Mai seran records

Dos mil disset, gener, dia sisè,
gèlid migdia, cartrons per tot arreu,
carcasses rebutjades, manyocs de paper,
l’embalum del Nadal esdevingut no res.

Germans, bessons del dos mil set,
han sortit la Blanca i el Miquel
al parc amb els seus reis als dits,
pantalles tàctils, megues, wi-fi.

Gronxadors immòbils, rovellats,
testimonis muts, nens asseguts als bancs,
regnes exclusius dels avis anys abans,
els ulls silenciosament empantallats.

Zigzagueja la darrera fulla d’un plataner
daurant l’aire amb el seu ball ignorat.
El vent bufa i arrossega uns cartrons
del costat d’un blau, buit contenidor.

Una caixa il•lusionadament estripada,
a la Blanca li frega el costat de la cama
i el Miquel que se n’adona, riu, s’aixeca,
al seient del banc deixa la màquina.

El sol encuriosit es passeja per la pantalla
resseguint les empremtes vestides de ratlles.
Els germans comencen a córrer i saltar,
els cartrons passen de mà en mà.

Les riallades esquerden el vitri silenci
que cau fet bocins, el cel s’acosta violat
al gener que es torna groc juliol, mentre
ells juguen a agafar i amuntegar.

I arriba el nen del cinquè, i el seu gos,
tots criden i salten i llencen cartrons.
Els pares i les mares, només cossos,
al voltant, mirant els seus smartphones.

Whatsapps del grup nou de pilates,
del gimnàs que no han trepitjat mai,
del taller de manualitats de paper,
desitjant entre acudits bons regals.

I la vida passa invisible al seu costat,
perquè no miren, no escolten, no hi són,
instants brillants i de tots els colors,
els nens jugant, senzilla felicitat.

Què ens quedarà quan siguem vells
i ja només ens resti recordar?
El dia de reis del dos mil disset?
Només una pantalla en blanc...