Luz

LUZ

Era bona al llit. Anava a l’església. Tenia un coeficient d’intel•ligència de 145. Ens havíem conegut a Toledo una tarda de tardor. Jo sortia de la universitat, on hi donava classes de literatura espanyola, i ella buscava l’arxiu municipal. Li vaig proposar d’acompanyar-la, i durant la passejada, em va explicar que s’instal•laria a la ciutat durant una llarga temporada. Estava fent un doctorat d’història i necessitava dades sobre la inquisició al segle XV.
Aquella tarda vaig tornar a casa content, perquè ella va aconseguir fondre per uns moments, la monotonia i la soledat dels últims mesos. Després de deixar a la Mònica, acceptar aquella feina a Toledo, marxar, i deixar-ho tot, em va semblar la millor opció.
La Luz, així és com es deia i això fou el que va ser per a mi en aquells moments, es va instal•lar a la zona antiga de la ciutat. Compartia pis amb un treballadora de l’arxiu. Vam coincidir per casualitat algunes vegades més, i després, la informació que havíem intercanviat l’un de l’altre, va servir perquè les següents trobades es multipliquessin i es tornessin provocades, volgudes i per a mi, molt desitjades.
Les coses anàvem tan ràpid, que no em podia creure el que m’estava passant. Aquella dona era, el que jo sempre havia desitjat, intel•ligent, bonica, seductora... No em calia dir-li el que volia, ella ho sabia o ho intuïa... no ho sé, el cas és que sempre ho encertava. M’hi sentia tan còmode al seu costat! Va començar passant algunes nits a casa, i poc després ens vam adonar que vivíem junts. Jo, que sempre havia tingut por de perdre la intimitat i la llibertat, que havia trencat amb la Mònica quan aquesta m’havia proposat d’anar a viure junts, en aquells moments em sentia l’home més feliç del món. No sabria explicar ben bé d’on va sorgir la idea... però dos mesos després, just al pic de l’hivern, ens casàvem.
Vam fer una cerimònia religiosa i un dinar pels familiars i amics més propers. Els convidats que venien de la meva part no es podien creure el que estaven veient i els era impossible dissimular la cara d’astorats. Tothom estava convençut que havia fugit de València cap a Toledo perquè tenia por de lligar-me massa a la Mònica, i de sobte, els deia que em casava!
La Luz, que era gallega i no tenia família directa, només va convidar les companyes de l’arxiu i la seva tutora de la tesi, la Dra. Pinar.
La meva mare, que es moria de ganes de conèixer els consogres, es va sentir molt decebuda quan li vaig explicar que la Luz va quedar-se orfe als divuit anys i que no tenia germans. Li va canviar la mirada, i la desconfiança que havia mostrat en un principi, es va tornar compassió. Per uns instants es va alegrar que aquella noia que estava tan sola, m’hagués trobat.
El meu millor amic, en veure-la, ja em va donar la seva aprovació, amb un comentari frívol, però típic d’ell: “es jove, està boníssima, i el que no sé m’ho puc imaginar... sobretot tenint en compte que t’hi vols casar...”
No hi va haver viatge de lluna de mel, perquè cap dels dos podia permetre’s abandonar la feina. A mi no m’importava. La lluna de mel va començar la tarda que la vaig conèixer.


No sé perquè ho vaig fer. La Luz feia dies que m’explicava que ella i les companyes de l’arxiu preparaven un sopar per celebrar l’arribada de la primavera. Havien quedat tard. La Luz va sortir de casa a les onze de la nit, i jo vaig seguir-la. Em sentia mesquí. Com podia dubtar d’ella? Si s’adonava que l’estava seguint hauria de buscar una bona excusa per justificar-me. No m’havia dit on era el sopar, però vaig veure que sortia de la ciutat i que agafava una pista forestal. Tenia por de no poder-li anar al darrera, perquè no volia acostar-m’hi gaire. Per uns moments vaig dubtar si el cotxe que estava seguint era el de la meva dona, o m’havia equivocat. La pista s’enfilava amunt, amunt i semblava no acabar-se mai. Eren gairebé les dotze de la nit i el cotxe continuava avançant. Vaig decidir buscar un lloc per fer un canvi de sentit. Definitivament, m’havia equivocat. Aquella no era la meva dona.
En obrir la finestreta per respirar aire pur i aclarir-me les idees, em va venir una bafarada molt forta de fum i vaig sentir cridòria i rialles. El cotxe que m’havia guiat fins allà, tenia parat el motor i en aquell moment, acabava d’apagar els fars. Vaig decidir deixar el meu vehicle allà mateix, i acostar-me caminant a aquella hipotètica festa.
La llum resplendent de la foguera va permetre’m distingir el seu rostre. Simplement: no m’ho podia creure! Hi havia tretze dones, de les quals només podia reconèixer la Luz i la Dra. Pinar. Anaven completament nues, i es movien com posseïdes per una música muda, mentre cridaven, reien, feien gestos obscens, menjaven vísceres i deixaven que la sang d’aquestes, els regalimés per les comissures dels llavis.
No vaig poder continuar mirant. Em sentia com una criatura que ha tingut un malson i només pensava en arribar a casa, estirar-me al llit, i despertar-me.
Però en arribar a casa, no podia dormir. Vaig començar a donar voltes i voltes al que havia vist. Potser no era tan greu, potser es tractava d’alguna mena de teràpia femenina d’alliberació, però per altra banda, em va començar a passar pel cap la idea que la meva dona estigués ficada en alguna secta satànica. I llavors, en aquell precís moment, em vaig adonar que gairebé no la coneixia.

