Mama, Tu coneixes el meu Iaio?

LA PREGUNTA:

"Mama, tu coneixes el meu Iaio?" és una pregunta que li va fer en Gerard a la seva mare un diumenge a quarts de nou del vespre, quan va arribar a casa després de passar el cap de setmana amb el seu pare. El "Iaio", era l'avi patern.

La seva mare, desconcertada per l'acudit del nen, va contestar-li amb un pujar i baixar el cap, ... mentre decidia ràpidament que no podia deixar-lo sols amb la simple percepció d'un "Si"; i el va respondre poc a poc després de comprendre, en qüestió de segons, el sentit profund d'aquella pregunta, tan natural en boca del nen, i tant sobtada per a ella. En aquell moment, en Gerard tenia set anys.

No tenia dos d'anys encara, quan els seus pares es van separar. Sempre ha estat un nen eixerit, viu, inquiet, intel·ligent, i a mesura que anava creixent exigia una racionalitat en els seus propis actes -i, en els aliens- que altres nens o nenes de la seva edat ni tant sols sospitaven.

Avui, i des de fa sis anys, en Gerard viu amb la seva mare i la seva germana -Maria- més gran que ell. Forma part, doncs, d'una família monoparental, i no en coneix d'altra.

La seva pregunta és real, i és la que ha motivat aquesta narració que solament pretén una concreta reflexió analitzada des del raonament de què pot ser capaç un nen de set anys; una reflexió que trenca esquemes que els adults sabem convencionals, però que en canvi ell ha hagut d'entendre en base a la diferència estadística que observa dia a dia al seu voltant.

És únicament, com s'ha dit, l'estadística la que fa que la seva situació monoparental no sigui la majoritària, i que sigui també resultat no projectat d'una forma de vida que segurament va nèixer amb vocació biparental. Tret aquest comentari, i a banda també totes les singulariats d'aquest nucli familiar que caldria tractar específicament, la familia monoparental és la que és, molt desprotegida encara en referència a la biparental, i molt rica ahora en vivències intenses i intransferibles.

Tornant a la pregunta del nen ... . La resposta s'havia d'elaborar, i essent afirmativa, requeria un desenvolupament adequat a la capacitat intel·lectual i emotiva del nen; perquè, després d'un suposat "Si" -a seques-, en Gerard podia formular altres interrogants que segur haurien desvetllat valors afegits a aquella pregunta, i que també s'han volgut considerar en la narració, per tal com tot i la seva agudesa, el nen no estava preparat per comprendre'n ni l'abast, ni les conclusions a què possiblement hauria arribat tot sol de forma equivocada.

Així que, coneixedora la mare, de la predisposició del seu fill per saber -de tot i més-, va recordar-se'n d'una anècdota de la Maria quan amb ocasió d'un dibuix de l'escola relatiu a una escena de vida domèstica, la nena va representar una família de gats.

Apropiant-se, doncs, de la idea propiciada per la seva filla, va respondre a la pregunta d'en Gerard amb una faula que el nen va escoltar atentament, com sol fer en tot allò que li arriba de nou, satisfent d'aquesta manera la seva particular curiositat.

LA FAULA:

Hi havia una vegada, una família de quatre gats, que vivien en una casa en un poble al mig del camp. El papà gat es deia Guiu; la mamà, Iula; la filla gateta, Fosca; i el gatet més petit, Sito.

En Guiu i la Iula, quan es van conèixer, es van fer amics de seguida. Jugaven i miolaven tot el temps. Era clar que entre ells parlaven, s'entenien, i segur que van arribar a estimar-se molt; o, si més no, així s'ho van creure. Ben aviat van tenir fills: primer va arribar la Fosca, i més tard en Sito.

En poc temps van formar una família, i com totes les famílies, a estones es divertien, i a estones s'enfadaven; però quan això passava, l'endemà no se'n recordaven de res, i tot començava de nou.

En Guiu i la Iula s'encarregaven, els dos, de sortir i anar a buscar el menjar per a tots; de vegades trigaven, però sempre tornaven amb algun ocellet o algun ratolí que compartien junts. Els gatets, mentre els seus pares eren fora, es quedaven amb el papà d'en Guiu, l'avi Jan, que se n'ocupava i els mimava, ... com el teu Iaio fa amb tu, Gerard.

Quan tornaven a casa, tot era una festa!. Els petits s'abraçaven als seus pares, i els pares banyaven amb llepades els petits. Aleshores, l'avi Jan se n'anava a passejar, perquè després de tantes hores de no veure's comprenia, sense que ningú li digués res, que els quatre volguessin estar sols i explicar-se què havien fet durant el dia. Feien el mateix que fem tu, la Maria i jo quan ens veiem després de l'escola, i jo torno a casa de treballar. El que feia l'avi Jan, marxant, era doncs ser "prudent", i l'avi Jan ho era molt. Però en Guiu i la Iula, que coneixien molt bé el seu pare, i sabien perquè marxava, el cridaven i el convidaven a jugar també amb ells; i ell, sempre tornava.

