Mandorcórovi

Un relat de: deòmises
Això de tenir por a la foscor no li ve de nou, a la Patrícia. La mare i l'àvia ho saben i, per això, no la renyen quan una d'elles es troba el llum encès de la seva habitació quan han de despertar-la. L'àvia intenta que se li passi aquesta por explicant-li històries abans d'anar a dormir, del país de Mandorcórovi, el lloc on neixen les estrelles. La nena l'escolta atenta però ràpidament la venç la son, amb la veu tranquil·la de l'àvia de fons, que li relata peripècies vingudes d'aquell món imaginari.

Quan l'àvia apaga el llum de la tauleta de nit i marxa de l'habitació, la Patrícia dorm profundament. Però no tarda a obrir de nou els ulls i adonar-se que es troba sola i a les fosques. Com sempre que es desperta, la seva mà busca l'interruptor del llum i el prem. Quina és la seva sorpresa en veure que la llum s'intensifica, és blavenca i envolta les parets de la seva habitació que, mica en mica, es va omplint de libèl·lules que voleien al seu voltant. És un vol juganer que la convida a riure i a alçar-se del llit i seguir-les cap allà on vagin.

Si hagués de dir on es troba, dubtaria bastant abans de contestar. Perquè tot el que veu en incorporar-se és totalment nou per a ella, però també familiar. Ha sentit parlar tantes vegades d'aquestes coses fabuloses que no s'extranya que, enmig de la seva habitació, hagi aparegut un camp verd ple d'arbres fruiters i que l'aire bufi amb olors d'ametlles torrades. Tampoc que les libèl·lules la guiïn cap endavant i ella camini sense tenir por de res.

El sol brilla, els núvols es mouen amb lentitud, i la Patrícia gaudeix fixant-se en cada detall de Mandorcórovi. Les flors de colors vius i variats, la suavitat d'una catifa d'herba als peus, i els ocells que refilen entre les branques dels fruiters, carregats de pedres precioses que, en tocar-les amb els becs, es converteixen en fruita madura i deliciosa. Ella també voldria menjar-ne. Tot just ho ha desitjat que una deliciosa poma vermella li ha aparegut a la mà. La mossega i tasta la dolçor més exquisida que mai no ha imaginat mentre jau damunt de l'herba.

Aquest plaer és interromput pels peixos-estrella, que neden o volen, o totes dues coses a la vegada, al seu davant. Un reguitzell nombrós que omple el cel en qüestió de segons, fins que el sol gairebé desapareix i la llum és més escassa. Però és una penombra agradable. Els cossos dels peixos-estrella són lluents, amb ales en lloc d'aletes, i els seus ulls parpellegen de tal manera que la Patrícia es troba còmoda. Les libèl·lules dansen amb els peixos-estrella, sense destorbar-se entre ells i la nena és una espectadora d'aquest espectacle. Quan apareix la lluna, queda bocabadada per la bellesa del conjunt. La llum que hi havia amb el sol s'ha tornat claror màgica i preciosa. I la cadència dels moviments la bressola.

S'ha fet de nit, a Mandorcórovi, però la Patrícia no pensa en interrumptors ni en la família. Contempla els peixos-estrella dibuixant cercles en el cel i ajuntant-se al voltant de la lluna, amb una melodia suau que sembla sonar en moure's les seves ales. No es cansa d'aquest canvi continu de sorpreses que apareixen en plena nit. Perquè no se li ha oblidat que s'ha fet fosc sense adonar-se'n. Però segueix tranquil·la i somrient. Tot d'una, els peixos-estrella se separen i s'escampen pertot arreu en grups petits. No és un vol espantat, sinó que segueix la mateixa calma que havia regnat fins al moment. Cada grup, al seu torn es dispersa més encara, fins que cada peix-estrella queda sol i en moviment. La música no para i la Patrícia es fixa en els cossos lluents que s'han escampat. Són punts en el cel, que parpellegen i la hipnotitzen.