Tot va canviar a partir d’aquella nit. Jo no sabia com plantejar-li el tema i vaig decidir no dir res i continuar observant. La Luz es comportava com sempre, però jo, la veia diferent, la sentia una estranya. Vaig començar a fer-li preguntes sobre el seu passat, sobre Galícia, però ella es tancava hermèticament i sempre em responia el mateix sense afegir-hi cap detall. Vaig intentar que em parlés de la Dra. Pinar, però tampoc hi va haver sort, només m’explicava el de sempre, que va ajudar-la molt després de la mort dels seus pares i que ella la considerava una segona mare... Quan insistia en aquests temes ella se m’acostava, em seduïa d’una manera inexplicable i acabàvem fent l’amor salvatgement. Vaig començar a odiar aquesta situació, perquè a diferència del que m’havia passat fins al moment, em deixava un regust amarg i una fredor tan gran que fins i tot era dolorosa.

Necessitava allunyar-me d’ella, reflexionar, investigar... Li vaig dir que anava a València a veure el meu millor amic que estava depressiu. Volia estar per ell i per tant, creia que el millor era anar-hi sol. Ella hi va estar d’acord. Jo vaig marxar cap a València. El meu suposat “amic depressiu” tenia una feina que li donava accés a certes dades personals. De manera il•legal, però com a favor d’amic desesperat (tot i que no li vaig explicar el veritable motiu d’aquest desesperació), va accedir a comprovar si quedava algú a Galícia amb els cognoms de la meva dona. Curiós. Hi havia una sola persona, un noi de vint-i-sis anys que es deia exactament igual que ella. Vivia en un poblet de la costa atlàntica. No podia perdre temps.
Quan vaig arribar al poble en qüestió, estava tan cansat de conduir, que en baixar de cotxe, gairebé caic perquè les cames em van fallar. Vaig entrar al primer bar que vaig trobar per menjar i beure alguna cosa, però tenia tanta pressa per arribar a l’adreça que m’havia porta fins allà, que no m’hi vaig entretenir gens.

No em va costar trobar la casa. Tenia la façana molt deteriorada. No hi havia timbre, només picaporta. Em va obrir una dona d’uns cinquanta anys, amb el rostre inexpressiu. Li vaig preguntar si coneixia a Paulo Faria Ojea i ràpidament em va dir que era el seu fill, i que es trobava al bar del poble. Llavors, sense haver-ho planificat li vaig preguntar si la seva família tenia alguna relació amb Luz Faria Ojea. La dona em va mirar amb els ulls desorbitats, i es va posar a cridar en gallec. Jo no acabava d’entendre el que deia, però crec que em preguntava què volia d’ella i de la seva família? Es va adonar que no l’estava entenent i llavors, va canviar l’idioma. Ja en espanyol em va escridassar, que qui era jo per anar a destorbar pau dels morts! Es va posar a plorar, i després, ja mes clamada, m’ho va explicar tot. La seva filla, la Luz, havia mort ofegada quan tenia divuit anys. Mai no n’havien trobat el cos. Allò havia passat set anys enrera, però ella no havia pogut superar-ho.
Em vaig disculpar, li vaig dir que era un vell amic de la seva filla de l’institut, i que no sabia res del que havia passat perquè feia anys que era fora de Galícia. La dona va semblar creure-s’ho, però la seva mirada, era més buida que mai. Me’n vaig acomiadar matusserament. Estava tan cansat ...

