Mama, por...!

El va tancar d'una bufetada, el llibre.
Uf. Tenia per costum llegir abans d'anar-se'n a dormir. I tambè per costum bevia un got d'aigua en enllitar-se. Aquella nit, però, va agafar l'ampolla de whisky. Primer va dringar el gel. Després ho va fer el líquid, això d'estabellar-se contra una pared transparent. La pared era forta, sí, molt, però gens transparent. Fosca, però, sí era rocallosa i lliscant com el gel. Hi havia d'haver algun delicte apològic per "…el espíritu de todas esas medidas (Aquí us poden atendre en èuscar), tanto en Catalunya como en el País Vasco, no difiere de lo que son los pasos originales, iniciales -por supuesto no quiero compara una cosa con la otra- pero sí tienen un espíritu común con lo que son las leyes de Nurembreg del trenta y cinco" i despés continuava, el savi tertulià, fent la comparativa amb l'estrella groga que els nazis obligaven a dur als jueus.

Aturat des de feia més de mitja hora, era dins d'un embús en la Ronda de Dalt de Barcelona. Volia enfilar la Diagonal, la mateixa avinguda per on, en to d'humor sarcàstic, podrien entrar els tancs colpistes com va escriure aquell. La ràdio del cotxe l'acaronava amb les notes suaus i engrescadores del Cannon de Pachelbel. La sortida cap a l'arteria barcelonina encara quedava lluny. Tot d'una i en un acte masoquista que li va recordar son pare, culé convicte i confès, quan sintonitzava el Garcia per escoltar com sistemàticament menystenia el Barça, va manipular el sintonitzador fins trobar el paradigme del sadisme. "Ànim, tu pots", es va dir. Sabia que el millor per a comprendre els que ni pensen ni actuen com un mateix és la immersió. En aquest cas, la immersió... social? Veiam que hi diuen, els nous-però-no-tan profetes del món real. Vaja, del seu.
"Intolerancia", "ruptura", "insulto", "fanatismo", "intimidación", "odio", "miedo", "régimen de terror", "anti-constitucional", "insignificantes", "terrororistas", "antidemócratas", "infames", "secesionistas", "amenazas punibles", "fascistas", "incultos", "violencia simbólica", "imposición", "política intimidatoria", "ultimátums", "torpedear", "a la deriva", "pandilla de fanfarrones", "el jefe de la banda", "son un desafio", "opresión nacionalista", etc, etc, etc.
Va somriure al pensar què, en la majoria d'aspectes, pot ser estaven parlant d'ells mateixos, no?
Quantes vegades havia escoltat "...això, en qualsevol altre país d'Europa, no passaria". I ho escoltava en veu dels corresponsals d'arreu el vell continent destinats a Barcelona. De fet, el periodisme sensacionalista actual, per exemple britànic o alemany, poc tenia a veure amb la la difamació i la mentira sense aturador que podria provocar la confrontació entre les persones. Entre els pobles. S'empescaven una menttira rera l'altra. I com s'hi entossudien... "Els vomits de la Família Brunetti són tan pudents com repulsius", va pensar. "Ves no s'ennueguin".
Es va encendre una cigarreta. Dins del seu cotxe ningú no li ho prohibiria, suposava. Havia d'aprofitar l'embús per a repasar mentalment el que faria un cop arrivés a l'emissora. Sabia que tenia un servei però no recordava quin. Coi de cap. Havia solicitat un tècnic i una unitat mòbil. De sobte va somriure, burleta. No, pel camí aquest cop no s'aturaria, el cotxe de la ràdio. I és que havia recordat aquell cop, ja en feia molts, d'anys, que un tècnic d'exteriors se'n va anar de putes precisament amb la única mòbil de l'emissora. Lleig. Imagineu-vos el magnífic cartell propagandístic amb rodes al devant d'un món amagat de perdició oculta. Oculta i fosca i vermella. Lleig. Que ho feia què, escoltant aquella emissora, havia anat a petar (amb perdó) a un bordell? Curiós. Ple de vampirs, com en Abierto Hasta el Amanecer? "Divertida, l'associació d'idees" es va dir. Però per més que el busacava, l'esperit tarantinià, no el va trobar per enlloc. Ara per la ràdio no n'escoltava cap ni una, de persona uns mínims de respectuosa inteligència i d'educada sensibilitat. Ni de ben lluny. Vaja, que més acollidores... les meuques. Vive la différence!

(Idea original inspirada en el llibre de Lluís Montserrat i Salva Cot "El Circ de la Família Brunetti").