Malgrat tot el cirerer ha florit.

Un relat de: Massagran

A 8 de Maig del 2007.

Des de fa molt de temps que no escric res. Ni a tu, ni a mi. Ni tampoc toco la guitarra. Des de fa un temps que penso. O potser seria millor dir que fa un temps que el temps em pensa.

Deixa'm fer-te un resum de les quatre coses que el temps no pensa per mi.

La ciutat.
Segueix tan buida i tan plena com estava.
Han aparegut noves robes, nous carrers que no havia descobert afanyat com anava sempre a salvar-me d'un minut més de fred i foscor.

L'estàtica ciutat no s'ha canviat de vestit, com jo em pensava que faria ans duu el mateix que, segons m'han dit, llueix des de fa molts anys.
Jo la segueixo trobant esplèndida i sorprenent però és cert que la vora i el tall de les mànigues es desfila.

Les gents.
Han aparegut noves cares, algunes porten veus que ja coneixia.

I n'han desaparegut, s'han fos, han marxat o ja no les sé veure com les veia. Si és que les veia.

Les gents s'estan com en una nota de restaurant, impreses amb el seu preu al costat, sumades, afegits els impostos i la frase "gràcies per la seva visita, esperem tornar-lo a veure ben aviat".
I la nota a la butxaca, amb altres notes, amb un paperet on hi duc anotada una adressa que deu pertànyer a algú a qui no li conec l'adressa.

Hi ha gents que diuen coses que ja no m'interessen. No m'havia passat mai, em quedo sense resposta la majoria de les vegades.

La meteorologia.
Han deixat de sonar els llaüts fa uns mesos.
Ara ha entrat la trompa, el timbal, les trompetes i l'oboè.
Ha esclatat la natura sobreeixida i ha omplert les places, els parcs i els racons del vestit vell de petites explosions de colors.

Davant de casa hi tinc un cirerer.
L'Àlvar ha anat a treballar al Japó.
Al Japó celebren el dia que el cirerer floreix, m'ha dit l'Àlvar.
El cirerer ha florit i el jardí no és el mateix.
No he estat mai al Japó.
No hi he volgut anar mai.
Però el cirerer ha florit i al Japó ho celebren.
Ja no miro els japonesos d'aquella manera.
Ni els cirerers.
És car anar al Japó, oi?

Ha entrat també un eixam de violins i violes encesos que perden els pèls de l'arc de tant cridar.
I els contarbaixos i els violoncels en pizzicatto.

Les vores del riu, que resseguia fa uns mesos amb els ulls des del pont que duu fora la ciutat, són plenes de panxes i cuixes i pèls i ulleres de sol.
I també hi ha insectes dels que volen.

La feina.
Ja no treballo, ho he deixat, m'he despedit de la feina.
Però no ho he dit a ningú.
Segueixo anant cada dia a ocupar la meva cadira. Des de que no treballo en tinc una de més grossa amb rodes i tot.
He après a dir només "hola", "adeu" i "me'n vaig a dinar" i responc "bé" a la pregunta de "com va?".
Els companys m'han convidat en secret a prendre una cervesa després de la jornada laboral.
D'aquí a dos mesos (No ho he entès).
M'estic integrant més quan menys hi sóc.
Ara t'escric i algú deu estar fent el que jo hauria d'estar fent, si hagués de fer alguna cosa.
T'escric per no semblar que no faig res.
T'escric per a que no m'interrompeixin.

T'escric perquè des de fa molt temps que no escric res. Ni a tu, ni a mi. Ni tampoc toco la guitarra. Des de fa un temps que penso. O potser seria millor dir que fa un temps que el temps em pensa.

I malgrat tot el cirerer ha florit.

Comentaris

  • No ho deixis[Ofensiu]
    Nubada | 22-07-2007

    Que el cirerer floreixi és llei de vida. Ho farà cada any.
    Que tu continuïs escrivint i tocant la guitarra, ja es cosa teva.
    Espero que no ho deixis!

l´Autor

Foto de perfil de Massagran

Massagran

18 Relats

34 Comentaris

20988 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Qui sóc no té importancia.
Què sóc, m'ho diràs tu.
Com sóc, amb el temps canvia.
Per què sóc, això sí és fotut.

Però et dono quatre pistes de les que solem donar:

- Vaig nèixer amb la "democracia", el 6 de Desembre del 1978.
- Aficionat, entre d'altres coses, al cant, la literatura, el teatre, les llengües i les persones.
- La motivació per escriure me la va donar la incapacitat familiar de mantenir les coses al cap més de tres segons. El pare duia sempre un llàpis a la butxaca i algun paper i jo el vaig imitar.
- Escric quan estic molt content o quan estic ben desanimat. La resta de mesos sóc gairebé l'home més feliç del món.
- No tinc parella...i els meus amics no entenen perquè...jo tampoc.
- Per davant de tot: Gràcies.
- Per darrera: Ho sento.
- I mentrestant: un somriure.

El meu correu:
socasterix@hotmail.com