Mai més...

Tenia un comentari pendent a fer-te. He vingut al teu racó i m’he aturat en “Mai més”, aquest relat que dediques a l’odi.
L’odi és un sentiment que, com tots, expressen una situació personal. L’odi és el pol oposat a l’amor i els extrems es toquen. L’odi perjudica molt més a qui el sent que a qui va destinat. L’Ester és jove i jutja superficialment. La separació l’ha empès a separar els seus sentiments: odi envers el pare, amor envers la mare. I així es compensa en una mena d’equilibri.
Crec que sempre és millor perdonar i no convertir el judici amb odi.
El relat, com sempre, m’ha agradat.

Una abraçada
Joanalvol

Sort en tenen les criatures, ja que n’hi ha d’afortunades, que viuen una separació menys traumàtica que aquesta que refereixes en el teu text dedicat a l’odi, un sentiment sens dubte “desagradable i llefiscós” que enverina a qui l’experimenta, ferint-lo com a persona.
Quan l’odi s’instaura endins d’alguna persona, pot arribar a fer malbé les relacions de qui el pateix amb els altres, condicionant el seu present i el seu futur.

Cal esperar que les Ester que en saben el nom d'allò que les pertorba i reconeixen el sentiment a què fa referència, se’n puguin lliurar d’ell i viure sense aquest llast que els impedeixi volar...

M'he adonat que tinc varis relats teus sense comentar: A veure si em puc posar al dia abans que comencin les vacances!

T’envio una abraçada fresqueta, abans que acabi la primavera,
Unaquimera

La definició d'odi, vull dir. Si alguna cosa és, que llegeixin aquest relat! Fantàstic! Un fet tan quotidià, per desgràcia, tan ben descrit, tan senzillament descrit, tan sincerament descrit que arriba on ha d'arribar: a la consciència. Entens el sentiment de la nena, el suquet que va generant-se dins seu. Felicitats! Una abraçada.

Aleix

Ens expliques, Naiade, una història molt trista però, malauradament, quotidiana. El trencament d'una parella sempre presenta situacions difícils amb problemàtiques molt complexes i doloroses, i qui més les solen patir són els fills. Tan sols l'amor dels pares pot alleugerir aquest dolor; per sort, no tots els pares són com els teus protagonistes, n'hi ha que, després d'una separació forçosa, aboquen encara més amor en els fills, lluiten per aconseguir la seva felicitat oblidant passades rancúnies amb la parella i acollint-se a realitats inexorables.

Un bon relat, Montserrat, felicitats!

Pilar

Hi ha situacions que fan patir molt, sobretot perquè qui més en paga les conseqüències són els fills. Però: què passa quan la mare no vol donar aquest disgust al fill.
i aguanta un matrimoni, sovint, d'un home maltractador psicològicament?
Quina mena d'odi neix?
Molt bé Naiade.

Maria Teresa Galan

Com molt bé ens contes al relat, sempre ho pague ells, que no tenen cap culpa, els més dèbils, i tot per l'egoisme dels majors...
Una abraçada!
FRANCESC

...posar-se a la pell dels infants...
...que s’han de menjar els problemes dels grans.
Les separacions i les relacions són complexes,
però els sentiments són el motor de la nostra vida.
Cal posar-hi cor i cap! Felicitats.

amb les criatures quan els pares se separen, ells no tenen culpa de res

un bon relat naiade, per a la reflexió, que sembla ser que estava a punt d'extingir-se

abraçades
joan

Malauradament és una descripció molt real de com es deu sentir més d'una criatura amb els pares separats. L'odi hi flueix sense buscar-lo.

Està molt bé, trist però cert.

Una abraçada.

Gemma