Mai perdré l'esperança.

Un relat de: ajfuster

Mir al cel i no les veig,
als estels que me somriuen,
m'han ennuvolat com teranyina,
la meva il·lusió ardent
Però, hi ha esperança.

No tot pas es pot aconseguir de cop,
fa falta molta perseverança,
es necessària tenir la paciència,
de un sant que es deia Job,
Però, hi ha esperança.

La Lluna roman mig tapada,
hi ha un nuvolot molt gros,
pareix com si fos un cap gros,
que la té un poc amagada.
Però, hi ha esperança.

La tendresa hi es amb plenitud,
només cal tenir la necessària calma,
per que arribi un temps millor,
y vengui una veritable bonança.
Però, hi ha esperança.

Els sospirs son la medecina,
per el cor que molt sofreix,
i es que estimar sense espera res,
suposa molta temprança.
Però, hi ha esperança.

La esperança no es una quimera,
mes be una veritable necessitat,
el cel tornarà estar estelat,
i tot serà lo que sempre era.
Però, hi ha esperança.

La esperança es el puntal,
que aferma les il·lusions,
que fa que cada una de las cançons,
signifiquin lo que de veres cal.
Mai perdré l'esperança.

Comentaris

  • Mai perdras l'esperança..[Ofensiu]
    Fada vermella | 18-12-2006

    ni jo tampoc.
    M'ha agradat molt.
    Crec que mai t'havia llegit.. però apartir d'ara si^^

    Un bés desde el Sud!


    Fada vermella.

  • T'he trobat a "L'editora destaca..."[Ofensiu]
    Llibre | 15-07-2005

    Un poema que esdevé tot un clam a l'esperança.

    Aquest sentiment, de primeres, tot just es manifesta sota la sentència: Però, hi ha esperança.

    I no serà fins el darrer vers quan apareixerà en primera persona. Una forma de mostrar-nos la simbiosi del poeta amb les seves pròpies paraules: Mai perdré l'esperança.

    Fins la propera,

    LLIBRE

  • No...[Ofensiu]
    Ullets | 02-01-2005 | Valoració: 10

    No la perdis mai! M'agrada molt com parles de l'esperança... gràcies per evocar-me sensacions un tant oblidades!

l´Autor

Foto de perfil de ajfuster

ajfuster

24 Relats

56 Comentaris

34298 Lectures

Valoració de l'autor: 9.41

Biografia:
En dic Artur Josep Fuster i Nicolau i vaig naixé l'any 1941 a la Ciutat de Mallorca, avui anomenada Palma. Vaig estudiar lo que els altres volgueren i als setze anys vaig entrar a fer feina de "botones" al Banesto. Al mateix temps, i això per que jo volia, anava per Radio Popular a fer qualque programat, però allà era pecat parlar el català, fins i tot quant una al·lota vengué a dir la poesia de Mossèn Costa i Llobera, El pi de Formentor, els subordinats d'en Fraga ens posaren una multa. Només ens donaren permís per a les Rondaies Mallorquines, manco mal.

L'any 1970, per que també jo vaig voler, vaig començar la carrera de Medicina, i des de 1977 l'estic exercint. Estic esperant la jubilació, mal grat aquí i avui no en té res de "jubilo", mes be de penitència, observant lo que mos envolta i no pareix pas sigui lo que seria mes desitjable.

Si voleu res meu, podeu fer-ho a: ajfuster@gmail.com