Mal perdre

Un relat de: llpages

Una mà molsuda, amiga de la ploma que ignora l'aixada, descorre la fina cortineta brodada, resseca i esgrogueïda pel pas del temps, que comunica veladament amb l'exterior a través d'una gelosia. És una mà de pell fina, d'un blanc malaltís que contrasta fortament amb el negre sutge de la màniga. Les ungles que rebreguen la delicada tela delaten una acurada manicura, exponent d'un tarannà sol·lícit amb els més petits detalls. Sens dubte, una qualitat avantatjosa quan del que es tracta és de disseccionar l'ànima penedida que s'acosta al confessionari a redimir els seus pecats.
- En el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. De què t'acuses, fill meu? - . La repetició d'esma del ritus, per més monòtona que sigui la formulació, no suposa la més mínima pèrdua d'atenció cap al fidel quan el perfil d'aquest no s'ajusta al més que conegut de les beates de la parròquia, sempre amb els mateixos ridículs mals pensaments. La curiositat mai està del tot assedegada quan es tracta de noves ànimes en estat de contrició.
- Cavall tres alfil de rei - .
El confessor experimentat, assaonat en mil i una trobades amb la sordidesa de la condició humana, reconeix de seguida de quin peu calça el penedit agenollat a l'altra banda de l'envà de fusta. Unes tres o quatre paraules marquen el camí que seguirà la confessió, amb molt poc marge d'error en la majoria dels casos. Per això aquesta jugada d'obertura es pot classificar claríssimament de l'excepció que confirma la regla. I, en aquestes situacions, seguir el corrent al declarant pot aclarir les intencions amagades d'un esperit recargolat. El capellà no és ni de bon tros un expert jugador d'escacs, però les llargues tardes d'hivern passades davant de l'escaquer estudiant l'estratègia amb la qual pensa vèncer el seu rival habitual (el mestre d'escola, que canalitza el seu ideari anticlerical apallissant-lo una i altra vegada sobre el tauler) li atorguen un cert domini de la insòlita situació.
- Peó quatre dama -. Prefereix no afegir res més i que el desenvolupament de la partida, fins allà on li permeti la seva habilitat en el tractament de les posicions jugades a cegues, li suggereixi una sortida airosa a un cas excepcional com aquest.
El sacerdot sacrifica la seva dama per aconseguir tres peons passats i lligats a la sisena filera, en una demostració d'alta estratègia que li dóna el seu fruit ben aviat: coronació múltiple i partida al sac.
- Em dono per vençut, heu jugat com un gran mestre. És clar que pretendre guanyar a un representant de Déu al Món, en línia directa amb l'Altíssim, sona un punt pretensiós, jajaja! - La sinistra riallada des de l'exterior ressona per les voltes de l'església, rebotant en tots i cadascuns dels pietosos capitells esgrafiats com una bufetada al missatge religiós que transmeten. Per fi s'havien pronunciat uns mots no relacionats amb el joc, reverberant en l'interior del confessionari com si el reduït habitacle acollís un megàfon sobredimensionat que el sacsejà com si es tractés d'un petit terratrèmol.
El capellà es posa en guàrdia: comença a sentir-se incòmode amb el seu interlocutor en adonar-se que alguna cosa se li escapa de les mans.
- De tota manera, aquest sacrifici de dama ben segur que ha estat més difícil que el de la desgraciada Griselda, oi? - espetega sense esperar la resposta del seu confessor. La declaració suposa un cop baix i dolorós, una vertadera fuetada a la cara que fa trontollar els més profunds fonaments de l'ànima del mossèn. La sola pronunciació d'aquest nom femení fa estremir-lo fins a deixar-lo sense parla, una oportunitat que no es desaprofita mai si es tracta de reblar el clau feridor.
- Va, reconegueu que la pobra Griselda no ho va tenir gens fàcil per a defensar-se: orfe des dels cinc anys, ensinistrada per a les feines casolanes més feixugues, sotmesa a la inspecció inquisidora de la vostra mà furgant a través de la delicada roba interior, condemnada a empassar-se els seus propis miasmes provocats per aquest sàtir comportament, qui demanaria cap explicació quan veu comunicar la seva sobtada desaparició? Sense parents i en l'esglaó social més baix i menyspreat que hom pugui imaginar, ningú reclamaria d'ella ni el negre de l'ungla.