El viatge de tornada a Toledo em va permetre fer-me una explicació racional a mi mateix del que havia passat. “La Luz era una adolescent rebel que no s’entenia amb els seus pares, i la Dra. Pinar, una dona intel•ligent, probablement lesbiana, que estava ficada en una secta satànica. La doctora va veure en aquella alumna brillant, una deixeble a tots nivells i sense massa dificultat, la va convèncer per desfer-se d’uns pares amb els que no s’entenia. L’adolescent, inconscient per l’edat, va acceptar la proposta”. Em vaig convèncer de tot allò i vaig tornar a casa disposat a fer entendre a la meva dona el sofriment dels seus pares, i la necessitat de dir-los la veritat. També vaig pensar que faria el possible perquè la Dra. Pinar desaparegués de les nostres vides, i que tot podria tornar a la normalitat, com si res no hagués passat.

M’esperava al llit. Estava més sensual que mai. Se’m va acostar amb la mirada lasciva.
-Ja has tornat, amor meu?
-Hem de parlar, Luz.
-De què? Si ja ho saps tot! O... potser no?

Els seus ulls van començar a tornar-se molt més clars del que eren habitualment. Em va mirar fixament, i dintre les seves pupil•les hi vaig veure, flames roges que es movien. Vaig tenir por, però ella va continua parlant.
-T’ho has passat bé, fent de detectiu?
Vaig intentar dir alguna cosa, però em va posar la mà, suaument als llavis.
-No cal que diguis res amor. Només cal que escoltis!
Ho havia dit cridant amb una veu tan autoritària que m’era totalment desconeguda.
-Tu, és clar, l’home racional, tot ho has d’entendre, tot ho has de poder explicar... però no ets més que un mascle poc original, que en sis segles no ha sigut capaç d’evolucionar!
Per la comissura dels llavis va començar a regalimar-li sang, però això no va detenir el seu monòleg.
-Jo em deia Inés, i viva aquí a Toledo, ell em va trair. Tu ets el seu descendent més directe! El tribunal de la inquisició va decidir cremar-me, per bruixa!
Va fer una riallada que va retrunyir per tota la cambra.
-I el tribunal no es va equivocar. Jo era una bruixa, una estúpida bruixa que es va enamorar d’un mascle com tu, que després, la va trair. Però les bruixes no morim, només necessitem un cos... i jo ja l’he trobat.
L’escalfor de la flama dels seus ulls era molt intensa, i ella cada vegada s’apropava més a mi. Vaig quedar inconscient i no em vaig despertar fins al matí següent.
Ella no hi era. Vaig aprofitar per recollir algunes de les meves coses i marxar cap a Madrid. Un cop a Madrid em vaig dirigir a l’aeroport i vaig demanar un vol que anés lluny, molt lluny. En vaig trobar un per Austràlia.
Mentre viatjava vaig recordar totes les dones que havien passat per la meva vida, n’hi havia unes quantes, era cert, i no m’havia portat bé amb cap d’elles. Recordava especialment a la Mònica. Per culpa del meu egoisme l’havia ferit profundament... No m’atrevia a pensar en la Luz, ni en res del que havia passat. A més, el millor era oblidar-ho, perquè de tota manera tampoc no ho podria explicar mai a ningú o la meva reputació de persona racional, es veuria, sèriament compromesa.



M’he instal•lat definitivament a Austràlia. Hi estic bé, ja fa cinc anys que hi visc. Aquest Nadal els pares s’han negat a venir. Diuen que el viatge és massa llarg i que ja són grans. M’obliguen a passar-lo a València... quin remei!
Tornar a la ciutat em produeix certa nostàlgia. Els carrers, la gent, els cotxes... Em sento com perdut. Aquella dona que s’apropa amb un cotxet... sembla la Mònica? Sí, és la Mònica!
-Mònica!
-Ostres! Però si ets en Marc! M’havien dit que vivies a Austràlia!
-Sí, és cert, hi visc, però he vingut a passar el Nadal amb els meus pares. I aquesta nena tan bonica?
-Ah! És la meva filla. Luz, digues-li hola!
-Luz?
-Sí, així és com es deia la meva millor amiga d’infantesa, quan encara vivíem a Galícia. No ens hem tornat a veure mai més, però li vaig jurar que si mai tenia una filla, es diria com ella: Luz.