mèrit.
Després de 3.g8=C+ Rh7 (si Rg5 4. d8=D+) 4.Cgf6+ Rh6, el jugador de ciutat exclamà:
- Vaya con los caballitos, que pesaditos están, ¿no?, ¡ay, por Dios, qué lata!
- No pateixi, senyor Borjamari, que faré el possible per aguantar el matxos, si és que els puc aturar! - mentre la cara se li il·lumina en començar a veure la llum al final del túnel.
- Riera, ¡no me sea usted ordinario, por Dios! - i apaga el cigar amb ràbia, i aparta la copa, i es pentina la cabellera cap enrera xafant-se-la amb les dues mans alhora, deixant a la vista els bracelets de colors i cuiro que encerclen la cadena del Rolex daurat que sobresurt del puny blanc amb bessons d'or fi que contrasta amb la màniga blau cel amb ratlles clares.
Però ja era massa tard per a refer l'exèrcit negre: l'hereuet no acabava de creure's el que anava veient, una eugassada desbocada que abassegava tot el que se li posava per davant.
5.Cxg4+ Rh7 (Rg5 és tabú per la promoció del peó) 6.Cef6+ Rg7 (si el rei va a la primera línia, el peó corona amb escac) 7.Ce6+ Rf7 8.d8=C+ Re7 9.c8=C i mat.
Després del darrer moviment que certificava la capitulació del rei negre, en Tito no va poder aguantar més la humiliació infringida:
- ¡Pero si esto parece un establo, con tanto caballo! Yo he venido a jugar al ajedrez, no a domar yeguadas. Nada, nada, me retiro a descansar a mis aposentos, dejemos la revancha para otra ocasión, chaval, que parece que me duelen las costillas con tanta coz equina...
L'endemà, en Borjamari va pagar el compte de bon matí i va marxar sense esmorçar per evitar creuar-se amb la cara sorneguera de l'hereuet Riera, adduint una trucada imprevista del seu personal coach per a preparar la temporada de bridge. Reconeixem-ho, aquests nou rics són ridículs, però en el fons, com diuen a Kènia, si el mandril es veiés el cul, també riuria.

Dedicat a Korolkov, autor del problema, allà on sigui.
llpages