Maleïda boira, volguda boira

Un relat de: Sebastià Climent

De ben segur que en aquella hora el sol ja era post, però ningú a la ciutat havia pogut veure com s’esmunyia per l’horitzó cap el seu ocàs. La boira, espessa i baixa, que ho envaïa tot, no ho va permetre. Era un capvespre fred, fosc i depriment que no convidava a voltar pels carrers molls per causa de l’humitat que la boirassa anava desprenent sobre el terra. La gent no s’hi estava gaire temps a fora i procurava aixoplugar-se quan més aviat millor.

Abans de travessar la rambla s’aturà un moment. Va mirar aquell establiment ben il•luminat que era a l’altra banda. Només va poder percebre unes grises figures al seu interior, que la boira feia difoses i velades. Hi entrà i s’assegué en un dels pocs llocs lliures que hi havia en el local.

En una de les taules d’aquella moderna cerveseria i a tocar del finestral que donava al passeig, hi eren reunits una jovenívola colla de nois i noies. Va sonar un mòbil amb una música sorollosa i estrident. La seva propietària, sense dubtar ni un moment que era el seu al qui trucaven, va ficar la ma a la seva bossa per tal de localitzar-lo i desprès de remenar tot el seu contingut, el va trobar i va respondre. Va escoltar el que li exposava el seu interlocutor i va dir... “Tu tranquil, ves fent, que nosaltres t’esperem.” Va tallar la connexió i adreçant-se a la resta els informà... “diu que s’endarrerirà a causa d’un accident que hi ha hagut a la carretera, per culpa de la boira, però que ja farà cap tan aviat com pugui”. No li calia dir res més, tots sabien qui havia telefonat: Sembla ser que era l’únic que hi faltava.

Reiniciaren la conversa, suspesa durant la trucada, però ara el tema únic era el que motivava l’espera: la boira. Tothom hi deia la seva i encara que amb matisacions molt diverses, l’opinió generalitzada considerava la boira com un element meteorològic absolutament negatiu. En això coincidien amb la majoria de les persones normals: no els agrada la boira.

Assegut a la taula de la vora, ell se’ls mirava amb atenció. Veia en aquell grupet de joves reflectida la seva pròpia joventut. El seu pensament revivia una època en que ell, com ara aquests joves, estava ple d’il•lusions i projectes i que tenia, com ells, la pretensió de canviar el mon, de fer-lo millor. Idealisme en estat pur, vaja.

Aquesta conjunció de gent jove i boira, va fer obrir la porta de l’espai on s’hi guarden els records i d’un racó de la memòria van aparèixer, amb vividesa, tot un reguitzell d’ evocacions d’aquella etapa de la seva vida que, pel que havia sentit i pressuposava, tenien molta semblança amb l’actitud vital d’aquella colla.

Hi havia, però, una diferència substancial amb aquells nois i noies pel que fa a la boira: a ells no els agradava i ell n’era un enamorat. Recordava aquells hiverns en que la boirassa senyorejava la ciutat, dia rere dia, fent que la gent normal enyorés la presència solar i maleís la seva perllongada absència. Recordava les llargues passejades vesprals que ell i un nombre molt reduït d’amics feien, rambla amunt, rambla avall, des d’un extrem a l’altre, com fantasmagòrics hologrames caminant cap un incert destí.

En l’hora i mitja o dues hores que duraven aquelles passejades, tenien unes converses força interessants sobre qualsevol tema, des dels més banals fins als més transcendents. No els importava la climatologia adversa ni les incomoditats que la boira els infligia. Gaudien la sensació d’ aïllament que la boira els proporcionava, com si la resta del mon no existís. Era com si estiguessin sols enmig del no res. L’alè vaporós que es desprenia al parlar, afegit al fum de les cigarretes formaven una bafarada realment espectacular que, tot seguit, restava fusionada amb la boira. Era i deixava de ser en un instant. La boira era acollidora com un bressol, receptiva, discreta i suggerent. Era un estímul per a la seva imaginació i un reactiu intel•lectual.

Quan va sortir del local, de retorn a casa, va travessar el passeig i des de l’altre banda d’on hi havia la cerveseria, es va girar per mirar aquella colla de nois i nois que li havien activat els records. Només va veure unes figures velades, unes ombres difuminades que s’esvaïen en els seus ulls talment com els records en la seva ment. La boira que havia generat records i una certa nostàlgia, ara els diluïa i el feia retornar a la realitat actual. S’alçà el coll de la parca i amb les mans a les butxaques va seguir el seu camí embolcallat amb la boira, les seves reflexions i els seus pensaments... Potser sí que no sóc una persona normal,... però, ... ves, ...a mi m’agrada la boira...


Comentaris

  • Anyorança[Ofensiu]
    mireiabarrufet | 02-02-2011

    El teu relat m'ha fet sentir la nostàlgia que molts cops comento amb el meu marit o la meva familia de la boira que recordo teniem a Lleida quan jo anava a l'escola. Penso que es una gran idea escriure sobre la boira, ja que es una característica especial del nostre clima i la nostra terra. Tothom recorda Lleida per la seva boira, boria en alguns pobles, i sobretot et felicito per poder aconseguir amb un relat tan breu que reflexionem sobre una cosa tan quotidiana com la boira.

    Poc puc comentar a nivell lingüistic, però si et dic que el relat m'ha agradat molt.

  • records[Ofensiu]
    luques | 01-02-2011 | Valoració: 10

    A mi també m´´agrada la boira.
    Llegint aquest relat, me has fet tornar als anys 60.
    No erem pas nosaltres, els que anavem amunt i avall de la Rambla de Ferran ?.
    Pasant fred ,sense adonarnos......
    Parlant de tot i de res.......¡pero parlavem¡
    Una abraçada.

    Jomalus.

  • Obrir la porta dels records[Ofensiu]
    Fada del bosc | 29-01-2011

    És interessant com utilitzes un factor climatològic per obrir la porta dels records.
    A la teva biografia veig que ets de Lleida, si no tinc malt entès a l'hivern hi ha molta boira, per tant és un element que forma part de tu ( suposo) i que per tant et duu infinitats de records.

    Aquest és un relat d'un personatge que es presenta solitari, que observa i que recorda per esvair-se dins la boira, ell i els seus records

    M'agrada't, de fet m'agrada el que escrius i com escrius.

    Saps una cosa? a mi la boira també m'agrada molt la trobo màgica, sobre tot dins el bosc.

    La Fada.

  • Interessant[Ofensiu]
    atsoca | 29-01-2011 | Valoració: 9

    Trobo que és un relat interessant i ben ordit..

  • Doncs ja som tres[Ofensiu]
    Ferclicos | 25-01-2011 | Valoració: 10

    A mi també m'agrada la boira, i la trobo a faltar... no arriba mai a Barcelona.

  • A mi també m'agrada[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 24-01-2011 | Valoració: 10

    Potser ho fa perquè tant tu com jo som de la ciutat capital de la boira, i és molt cert el que descrius. No només semblem quan hi passegem inmersos, com figures fantasmagòriques sinó que la boira, quan semblanva que tota demostració d'afecte en públic era mal vista, ens ajudava a la íntima privacitat.

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140503 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com