M'ajudes? S.O.S

Un relat de: Gemma34

Jo sé que el Lluís, el meu xicot, ha mentit. Però no en tinc proves. Mai havia estat una persona enganyosa i per tant tinc els meus dubtes.
Con que diuen que l'amor es cec, necessito de la vostre ajuda per poder contrarestar diferents opinions i valorar si tinc la ment espessa i això m'ha fet veure ocellets allà on no hi són.
Aquest dissabte ha anat a sopar amb uns amics, jo li vaig dir que ho podia fer, que s'ho passes bé. Però per dins tenia la gelosia (que qualsevol pot tenir) de saber que la persona que t'estimes s'ha anat sense tu "a passar-ho bé".
Aquí intervé el factor confiança que té molt a veure.
Saps, que no ha de passa rés!. Que ell et té a tu, i el Lluís sap de sobres que em pot perdre si juga amb foc.
Ell Lluís sempre ha detestat aquest comportament meu. Es com si ell fos un gos lligat i jo li vaig mesurant el tros de corda que li va donant una certa llibertat. Sap que no pot tibar fins on ell vulgui perquè li escanyaria el coll.
Bé... aquesta comparació del gos ha estat una mica forta. Però se m'acaba de passar pel cap. ¿O no són així les relacions?. Una corda que vas tibant i afluixant?.
Bé. Com t'anava dient, aquell dissabte per no atabalar-me massa, decideixo passar la tarda amb unes amigues. Ell té la meva confiança i jo la seva. Així que marxo a la platja. Per la tarda arribo a casa, i el primer que faig es enviar-li un missatge a través del mòbil per dir-li que m'ho he passat "bé". Volia transmetre-li davant de tot, que aquest cop no tenia en el cap les mil i una cosa que se'm passen pel cervell quan ell està amb els amics. Volia que veies que estava tranquil·la. No li vaig preguntar com li estava anant el sopar (tot i que me'n moria de ganes). Eren les nou del vespre. No em va respondre.
Jo em vaig deixar el telèfon en el menjador, era el millor lloc per poder-lo sentir. Estava convençuda de que em respondria en qualsevol moment.
Quan va ser l'hora d'anar a dormir em vaig entristir. eren les dotze de la nit i no m'havia dit res!. No pretenia que em truques... Ni que detallés el que feia en aquell instant... M'hagués conformat amb un simple: QUE DORMIS BÉ. o potser amb un sec: BONA NIT.
A mitja nit em desvetllo, i a les palpentes busco el telèfon. Res...
Em vaig sentir malament (i una mica geloseta també) Li vaig escriure un segon missatge a les tres de la matinada: M'HAGUÉS AGRADAT QUE HAGUESIS TROBAT UN PETIT MOMENT PER ENVIAR UN PETIT MISSATGE.
Tanco l'aparell i em poso a dormir. A les nou del mati d'aquell diumenge em desperto. El primer que faig es engegar el telèfon i el miro. Res...
Al migdia havíem de dinar junts. El restaurant era practicament buit. Comentem qualsevol cosa sense treure el tema (ni ell ni jo) sobre el seu sopar d'ahir a la nit. Jo no ho feia perquè esperava que ho fes ell i no volia mostrar la meva intriga sobre el perquè no m'havia respost. I ell no ho feia per no espatller el dinar. Així que va passar una estona agradable parlant de tot i de res.
Ahh... però reconec que sóc una mica impacient, i vaig acabar per jo el primer pas. M'hagués enfilat a sobre de la taula per damunt dels nostres plats i l'hagués agafat pel doblec del coll del polo blau i l'hauria sacsejat comicament dient-li -Nopuc més! No puc esperar més!. Que va passar ahir?. He, he, he...
Con que això no ho podia fer (ni ho hagués fet), li vaig donar una petita empenta, per haviam si començava a parlar. Estava molt intrigada del per què no m'havia respós a cap dels dos missatges. Però no el volia atavalar, n'estava segura que tindria una bona excusa. Però quina?.
-Ahir vaig anar a la platja -vaig dir-li per trencar el glaç-.
-A sí!. Aquest matí he vist el missatge.
¿Aquest mati? Vaig pensar sense dir-li. Ell va seguir parlant.
-Es que ahir... per anar fins el lloc on teníem el sopar... ens vam agrupar en cotxes per si havíem de veure alcohol. I jo, con que anava sol, vaig deixar el meu cotxe i em vaig afegir amb el cotxe de la Mercè que hi cabia una persona més.
¿Qui es aquesta Mercè? Vaig pensar sense dir-li. Ell va seguir parlant, mentre jo me'l mirava sense treure-li la mirada de sobre. Li mirava directament als ulls a l'hora que ell parlava. Tenia engegat el meu detector de mentires.
El Lluís mentre s'explicava anava doblegant el tovalló i desdoblegant-lo per tornar-lo a doblegar.
-Eren quarts de nou quan vaig deixar el cotxe. I a dins hi vaig deixar la cartera i el mòbil. No volia anar tant carregat. Després, quan m'assec, ho trec de la butxaca, i sempre em fa nosa. A on ho poso? Ja saps que quan seiem et demano que ho guardis dins de la teva bossa, i si som en un restaurant deixo la cartera i el mòbil en un racó de la taula. Així que només vaig portat els diners justos posats a dintre de la butxaca del darrera dels texans.
-Vas deixar la cartera i el mòbil dins del cotxe? -li vaig dir encuriosida-. No tenies por de que te'l robessin?
-No, no es veia des de fora. Vaig deixar el mòbil sense veu.
-Per què sense veu. Si el tenies dintre del cotxe. Tan se val la veu (no...?).
-Es que no volia que es sentis des de fora, si algú escoltava el timbre d'un telèfon podrien saber que n'hi havia un. No?.
Va desviar la conversa per dir-me que el menjar no havia estat gaire bo. Però tot i així s'ho va passar molt bé, i fins a la tres de la matinada no van sortir del restaurant. Després van anar a una discoteca fins a quarts de sis de la matinada.
-Aquest matí quan m'he despertat a les onze i he vist el teu missatge. M'ha dolgut. No m'ha agradat. I m'he mig empipat amb tu. Ja estàs desconfiant un altre cop de mi!.