Un dia, en Guiu va explicar a als seus fills que l'avi Jan i l'àvia Misha, quan eren jovenets, van venir de molt lluny; els deia que van marxar de la ciutat on vivien perquè en aquell lloc les persones no volien veure gatets al carrer, i tancaven en gàbies tots els que trobaven fora de casa seva.

Aquí, on van arribar, els avis s'hi van trobar bé -els seguia explicant en Guiu-. Podien entrar i sortir de casa quan volien, i ningú els renyava ni els castigava per fer el que més els agradava o per fer el que més correcte creien en cada moment: se sentien "lliures i respectats".

En Guiu i la Iula, que ho havien après bé això de ser lliures, ho van ensenyar als seus fills. I, encara que després les coses no van sortir com a ells els hauria agradat, allò que els gatets havien après dels seus pares els va fer ser feliços quan van ser més grans.

Semblava que res havia de passar en aquesta família tant juganera, però els gats són també com les persones, i així com tu, Gerard, t'enfades amb la teva germana perquè sempre vols guanyar, als pares de la Fosca i en Sito els passava tres quarts del mateix, i de vegades els costava molt aconseguir el que t'he explicat abans, això de respectar-se l'un a l'altre. En Guiu sempre volia guanyar, i la Iula s'enfadava, i s'enfadava cada cop més, … perquè ella també volia guanyar. I quan els pares es barallaven, els gatets petits ploraven.

Va passar, aleshores, allò que -de vegades- diuen les persones grans: a la vida res dura per sempre. Ara encara no ho pots entendre, Gerard, però recorda-te'n quan ho sentis, que tot i que -de vegades- això sigui així, el més important és que mentre durin les coses que t'agradin molt, entenguis que aquestes coses estan passant de veritat. I si s'acaben, pensa també que en poden venir d'altres que seran tan bones, o potser millors.

Què va passar, aleshores, amb en Guiu i la Iula?, li repreguntava la mare a en Gerard.

Ja t'he explicat abans, que tots dos se sentien lliures per fer allò que creien més adequat. Un dia, van adonar-se'n que en lloc de jugar, el que en realitat feien era discutir cada cop més, … i més; i també van adonar-se'n que això no era bo per als gatets petits, perquè encara que potser ells no veien com els seus pares es barallaven, sí que ho notaven, i estaven tristos. I doncs, van pensar que el millor que podien fer era provar de viure separats un temps, i com que en Sito, els vespres, encara prenia llet de la seva mare, van decidir que fos en Guiu qui se n'anés a viure a un altre lloc.

Al començament, la Iula es va quedar una mica trista, perquè ella es pensava que encara estimava en Guiu, però poc a poc es va anar posant contenta quan va anar veient com la Fosca i en Sito ja no van plorar mai més.

Cada quinze dies, i cada quan es posava d'acord amb la Iula, en Guiu venia a buscar els seus fills, i se'ls enduia a la seva nova casa per passar el cap de setmana. El diumenge, la Iula els esperava. I quan estaven amb el seu pare, els gatets tornaven a veure el Iaio, que tanta cura n'havia tingut de petitons.

Així, la Fosca i en Sito es van anar fent grans, i per bé que els seus pares van provar de jugar junts algun altre cop, passava de nou el mateix: encara tots dos sempre volien guanyar. I semblava que els petits fossin ells !.

La qüestió és que, després d'uns quants anys, tothom va veure que el que van decidir en Guiu i la Iula en aquell moment va ser el millor per a ells i per als seus fills; i, segurament, ja no van divertir-se més tots quatre junts com havien fet abans, però els gatets sempre van poder decidir lliurament quan volien anar a jugar amb l'un, o amb l'altre. I en fer-ho així estaven contents i tornaven a riure.

En el temps que va passar tot això, en Sito era molt petit; tant petit que a penes tenia memòria per recordar-se'n de les coses. Un dia, quan tornava de passar el cap de setmana amb el seu pare, li va preguntar a la seva mare, "Mama, tu coneixes el meu Iaio?", i la Iula li va explicar aleshores un conte semblant a aquest que jo t'estic explicant ara a tu. En aquell conte, però, els gatets no eren gatets, eren persones; i en Sito, es deia Gerard, com tu.

Després d'escoltar el conte, en Sito li va dir a la seva mare: Mama, quan sigui gran me'n recordaré d'aquesta família de persones, perquè el que li ha passat a en Gerard és el mateix que m'ha passat a mi.


LA RESPOSTA;

En Gerard, ho va tenir clar. No li va quedar cap dubte que la seva mare coneixia el seu Iaio. I tant, que el coneixia!. I va entendre també moltes altres coses que no li havia demanat, i que possiblement ja no caldria que preguntés mai més, perquè va saber després d'escoltar aquella història, que les respostes a totes aquestes preguntes que molts adults encara ignoren, i que no se li havien acudit encara, ja se les podria explicar tot sol.