M

Misteriós, atractiu, atraient.
El vaig llegir ahir, després d'escoltar l'escriptoteca (no estic gaire d'acord amb algunes de les coses que es varen dir), però que em varen fer anar a descobrir els teus relats més antics.
Com tan bé saps fer tu, mesclant impressions en el lector, generes repulsió i tristor, tendresa i bellesa.
Si em permets la gosadia, és un poema tremendament freudià (què t'he de dir), on la mare és protectora, és amant, és omnipresent. El complex d'Edip etern dels homes amb les seves mares. L'incest impronunciat.
El pare, aquell rival, aquell qui ha sacsejat la teva ànima de nen i t'exigeix una duresa d'home que no esteu segurs de voler representar. Ara el pare infinit el portes a dins, terrorífic, punyent, ja forma part de tu.
La mar és la mare, la imatge de l'origen de la maternitat, la fecunditat en les cultures mediterrànies, i en el nostre subconscient (i en els somnis).
Llegint aquests poemes la tristor travessa la pantalla i em penetra pels ulls fins molt a dins. Realment molt diferent del caire més irònic i rabiüt dels últims temps, no?
M'ha agradat molt, també.

una abraçada.
atram

m'inspira tendresa, tot i que queda una mica incestuós, a banda de tenir dues mares, que les dues et serveixin d'amants...
veig que per lo dolent has triat un pare.
Trobo que fas poesia força bona, amb bon estil.
ahir us vaig prometre a tots que us comentaria i ja ho he fet... i amb molt de gust.

Una abraçada
Glòria