Mai m'oblidaràs

Un relat de: Núria Fonoll Vergés
“Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç.”
Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep.

MAI M’OBLIDARÀS
Avui vénen les nenes. No he pogut aclucar l’ull en tota la nit pensant en la nostra trobada, en cadascun dels moments que tindrem només per nosaltres soles, en el reguitzell de complicitats que brollaran en aquest marc insòlit, breu, massa vegades viscut, i que, malgrat tot, em fa immensament feliç.
El seu pare viu a fóra i, des de la nostra separació, poca cosa puc dir-vos de la seva nova vida. Només demano que visqui força anys, que arribi a vell amb tot el coneixement i que, en el seu últim sospir de mort, em tingui només a mi en ment. Llavors l’hauré vençut del tot.
Continuo al llit. Un raig de sol encara tímid, s’escola per la petita finestra i s’ajau damunt dels llençols, suaument, com si no gosés espolsar la nit que ja defuig. Em llevo, nerviosa. Un pipí llarguíssim i aigua fresca a la cara. Em pentino el rínxol rebel i canós que em cau damunt el front. Al meu ex li encantava aquell floc de vint anys, llavors negre i lluent. Em deia que semblava de vellut, i que l’havia captivat per allà. El dia que la perruquera me’l va repassar i en va escapçar les puntes obertes, es va enfadar molt. Em va fer prometre que mai més ningú me’l tallaria, i, quan creixia i s’esllanguia cella avall, me’l retocava ell.
Així va començar tot. De portes enfora semblàvem una família modèlica, perfecta. Jo treballava els matins en una parada de verdura i, més que una feina, per a mi va representar un alliberament. Aquell taulell multicolor era la meva finestra al món. Allà vaig aprendre de tot: des de cuinar les croquetes de pollastre que encantaven a les nenes, fins a descobrir la doble vida de molta gent. Llavors m’imaginava tothom desfilant damunt un pont estret, llarguíssim, fent equilibris per no caure avall, intentant arribar impecables a l’altre extrem, sempre pendents del vell judici del què diran.
Les meves tardes les dedicava a les nenes i a la casa. Ell treballava tot el dia, arribava cansat, i moltes vegades malhumorat. Era normal. Havia de ser normal, ell ho volia així. La seva feina, més dura que la meva, més important, més de tot, l’absorbia completament. Jo no podia estar cansada. Mai. La canalla, els deures, el sopar, i ell, enmig dels llençols, m’esperaven dia rere dia, sense treva ni descans.
Fins que un dia em va fer plegar de la feina. “Estàs esgotada amor meu, sóc jo qui ha de portat la família endavant”. Llavors vaig gosar a plantar-li cara, i negar-me a obeir. No volia renunciar de cap de les maneres al meu espai de llibertat. I inevitablement i trista, va passar. Em va empènyer amb una força brutal, i vaig caure d’esquena damunt la tauleta de vidre del menjador. Una sensació terrible de dolor va envair-me de dalt a baix. No notava l’esquena i tampoc les cames, i vaig pensar que moriria allà mateix. Els cristalls esmicolats s’havien acarnissat amb la meva pell, i la sang s’escampava i em tenyia tota, com si volgués esborrar-me amb el seu color de mort. Però la imatge que tinc clavada al cervell, la que em va fer més mal que la patacada física, va ser veure les nenes esfereïdes, plantades al meu costat. La gran intentava aixecar-me i la petita plorava desconsoladament; semblava que les seves pròpies llàgrimes l’havien d’ofegar.
A l’hospital vaig explicar que tot havia estat un accident, que m’havia rodat el cap i havia caigut sola. Ningú va fer més preguntes. Eren temps de dictadura i de misèria, i tothom va fer el desentès. Ell m’havia amenaçat i em feia xantatge amb les nenes i només podia defensar-me amb el meu silenci. Vaig recuperar-me. Més o menys. I vaig tornar a casa perquè no tenia cap altra opció.
Una tarda de boira espessa, vam fer xocolata desfeta. Quan la filla gran va portar-li la tassa calenta a son pare, va ensopegar i li va abocar tota damunt la camisa que estrenava. Ell va embogir fins a l’extrem i li va pegar fort. Sense control. Encara no sé com, vaig agafar d’una revolada un líquid de neteja altament corrosiu, i li vaig llençar al bell mig d’aquella cara venuda al dimoni. I, esquivant els seus crits de bèstia malferida, vaig avisar a la policia.
Amb els anys s’ha fet justícia i ara ell viu entre reixes. Llàstima que no les pugui veure..., té els ulls entelats. Aquell dia li vaig cremar la vista, i m’imagino que l’ànima també. Ara està mort en vida. Aquesta és la llosa que haurà de suportar sempre, també sense treva, sense descans.
Les nenes ja han arribat. Una de les funcionàries de la presó em comunica que són a la sala de baix i la companya de cel·la empeny la meva cadira de rodes i em deixa al mòdul de visites. Ens espera un vidre gruixut entremig, quaranta minuts per endavant, i infinitat d’històries endarrerides per explicar-nos.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]

    Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Ens llegim!
    SALUT!!!

  • Neus Marín Cupull | 16-01-2019 | Valoració: 9

    Felicitats!!!
    M'ha agradat com desenvolupes el relat (real, intens i problablement un final trist per la injustíca que rep la víctima)

    Felicitats!
    Neus Marín

  • Neus Marín Cupull | 16-01-2019 | Valoració: 9

    Felicitats!!!
    M'ha agradat com desenvolupes el relat (real, intens i problablement un final trist per la injustíca que rep la víctima)

    Felicitats!
    Neus Marín

  • Lecram | 14-01-2019 | Valoració: 9

    Uau quin relat Núria, un relat cru, dur però a la vegada intens i vigorós, ple de força.

    M'agradat molt el teu relat i descobrir-te.

    Salutacions

    Lecram

  • Retrat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-01-2019 | Valoració: 10

    Un paorós retrat de la realitat en blanc i negre anys quaranta, absolutament vigent. Quantes misèries s'amaguen darrere les passes de la gent! M'ha impactat, però m'ha agradat. Una forta abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Núria Fonoll Vergés

7 Relats

12 Comentaris

2910 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33