Manca la felicitat, sobra l'estima

Acostumar-te a un llit que no és el teu, envoltada de persones vestides amb bata blanca o blava i en els pitjors dels casos verda, i parets de color cru d’una habitació on mai no haguessis desitjat estar i ja no saps si et mengen més les ganes de sortir-hi o el que t’està destruint per dintre teu. Diuen que els llocs on has viscut més sentiments a flor de pell no els vols oblidar, però és que allà dins els recordes massa sovint, i t’hi aferres, per agafar forces i lluitar, no només per tu. Lluites per les persones que t’intenten fer riure i fer-te oblidar, per poc temps que sigui, el que suposa el teu voltant. Lluites per les que després de tancar la porta d’aquella habitació enfosquida, plena de melancolia i temor, on tan sols els somriures que amaguen un sentiment tant afligit la fan més bonica, rompen a plorar. I tu que després de sentir aquell soroll, que ja et saps de memòria, d’aquella porta quan es tanca, no pots aguantar més dolor al pit, i el desconsol t’atrapa, de nou, volent fer sonar la porta, fort, tu, per últim pic. I cerques maneres de reconfortar-te, amb les quals no hi havies cregut mai, demanes desigs a aquella estrella fugaç que veus passar, quan les nits de san Llorenç les miraves simplement perquè et pareixien boniques, et planteges la idea d’un Deu amb qui mai havies cregut, i li demanes, si existeix, un poc d’ajuda, però per damunt de tot que cap estimat sofreixi el dolor que t’ha tocat, desgraciadament, sofrir a tu.