Mai no va tornar

Vaig veure com la innocència marxava del seu cos, de les seves mans de porcellana, dels seus ulls dolços i ametllats. Va marxar per la finestra i s’allunyà de pressa, corrent camp a través.
Vaig mirar a la mare mentre es desfeia el pentinat abans d’anar a dormir. La seva expressió havia canviat, el rostre era amarat d’una fredor serena i somreia com si fos una altra persona. Se’m va acostar i em va fer el petó de bona nit. Un petó de gel, anònim, que no transmetia estimació.
Cada dia mirava enllà de la finestra esperant el retorn de la innocència, volia que penetres els seus ulls i la posseís novament. Em delia per recuperar la mare, no per aquella dona estranya que tenia el seu mateix esguard però que havia perdut l’emoció, com si fos un titella accionat per un comandament o per uns fils invisibles.
Dos dies després, en tornar de l’escola vaig sentir-la cantar. Devia estar a la cambra d’en Pol, el meu germà petit de vuit mesos. La veu era captivadora i dolça. Potser el miracle havia esdevingut i la nostra mare tornava a ser la de sempre. Vaig pujar les escales sense fer soroll. La porta era entreoberta. La mare era a sobre del meu germà amb un coixí que li tapava la cara. En Pol ja no es movia i ella seguia cantant la cançó de bressol.
Després de rumiar molt, ara sé que la culpa va ser de la innocència que la va abandonar una nit i mai no va tornar.


gypsy