Jo estava confusa. ¿Fins aquest mati no ha vist el meu missatge? Per això no em va contestar!. En un primer moment em vaig sentir culpable d'haver desconfiat d'ell. Pensava que els hauria llegit, pensava que simplement havia passat de mi mentre s'estava amb els amics. Indubtablement en aquell moment no tenia temps per estar jugant amb el telèfon per estar per mi.

Estimat lector. Ara ens aturem en aquest punt. I pensa i determina el que ha pogut fer el Lluís. Hauràs de fer treballar la closca!. No pot ser que sempre t'ho donin tot tan mastegat.

Ell s'ha contradit. en un moment. Saps quin?.
Trobes que vaig actuar massa desconfiada?.
La gelosia es justificable? Per què la gent ens posem gelosos si se suposa que confiem amb la nostre parella?.
M'està fent el sal?
T'estic fent masses preguntes? he, he, he...

Quina es la solució?
A) El Lluís va estar amb els amics fins a quarts de sis. Després va tornar cap a casa i es va adormir fins a l'endemà i va ser llavors, quan es va despertar a les onze del matí, i que va veure els meus missatges. (aquesta es la seva versió).

B) El Lluís es va endur el mòbil a sobre però sense so. Perquè no l'empipes ningú. Va veure els meus dos missatges al poc haver-los enviat jo, de tant en tant es mirava el mòbil per si algú el buscava. I fins a l'endemà no m'ha contestat perquè troba que la meva gelosia era injustificable. (Només hauria mentit en que no va veure el missatge fins al matí, quan en realitat ell ja els havia vist des de el primer moment, fent-se una mica el longuis...).

C) El Lluís després de sortir de la discoteca es va anar a casa d'una de les amigues de la colla (potser la tal Mercè). I va passar la nit allà uuauu... I a l'endemà al mati, quan va pujar al seu cotxe que tenia aparcat en alguna part de la ciutat, va engegar el mòbil i va veure els 2 missatges.

Que, m'ajudes? Sóc una exagerada gelosa que només sap treure deduccions a partir d'un tou de mal entesos? Que creus tu?

