Malson

Quantes hores porto aquí assegut?, vint?, potser trenta?, segons?, minuts?, no ho sé, potser només ha sigut un instant de debilitat que ha trasbalsat el meu ritme cardíac i ha fet que perdi l'oremus i no sàpiga on estic ni què hi faig. Porto barret i un llarg abric marró, suposo que som a l'hivern. La gola em pica i tinc carraspera. El cert és que tampoc recordo que hi feia aquí. Sembla una estació d'algun tipus de transport públic. Autobusos?, trens?, potser estic soterrat esperant el metro. No es veu ningú tot i que l'estació sembla que encara estigui viva. Almenys sembla que fa ben poc hi havia gent o que fins fa poc s'ha fet servir.

Decideixo aixecar-me del banc de fusta i una fredor als peus em fa adonar de que no porto sabates. Aquest és un altre misteri que hauré d'esbrinar tard o d'hora. Em fico les mans a les butxaques per intentar trobar alguna pista i resulta infructuós. Igualment, vaig a buscar a algú o alguna referència que em digui on sóc, potser així recordaré què hi feia. A mida que avanço comprovo que no hi ha ni una ànima i que estic sol, sol i descalç. D'aquí poc es podrà afegir que també estic constipat. L'estació, sigui de què sigui, no té cap sortida i evidentment no hi ha ningú. Les parets estan enrajolades d'un color marró.

De sobte les llums pampalluguegen intermitentment i em confonen la vista. Tinc por que es quedi tot a fosques. Si l'electricitat falla es trencaran les poques esperances que han resistit a la desesperació. Em moc ràpid, amb angoixa. L'ansietat no em deixa respirar i fa que noti el cor a punt de saltar fora del meu cos per buscar una sortida, suposo que nota que jo no la trobaré. Torno a donar voltes palpant les parets buscant una escletxa i crido ben fort tot i saber que ningú em sentirà. Les llums fan un brunzit i s'apaguen entre un esclat espurnejant, sembla que han volgut morir aterrint fins a límits immesurables el meu estat mental.

Foscor. Silenci trencat pels batecs del meu cor que crida per fugir de mi. Suor freda. Mans tremoloses. Ulls a punt de sortir de les òrbites escrutant la foscor. Foscor. Olor de naftalina barrejada amb suor. Estic sol. Atrapat. Enterrat en vida… i em començo a constipar…

Quantes hores han passat?, vint?, trenta?, segons potser?, minuts?, o només un instant que s'ha fet etern sumit en la foscor?, no ho sé, només vull que el malson acabi o seguir somiant eternament. Els records s'amunteguen al meu cap. Desordenats. Atropellant-se uns als altres. Barrejant-se amb les incoherències pròpies d'una situació desesperada. Buscant una solució de la qual no en sé el problema. Estic sol. Està fosc…

Jocs infantils de Déus malalts. Avorrits amb la seva eternitat trastegen el poc seny que em queda rodejant-me de sorolls cada cop més propers. Tinc por. Està fosc. Els sorolls s'acosten cada cop més. Semblen ferros arrossegant-se pel terra. L'olor va adquirint un gust estrany, fort, intens, cada cop més. Un altre soroll suma el terror que sent el meu cor. És un soroll reptilià, com si alguna cosa llefiscosa reptés cap a mi. Tinc por. Està fosc. Ansietat que em talla la respiració. Estic aterrit. Potser estic mort i aquest és el meu càstig…