Maleïda mozzarella!

Temps era temps, quan hom parlava de pizzes pensava en una pizzeria: no calia especificar pizza italiana perquè fer-ho era redundant. Però es van instal·lar a casa nostra dues perversions: la bonaerense i l'estatunidenca, ambdues amb la coca de base força més gruixuda, tova i crua, més carregada de recapte de dubtós origen i acoloriment artificiós i, sobretot, empastifada amb una quantitat tant desorbitada de mozzarella que recordava aquell antic logo de la multinacional Sherwin Williams que mostrava un pot vessant pintura sobre el globus terraqüi, amb la llegenda "COVER THE EARTH". Aquestes abominacions, que també es poden trobar congelades o semicuinades en els supermercats, són encara les que gaudeixen del favor del públic, en haver-hi molts establiments de distribució a domicili. La genuïna pizza italiana, prima i amb les vores ben torrades i cruixents, aviat serà un record florit per a nostàlgics.

Però mai no m'hauria imaginat que la mozzarella tingués les penques d'envair territoris gastronòmics que no li són propis. Em refereixo a la pasta gratinada, bàsicament canelons i macarrons: en els canelons a la catalana, també anomenats Rossini, el gratinat afecta la capa de beixamel que els recobreix i el formatge ratllat (parmesà, si és possible) que hem escampat per sobre; en els macarrons al forn, el formatge ratllat s'escampa sobre la barreja de macarrons i sofregit i, si aquest no du massa tomàquet, podem afegir uns trossets de mantega. Doncs bé, de primer va ser allò de gratinar a banda una pasterada de beixamel amb formatge ratllat, que després es dividia en porcions destinades a cobrir cada plat amb canelons o macarrons que no havien visitat el forn (bullidets, tendres y sucosos). Y després va venir l'apocalipsi: la mozzarella substituint el formatge ratllat, impregnant-ho tot i enganxant-se a la forquilla com un xiclet que s'estira. També he vist servir tallarines i espaguetis amb mozzarella fosa pel damunt que, a més d'inspirar-me un pietós record per a la mare del cuiner, m'han recordat el Monstruós Espagueti Volador de la religió pastafariana (impius, vegeu l'article "Pastafarisme" a la Viquipèdia).

Com que la versió catalana de l'arròs a banda i de la fideuà valenciana és més aviat un rossejat d'arròs o de fideus, amb cabell d'àngel en comptes de fideu gruixut, que sovint es cobreix amb una fina capa d'allioli i es posa a gratinar (el morteret per acompanyar el plat és opcional), ja només falta que algun dia veiem la maleïda mozzarella substituint la pintada d'allioli.