- Jo no vaig matar-la, poso a Déu per testimoni! - replica esverat el capellà en retornar a un primer pla uns esdeveniments luctuosos que creia enterrats en el racó més amagat de la seva ment. Però no té gaire temps per a refer-se, l'empenta verbal del seu improvisat fiscal és incontenible.
- Els tres peons també han reproduït l'escena en el final de la partida d'escacs: els tres escolanets que us servien a cada ofici van ajudar-vos a fer desaparèixer el cos inert d'una damisel·la que us podia ficar clarament en embolics. Ells també tenien la boca segellada, que per alguna cosa serviren els abusos a què veu sotmetre aquells físics immaculats any rere any, amenaçats amb el destí d'un famós internat de ciutat de cruel disciplina si xerraven - respon amb una rapidesa felina que agafa a contrapeu el procés mental que havia iniciat el pare confessor per a desfer-se de la teranyina que l'embolcallava. Confessat i confessor han bescanviat els seus papers de manera evident.
- Ningú sap perquè aquella pobra noia va decidir de llevar-se la vida, ningú! - esgaripa contenint una ràbia interna que el cou a foc lent. No ha pogut suportar més la infàmia d'homicidi, desvetllant la veritat per alliberar-se d'una càrrega massa feixuga per a la seva consciència.
- No cal que us exalteu, pare, que tindrem temps de retrobar-nos per a redimir-vos dels vostres pecats... Al cap i a la fi, han passat exactament tan sols sis anys, sis mesos i sis hores des dels fets. Ella va optar per la sortida més digne davant d'un assetjament continuat que la minava cada cop més... - sanciona la veu intrigant sense posar punt i final a la frase, burxant en una ferida que s'obra i s'infecta cada cop més a mesura que avança en l'acusació.
- Però com goseu parlar-me així! No podeu presentar-vos davant de Déu amb aquestes falsedats i pretendre un perdó amb la mínima penitència! - brama des de dins, fora de si. Gira la cara cap al reixat de fusta buscant desesperadament unes faccions que li permetin denunciar al seu acusador per greus calúmnies a l'església. Entrelluca un parell d'espurnes vermelles que titil·len en la foscor, com les d'un gat assetjat amb el pèl del llom eriçat. Una esgarrifança li recorre l'espinada, i el seu següent acte reflex l'executa amb les presses d'una desesperació creixent: agafa l'encenedor de la butxaca i fa girar la rodeta que genera l'espurna. Amb la flama encesa, dirigeix el braç cap a la gelosia per il·luminar la cara del seu despietat botxí verbal, absent de la flagrant violació de l'anonimat del confessat, amb tanta mala traça que una guspira encén l'envellida cortineta brodada, la qual pren en flames a l'acte com si fos palla ben seca. El foc no tarda en prendre a la sotana del sacerdot, d'un teixit que fa massa temps que no coneix l'aigua. El mossèn s'abraona cap enfora immediatament, a fi de deslliurar-se d'un confessionari que crema encès com una teia. Al terror d'una situació límit hi afegeix l'angúnia d'adonar-se que algú o alguna cosa trava les portes baixes del moble, obligant-lo a aixecar la cama si vol trepitjar les lloses de l'església. Aquest moviment, senzill en la majoria dels homes quan són portadors d'uns simples pantalons, implica un esforç titànic si els faldons fins als turmells d'una sotana envolten el cos, i més encara si es troben encesos. Es perden unes fraccions de segon precioses que envien l'ànima del capellà de pet a una incerta eternitat.
Les restes del confessionari, amb les despulles irreconeixibles del sacerdot a dins, foren examinades amb deteniment pel jutge assignat al cas. La policia va esmentar en l'informe, entre d'altres dades, que unes xifres misterioses s'havien salvat miraculosament de la socarrada general: hi havia gravats tres sisos ben bé sota de la finestreta que comunicava amb l'interior de l'habitacle, polits i clarament inatacats per les flames. Ningú va saber donar cap indici de si hi havia hagut algú confessant-se quan van passar els fets, potser el mossèn buscava un recolliment especial. Evidentment, tampoc se'ls va ocórrer que hi ha esperits que tenen sempre molt mal perdre quan es tracta de jugar una partida del que vulgueu amb ells.

llpages



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

228 Relats

1006 Comentaris

296819 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.