Magda

És una casa solitària. No està gaire lluny de la ciutat i, encerclant-la, hi ha una circumferència buida. Podria ser que dita mansió també fos una al·legoria del seu únic habitant: una senyora d'uns cinquanta anys que ha viscut, sempre, en un món a part. Però, per això mateix aquesta edificació no deixa de tenir una presència important enmig d'un paisatge entre feréstec i de ciutat, ja que està en un lloc que no és ni una cosa ni l'altra. Així i tot, no deixa de tenir una personalitat molt destacada, encara que l'indret on està ubicada la casa tingui la característica de no tenir-ne cap de concreta. Però quan es traspassa el llindar... ja és una altra cosa.

Els sostres són alts i amb molta personalitat. Les parets estan plenes de quadres autèntics, és a dir, unes veritables obres d'art fetes pels millors pinzells del món. Ja no cal afegir-hi res més. El terra és de parquet, brillant, immaculat, i al menjador, en les altures del sostre, penja un llum veritablement espectacular. Tot això i més s'hi pot descriure, talment com si es tractés d'un escenari fabulós pensat per a un conte d'aquells que no poden ser veritat. En definitiva: per tot l'aire s'hi endevina un no sé què de misteri, un no sé què d'aspectes no volguts, ja que el que s'hi pot veure arreu de la casa no deixa de semblar irreal, com un conte de les mil meravelles, que és el que acaba predominant per damunt de qualsevol altra consideració. Tot és molt luxós, però el toc definitiu és el misteri que hi apareix talment com una llengua de foc que, transformant-ho, en falseja tots els detalls sense més ni més.

La senyora de la casa també té un toc d'irreal, i a la vegada sembla tenir una gran fortalesa. Encara que tot pot acabar sent fals... A vegades allò que resulta d'una manera determinada és perquè s'hi amaga el que mai dels mais hom voldria. I per això mateix el misteri hi predomina per damunt de qualsevol altra consideració, ja que la senyora de la casa havia estat la dona d'un personatge importantíssim dins de la vida de la ciutat, del país i també es podria dir del món. Ella hi estava abocada del tot, no només pel propi enamorament sinó per moltes altres consideracions. Ara, amb la mort del marit, la seva vida s'ha tornat, sense més ni més, en suspens, en un interrogant majúscul. Havia dedicat tots els esforços, sempre, al personatge en qüestió. Però ara... primer ha plorat desconsoladament i després s'ha tornat confusa; finalment s'ha quedat tot pensativa, perquè no té amigues ni amics; el seu món, fins ara, havia girat al voltant del seu marit, ella només havia estat com una nina de porcellana; una figura extremadament bella i només feta per ser admirada, i res més...

Ara d'això, se n'adona, i moltes més coses... S'adona que, finalment, li ha nascut una personalitat ben definida, i ara pensa que ningú no hauria de dependre de cap altra persona, sobretot d'una manera tan total com li havia passat a ella mateixa. Nota que tots el llibres, quadres, objectes... havien estat comprats, només, perquè a l'amo i senyor li plaïen molt, ja que li agradava col·leccionar objectes bells així com obres d'art i també llibres de bibliòfil... I para esment que, mancant el senyor de la casa, ella ja és una altra persona: no cal comprar els vestits més cars ni pensar en els mil i un detalls de la sumptuositat de tot plegat. Veu que el que li ha mancat sempre és humanitat davant de tothom, fos qui fos... I això és el que ara vol per damunt de qualsevol altra consideració.

S'aixeca de la butaca on ha estat asseguda. Agafa una agenda: allí hi té apuntats uns quants números de telèfon, i comença a trucar a les amigues oblidades perquè vol tornar a engegar, en certa manera, la pròpia vida. I així recomençarà amb el món, i ella mateixa ja serà una altra persona, la qual es proposarà ser més atenta amb les gents desvalgudes.

-Hola!
-Hola!
-Què!
-Hola, amb qui parlo?
-Jo sóc la Magda.
-Magda?
-Sí, Magda, no recordes?...
-Sí, i tant que sí, però si fa segles que no ens veiem.
-És cert. És cert.
-Què és de la teva vida?
-Estic molt trista, però no voldria parlar-ne. Et truco perquè necessito distreure'm.
-Ho entenc. Ho entenc.
-Però m'agradaria que un dia ens veiéssim.
-Sí, i a mí també m'agradaria molt. Em fa molta il·lusió que m'hagis trucat, de veritat, de veritat. Tu estaves tan ocupada sempre. Però ara...
-Ara ja sóc una altra persona.
-Què vols dir?
-Només això, que t'he trucat perquè tu pots ajudar-me.
-Ai!, mare meva. No sé què és el que pretens. Però si és així... que Déu et beneeixi!
-Quan ens veurem?
-Saps què, et trucaré dissabte vinent i llavors et diré alguna cosa concreta... d'acord?
-Sí, d'acord.

