MAGNICIDI

Uff, que n'estava de bé ! Cargolat, sobre la seva panxa, sentia com pujava i baixava el pit al ritme del murmuri de l'aire que sortia pel nas ample i graciós que tenia a un parell de pams. Només el separava de la seva pell el suau tel de gasa que es posava sobre la panxa per acollir-lo a l'hora de la migdiada. La tebior de la pell li proporcionava una escalforeta que li feia reviure la confortable sensació acollidora de quan estava al niu amb la seva mare i germans.

El dolor agut d'una trompada a l'alçada de l'orella va semblar que li trencava el cap. "Maaaau !", va cridar aterrit mentre feia un salt per escapar de l'atac. "Què hi fa aquest coi d'animal sobre teu !!" va tronar una veu massa familiar. "No t'he dit mil vegades que no el vull veure per aquí !". El bastó encara volava sobre el seu cap quan , sense pensar-s'ho gota, va sortir corrents. Va esprintar pels passadissos fins que es va sentir lluny del perill. Llavors es va aturar

Una sensació de buidor li pujava de l'estómac. Tenia gana. Va albirar al seu voltant buscant alguna cosa per menjar quan va veure que el mag sortia d'una cambra. Era un home gran, tauper, que de vegades deixava la porta oberta perquè hi entrés a caçar alguna rata trapella. Aquesta vegada també ho va fer.

Li va cridar l'atenció un pot de vidre que hi havia sobre una taula. Tenia dibuixats, de color vermell, ossos humans, un cap i un parell d'ossos llargs. S'hi va acostar i quan anava a olorar-la, un crit el va espantar "Surt d'aquí !" . En girar-se per fugir tombà el pot i, encara que inicià un salt per evitar-lo, va trepitjar el líquid blanquinós que s'havia vessat.

Aquesta vegada no va haver de córrer. El mag no el podia pas atrapar. Va desfer el camí que havia recorregut abans, per anar a la cuina. Sabia que entre les deixalles trobaria alguna cosa per omplir el pap. En passar davant de l’estança d’on l’havien foragitat, va sentir un gemec. El va identificar al moment, era d’ella.

Es va posar nerviós, què li devia passar ? Va empènyer la porta i, oh casualitat, es va obrir. Només va veure l’esquena d’ell, fent uns moviments tant bruscs amb tot el seu cos, que va deduir que l'atacava. Estava mig atordit i encara li feia mal el cap. El que veia el va omplir de ràbia i, sense pensar’s-ho, es va llençar amb les urpes desplegades sobre la seva esquena.

“Vine, mixeta” La seva veu, dolça com sempre, tenia un deix de melangia. S’hi va acostar i es va enfilar als seus genolls. “I dieu que ajusticiaran el mag per haver enverinat al sultà ?”. “Si altesa”, respongué una veu d’home des de l’altra punta de l’habitació, i continuà “La prova irrefutable és que el recipient de la ricina estava gairebé buit. No sabem quant de temps ha estat enverinant-lo”

El gat es va aclofar sobre les cuixes i s’adormí.