Per què va dir el Lluís que no havia vist el meus missatges fins a l'endemà al mati? M'havia dit... que el mòbil l'havia deixat sense veu a dins del cotxe? No l'havia parat, oi? Si tu estàs de festa i estàs amb una colla, i quan es l'hora que et retornen en el lloc a on tens el teu cotxe: Què és el primer que faries? O si més no, després d'aparcar el cotxe en el garatge, disposat a entrar a casa? Agafaràs la cartera i el mòbil, veritat? I al fer-ho... No veuràs QUE TENS DOS MISSATGES??
Si el mòbil hagués estat parat, i no hagués tingut ganes d'engegar-lo, seria diferent, i tant!. Però si algú ha deixat engegat el mòbil TOTA LA NIT sense veu, es perquè té intenció de mirar-se'l tant punt arribi, no trobes?.

Estimat lector... tic-tac tic-tac esperaré la teva sentencia!
Es culpable d'infidelitat el meu estimat Lluís?

Abans de seguir llegint, aturat un minut per reflexionar la teva resposta.



Quan existeix la confiança entre dues persones ens creiem el que ens estant dient. Podem dubtar-ho si més no. I pensar amb el que pot haver passat. Però la veritat es que, tot i que el seus arguments fóssin dubtosos, al final... jo li miraria al ulls, i amb això, ja en tindria prou per creure-me'l.

Comentaris

  • Original...[Ofensiu]
    BARBABLAVA | 04-08-2005

    Això del joc, encara que al final, no sé si ha quedat massa reixit (em refereixo al joc). El text en sí l'he trobat molt interessant... Planteja preguntes sobre la desconfiança molt reals.

    He llegit el comentari de sota, també molt interessant. I crec que té raó, segons el seu criteri... Cadascú, però, sap o hauria de saber el que espera de la seva parella, i a més a més comunicar-li (sense ser massa explícits o freds).
    Sobre això de que l'amor es porta al cor i no al cos, sona a un amor tan profund que no ens hauria de saber greu poder controlar els nostres instints si de veritat el sentim. Perquè crec que en l'ésser humà la raó sempre ha d'estar per damunt de l'instint. I en tot cas, a mi no m'agradaria una parella que acceptés que anés amb d'altres. Potser sona rar, però m'agradaria que com la protagonista del relat, es posés gelosa.
    I posats a despullar-me, m'encanta la idea de dependència en l'amor i de no poder viure sense l'altre, perquè encara que possiblement malaltís, això denota una intensitat enorme en l'amor. M'agrada el romanticisme i la frase feta aquesta de donar-ho tot.
    Encara que reconec que després de cada relació, l'entrompessada és terrible, de vegades quasi mortal.
    Per això li dono tota la raó a l'edgar náuj, doncs suposo que deu ser més sà estimar sempre guardant-se una part d'un mateix atenent al que pugui passar. Llàstima que jo no ho pugui fer...

    Ja veus el teu relat dóna per debats inacabables.

  • dependència[Ofensiu]
    edgar naúj | 04-08-2005

    Per què depenem tant de la vida dels altres, encara que siguin les nostres parelles?
    Si m'ho permets, m'agradaria dir-te que aquest text mostra una dependència excessiva. Quant més l'agobiis, més s'allunyarà de tu. No cal sortir de marxa per tenir aventures...
    Però l'important no és això, l'important és que descobreixis si t'estima de veritat, i si tu també ho fas. T'estimes a tu mateixa suficientment com per assumir viure sense ell?
    Pensa que les relacions no sempre són eternes. Et guardes un racó del cor per si marxa o per si deixes d'estimar-lo? Això és important. Què més dona si un dia de debilitat presteu el cos, si el cor és qui mana?
    Estem tant equivocats amb aquestes coses...
    Perdona'm... Una abraçada.

  • No et menjis la bola[Ofensiu]
    mnog8060 | 04-08-2005

    Les noies sempre li doneu masses voltes a les coses. El Lluís s'havia de passar tota la nit amb els amics, no li calia el mòvil per res. El mòvil estava al cotxe i quan a les 6 s'en va anar a casa estava suficientment cansat com per oblidar-se de mirar si hi havia cap missatge. A mi em passa sovint. Confia en ell que no t'enganya.

    I si estava nerviós, és perquè li sabia greu que dubtessis de la seva confiança.

  • M'hi sobra el joc[Ofensiu]
    foster | 04-08-2005

    la resta està molt bé. Intens com sempre, amb una maduresa d'idees i d'experiència ben traduïda en paraules i en el tipus de frase. Acció pura sense moure's pràcticament de lloc.
    Però per què el test d'intel.ligència amb l'espectador? A mi no em cal. Molt més convincent i sentit el darrer paràgraf.
    a reveure
    foster