Troba bonica la composició que ha quedat, al cel fosc i estrellat. Però el que no sap és que no cal viatjar fins a Mandorcórovi per trobar-la. Això és el que li canten en xiuxiueigs les libèl·lules; la Patrícia ja dorm profundament, de nou a la seva habitació, però somriu perquè, en el fons, està entenent les paraules cantades. Quan la mare entri al matí, no trobarà cap llum encès i entendrà que la seva filla ja ha conegut la màgia de Mandorcórovi i de la llum de les estrelles. Igual que ella va conèixer-la de petita i sent poruga com la Patrícia.

Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]

    Enhorabona!

    Aquest conte, presentat al “Concurs ARC de Contes Infantils 2012. Les estrelles”, ha estat seleccionat per formar part del recull que l'Associació de Relataires en Català publicarà (edició prevista per a finals d’aquest any).

    En breu ens posarem en contacte amb tu via correu electrònic.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC (Comissió Concursos)

  • La nova Alícia[Ofensiu]
    rautortor | 15-05-2012


    Per aprendre a dominar la por, l’estúpida, irreal i mentidera por dels infants, cal reivindicar la participació inestimable de les àvies i, per herència, de les mares. Elles, conscients del poder que pot exercir la sensació de por sobre els nens petits, ens han ajudat a tots a vèncer-la a través dels contes i dels viatges a móns imaginaris. Tu has sabut endolcir el món inquietant de Sangtraït i hi has encabit, a l’estil del món meravellós que creà Lewis Carroll per la seva Alícia, éssers entranyables i fabulosos com són les libèl•lules i els peixos ambivalents, que esdevindran, a la fi, estrelles reals i amables en un món imaginari.

    Fins que la nena poruga –contra la seva voluntat- esdevindrà una heroïna capaç de superar la seva obsessió nocturna que, tot i adonar-se que s’ha fet fosc, ja no sent cap temor, ans al contrari.

    Bona tasca, àvia/àvies! I bon conte, deòmises!

    Raül

    I, ja entrats en matèria, has llegit el meu poema sobre la por infantil? És una altra manera de desmitificar aquestes pors infantils. Si et sembla bé de llegir-lo...

    Por mentidera

  • Potser que tu també hi viatgis...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 04-05-2012

    a aquest indret de somni on es somriu. Gràcies per un relat on la foscor no fa por i per les libèl.lules, la llum blava, els peixos-estrella, la lluna, la fruita i les tres generacions de dones, sobretot la nena.
    Fa temps vaig penjar al fòrum que la gent escrivís sobre un record. I vaig posar el meu el primer, l'ase al davant.
    Parlava - no sé si el vas llegir- que la meva por a la foscor era pel dibuix d'un dimoni que, allà als set anys, la meva amiga i veïna. la Isabel, va dibuixar i arrebregar i tirar el paper al celler, espai on hi havia de tot menys vi, al final de l'eixida. I em va dir que a la nit surtiria (no sé si va amb o/u ara) i desde aleshores, per protegir-me d'aquella presència, d'aquell temible tacte d'unes mans de monstre, jo em tapava amb llençol i cobrellit tot el cap, deixant només un espai minso per treure el nas i respirar. Quines suades a l'estiu! I el meu fill petit, sense ni dimoni ni dibuix, es tapa, ho ha heretat. Potser que busqui aquell paper -que no trobaré- i el cremi. Encara em tapo,per por de presències. I de petita també era d'aquelles nenes pesades que cada nit no callava amb tinc pipi o set o tinc por. Els meus fills han estat molt més agraïts. Per això no m'ha tocat nena.
    Fi del rotllo.

  • preciós[Ofensiu]
    montsepema | 01-05-2012

    preciós conte que ens transporta a la infantesa, amb la seva innocència i credulitat

  • un gran conte deò...[Ofensiu]
    joandemataro | 30-04-2012 | Valoració: 10

    ple de fantasia i de màgia, de personatgets meravellosos... viscut des del prisma de la infantesa i escrit com és costum en tu amb mestria

    et felicito
    joan

  • Màgic.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 30-04-2012

    Un conte preciós, màgic, com han de ser els contes infantils, estimulant i fantasiós. I escrit de forma que els tòpics, sovint presents en molts contes infantils de manera barroera, deixen de ser-ho i s’integren en el relat, que no s’entendria sense ells. Es llegeix amb interès i gaudi. Enhorabona.

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

373 Relats

1011 Comentaris

307236 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978