Malson

Malson

Feia hores que havia sortit, ja tindria que haver tornat.
Els pensaments començaven a clavar llances enverinades, entremig d'altres de enteniment.
Una lluita titànica, començà a instal·lar-se dins el meu cap.
Perquè no amb truca?. L'hi haurà passat alguna cosa?.
No serà res, haurà trobat algú i s'haurà entretingut.
Ja era fosc, no negra nit, però les tardes de finals de Novembre solen ser curtes.
La foscor, afavoria els pensaments negatius. El silenci i el fred, anava envaint tos els racons del meu cos.
Vaig obrir el llum de la sala i els meus ulls anaven observant el camí que porta a l'entrada del jardí,
esperant veure els fars del cotxe apropant-se.
Els arbres majestuosos, movien les seves branques al ritme del vent, presentant-se'm com grans ombres negres que es movien fantasmagòricament, esperant per atacar-me si sortia de la casa.
Ja començava a instal·lar-se la por dins meu.
De sobte, un soroll estrany va sobresortir de entre els altres que se senten a las cases velles quan estàs sol,
cruixits de mobles, moviments insignificants de las bigues que s'aposenten, una persiana que pica contra la finestra, be mil coses. Però aquell soroll, era diferent a tot, un so incisiu, un instant de silenci i es tornava a sentir-se aquell so indescriptible que amb feia estremir. Instintivament vaig tancar la llum. Si hi havia algú, no tenia que veurem.
Vaig començar a pensar com una maquina, imperava l'instin de supervivència, l'adrenalina començava a fer-me actuar. La por continuava augmentant, però no m'aturava. Aguantant uns instants la respiració, vaig intentar concentrar-me per saber don venia aquell so. Semblava que venia de la part de dalt de la casa, desprès de una lluita amb mi mateixa, entre la por i la valentia, vaig decidir que tenia que actuar, estava completament sola, ni el telèfon no tenia senyal.
Vaig començar a pujar les esca-les que portaven al primer pis, descalça, per no fer soroll, per no delatar-me, el cor se m'anava accelerant. Quan vaig arribar-hi, vaig tornar a aturar-me, intentant sentir l'origen, cosa difícil, perquè dins meu hi havia un terratrèmol de sensacions.
El soroll continuava sentint-se rítmicament, incisiu i sec, incisiu i sec. La meva ment anava imaginant intrusos, lladres, criminals, intentant obrir portes i finestres.
Vaig situar-lo a dalt de tot, a les golfes. La meva ment turmentada però desperta alhora, va buscar a les palpentes el bastó del avi, cada pas en falç, feia que m'atures uns segons que semblaven hores, afinant l'orella, no fos cas que m'haguessin sentit i baixes algun indesitjable per aquella estreta escala de cargol.
Per fi, amb el garrot a la mà, però no per això mes segura. Vaig anar pujant aquell petit tram, escaló per escaló, aturant-me desprès de cada un, sabent que cada vegada era mes a prop. Ja a l'entrada de les golfes,vaig fer una ultima aturada, intentant aconseguir respirar millor, sense aconseguireu, i notant com el meu cor semblava a punt de sortir del meu cos, com un cavall desbocat.
Ara quedava el pitjor,obrir aquella vella porta de fusta i veure-me-les cara a cara amb el que allà hi hagués.
Desprès de una breu pausa, intentant assossegar-me, vaig saltar com una llebre, obrint la porta de una trompada, i saltant dins, tot fent sense adonar-me'n un crit grandiós per espantar la por. Una ombra enorme va saltar davant meu, jo pensava que amb moria , però per sort meva, va fugir de mi, m'entres proferia un crit infernal, que va fer que tot el meu cos quedes de pell de gallina, la tremolor no amb deixava moure, i les cames semblava que no podessin aguantar el meu cos, que intentava no tocar res i no perdre l'equilibri.
Desprès de uns instants d'atordiment, vaig deduir que era un gat. Però el soroll continuava, ara mes a prop, incisiu i sec, aturada. Incisiu i sec, aturada. Havia arribat a un límit, en que ja quasi ni la por no m'espantava, i vaig decidir enfrontar-me al que fos. Vaig donar la volta a aquell vell interruptor, que va fer encendre la única bombeta que il·luminava l'estança, aquell cúmul de coses empolsegades i oblidades que anàvem portant a mesura que el temps les feia inútils.
Venia de una capsa de cartró, plena de pols i teranyines. En un altre moment no l'hagués ni tocat. Ara amb la ma tremolosa però decidida, vaig treure la tapa, apartant-me tot seguit, per por a que amb saltessin a sobre un exercit de rates, però no es va sentir res. Ara el soroll sols era com un petit grinyol, que anava repetint-se cada pocs segons. Finalment, vaig acostar-me-li. I " Oh quina sorpresa ", una camada de gatets acabats de néixer, ocupaven un raconet d'aquella caixa que contenia una joguina, un animalet d'aquells que els hi dones corda i toquen una campaneta. Quasi amb desmaio, tant ensurt per res. Vaig treure la joguina que anava fent extremituds i vaig sortir, tancant la porta rere meu.
En aquell moment vaig sentir una veu que amb cridava des de baix. On ets?. Que fas tan a les fosques?.
Mira qui he trobat al poble.
Tremolosament vaig anar baixant les escales, amb un esgotament sobrehumà, sense poder articular cap paraula.