malviure?

Em dic Marina, i vaig néixer fa 15 anys en una humil família obrera. La mare va morir per donar-me la vida a mi, la més petita de 5 germans ( 3 dels quals van morir abans de complir els 3 anys), i jo des de sempre he après a espavilar-me sola. Com em diu sempre el meu germà; aquí si tu no et preocupes per tu mateix, no ho fa ningú. És clar que el pare sempre ens ha estimat i ha tingut cura de nosaltres, però de vegades les coses no són tan fàcils com estimar.

El pare anava a treballar, i el meu germà i jo ens quedàvem a casa a esperar-lo. Això fins que el meu germà va fer els 7 anys, i des de llavors va començar a prendre el camí empedregat que duia a la fàbrica cada matí amb el meu pare. Jo sempre m'avorria sense el meu incondicional company de jocs. És per això que el dia que em van dir que podria prendre el camí amb ells, me'n vaig alegrar.

Pel camí em preguntava què m'esperaria al final d'aquell recorregut que se m'estava fent tan llarg. Quan vam arribar, el meu germà es va aturar i fent-me un petó al front em va dir; adéu, fins després. Em va estranyar que em digues adéu. Que ja no podríem jugar? Però vaig callar. El pare em va agafar de la mà i em va portar dins un edifici molt gris, molt sorollós i molt trist. Després de presentar-me l'encarregat, em va dir que em quedés allà i que ens trobaríem allà davant quan acabés la jornada. No ho entenia. Però vaig fer-li cas i em vaig quedar quieta i esperant que algú em digués què havia de fer.

Aquest algú no a trigar a arribar; l'encarregat va explicar-me la meva feina; com que era menuda, havia d'anar passant per sota les màquines i lligant els fils que es desenganxessin. Així, m'havia de passar 12 hores al dia, 365 dies a l'any, i tants anys com vaig ser petita per poder cabre sota les màquines. Als 13 algú va decidir que ja podia passar a un nivell superior, i em van posar al teler. La feina encara era més pesada i m'avorria més.

Per sort, aquell mateix any vaig conèixer el Joan, el que hauria de convertir-se, en un futur no gaire llunyà, en el meu marit. Al seu costat, el soroll dels telers semblava menys soroll , i el fred i la gana semblaven més suportables. Al cap de dos anys ens vam casar. I des de llavors que visc amb ell, en una petita casa prop de la seva família.

Les condicions de vida són molt dures. A l'hivern el fred ens cala els ossos, i sembla que ja formi part de nosaltres, i si algú de la familia es posa malalt i no pot anar a treballar, els altres passem gana. Tot i així, som, dins el que cap en aquest món, força feliços.

Al meu pare i al meu germà els veig de vegades quan surto de la feina. El meu germà es va casar i ara viu en una colònia propera amb la seva dona. El meu pare està malalt. El metge li ha dit que és natural, que ja té una edat, però tots sabem que morirà de mala vida, com tots els que moren aquí.