Magda penja el telèfon. Es queda un pèl pensativa i els ulls li esclaten en un mig plor: està emocionada i ja no es podrà aturar. El procés que ha engegat és irreversible, sense cap mena de dubte, perquè sap que la seva amiga col·labora en moltes activitats que fa només pel gust de fer-les, i per això mateix l'ha trucada. Vol ser-ne la mà dreta, i així podrà tenir una aval econòmic importantíssim, perquè sap que està treballant per a la gent més desfavorida de la societat. Ella vol fer el mateix, i és amb aquesta actitud que s'enfrontarà amb qui sigui, sobretot amb aquells que tenen el poder a les mans, ja que, pensa, l'economia no ho hauria de ser tot. Hi ha llocs que són molt llunyans, als quals no li arriben ni les engrunes quan diuen que tot va molt bé: no hauria de ser, de totes totes, d'aquesta manera...

Finalment ha deixat de pensar, agafa un disc: són unes sonates per a piano de Beethoven. Se senten els primers compassos. Ella s'asseu al sofà que està ben bé al davant dels altaveus, i mentre va sentint la música continua pensant-hi encara. Segueix tenint els ulls mig encesos d'emoció.

Ben aviat es cansa de la música i agafa un llibre de Maria Mercè Roca. És Cames de seda. Es torna a asseure al sofà i comença a llegir: «Fa una estona que dubta. Té un mocassí negre en una mà...» Tampoc no ha estat capaç de continuar llegint, encara que la novel·la no deixa de ser molt interessant, i feta amb una tècnica enlluernadora.

No ha pogut seguir els passos de la imaginació d'altri quan el seu propi cervell s'ha posat, impensadament, en moviment. Té massa coses al cap. La simple idea del marit mort ha fet com si fos una fletxa d'aquelles enverinades que no maten però que, veritablement, no deixen viure. Per tot això necessita pensar i, sobretot, imaginar. El marit, ja que és mort, vol fer-lo reviure. I així l'ha tornat a veure allà mateix com si fos fa un any, i ha estat tota una sorpresa.

-Tu!, sembla que ha dit, de sobte.
-Sí, jo mateix... t'he volgut tornar a veure, ja que m'estimes tant...
-Tu!
-Sí, jo i ningú més, ningú més...

La imatge del marit li ve als ulls com una visió, i el vol recordar sobretot quan eren joves; llavors es van casar a l'església més important de la ciutat. Tots els diaris portaven la notícia com un d'aquells esdeveniments escadussers, però si més no destacats per la seva pròpia rellevància. Eren molt feliços, i aquell goig es traspassava a tothom, ja que s'unia una parella molt important: ell un polític i economista destacat, i ella una noia ambiciosa, agradable, i que tenia totes les virtuts del món.

Magda ha continuat somiant en tot allò que li havia passat, i també el que desitjaria que li hagués passat... ja que sempre fou l'ombra agradable del propi marit; però ara el que vol ja és una altra història. Somia en un món perfecte, i per això mateix el que imagina, per damunt de tot, és que els polítics i els economistes, amb la seva doble força, es veuen disposats a ajudar els més dèbils; tot plegat no deixa de tenir un sentit d'innocència i, a la vegada, imaginació; qui sap, però, si algun dia es podrà complir allò que vol sense cap mena d'incerteses ni pors.

Imagina el seu marit acostant-se als poderosos de tot el món i, també, anant a parlar amb les persones més desvalgudes de la societat, cercant solucions als conflictes de les gents menys vistoses, visitant els barris més humils, volent, veritablement, fer una societat més justa del que no és. També l'imagina, contemplant-la a ella mateixa, no com una bellesa esclatant, sinó com el que hauria volgut ser sempre, una persona amb qui conviure, parlar i, sobretot, discutir de totes les qüestions de la vida i, també, dels seus defectes. Ja que, en definitiva, han de ser els poderosos els qui baixin del pedestal on són col·locats, i així esdevinguin més humans.

De sobte Magda s'ha posat a plorar. Al davant té present l'avió amb el qual el seu marit va perdre la vida. Va ser en un vol regular que ell va fer des de la pròpia ciutat vers l'estranger. No cal dir el país ni el lloc, ni res de res; només que l'avió va ser sorprès al mig d'una tempesta... i va fallar estrepitosament, ja que no deixen de ser unes màquines imperfectes. A vegades els errors poden ser lleus, però de tant en tant n'hi ha algun d'insalvable, com és la vida i la mort. Nosaltres prenem un camí, que pensem ser el correcte; però quan ja no té remei ens adonem que el dit camí ja no porta enlloc. I així va ser l'accident. Primer l'avió només va tremolar una mica. Després va anant perdent altura fins a estavellar-se al bell mig d'una alta muntanya. I això fou tot. En la vida com en la mort quan certes coses prenen una alçada ja no tenen aturador.