Luta (Impol·luta)

Un relat de: Mena Guiga
Era tan neta, tan ordenada, tan eficient, que com que en néixer (i va seguir un protocol de part ben dut emmarcable) no van saber quin nom posar-li com tampoc li van fer forats a les orelles per arrecadar-la, van deixar passar el temps (i cal fer-ho a voltes amb virtut, a voltes amb paciència) i en ser tan catatònicament evident aquell tret pare, mare i tia-àvia soltera no van dubtar en anomenar-la Impol•luta. El capellà es va negar a batejar-la si no es deia Immaculada. I com que no hi ha haver consens, van engegar el mossèn a dida, i l'home encara agraïria passar-s'ho teta.

La Luta ( que li havien anat escurçant síl•labes) va esdevenir una noia mona-bufona que era la reina de l'endreç -i d'un tal Andrés que se'n va enamorar i li volia posar una corona- i la princesa de la neteja. La seva cambra sempre semblava nova de trinca i s'hi hagués pogut menjar a terra.

A l'escola era pulcra en tot i això, sumat a unes ganes de saber mitjaneres -ningú és perfecte- van ajudar-la a treure's la Secundària amb més treballs (ben presentats) que no pas penes.

Cal tenir una feina remunerada per a viure, l'hi havien fet assimilar amb rigorositat els de casa. I els de casa els tenia pre-criant malves en un centre de dia víctimes d'una malaltia vírica progressiva que afectava minigrupalment -en el seu cas tres- i es traduïa en persones presoneres d'una afectació descomunal que els feia desorbitar esguards i caminar eixonats amunt i avall, els ronyons perdien la forma de mongeta i es metamorfosejaven en la d'espàrrecs de camp (i per filtrar l'orina, cosa complicada, malgrat el diuretisme de les liliàcies).
Aquell lloc d'acollida no el llogava els vespres, la Luta. La nit l'havien de passar als seus llits, ben fets, perfumats, amb els matalassos ben espolsats, els llençols sublimament planxats, conjunt de mostres d'amor.

La Luta pencava de valent. Havia hagut de pensar com guanyar-se les garrofes i havia tingut la idea d'una hamburgueseria petitona, fina i querubina. I ho va dur a terme amb una amiga toledana intoledana a la lactosa (els feia gràcia dir-ho així), la Martin -s'havia escapçat la 'a' final en ser lesbiana de rol dominant-. El projecte va tirar endavant exitosament. El local feia goig i el menjar ben servit i sobretot deliciós els va aportar clientela fixa i, per tant, un sou. Únicament una vegada van tenir problemes amb unes postres amb massa mel que, segons els que es van queixar, irrita l'anus. No van voler pagar i van marxar remugant del 'Martin Luta', els protestants.

La Martin desitjava la Luta, però la Luta no tenia cap passió que no fos la nitidesa de la lluentor dels objectes, la limpidesa dels espais, la transparència dels vidres, la desinfecció neuròtica. No hi havia res a fer. La Martin no es depilava i fora hores laborals li agradava olorar-se les aixelles suades. Es passava les mans pels pèls, hi encargolava els dits, els flairava amb avidesa i a partir d'aquí fotia uns orgasmes que eren ben cosa seva.

La Luta continuava tenint cura de la família i essent la Luta.

Fins que un dia de bonança increïble, de cel diàfan, va aparèixer el protagonista de l'anunci televisiu , el 'Senyor Net'. La musculatura d'ell no la va fer bocabadar-se, ni el somriure, ni la closca calba refulgent com si dugués l'aura adossada, no. Ni l'abillamenta elegant i implecablement blanca. No. Va ser el cotó amb el qual repassava minuciosament cada recó de l'hamburgueseria i que, evidentment, no s'embrutia.

No va ser amor. Va ser fanàtica afinitat que va comportar erotisme ardent. Ho van deixar tot per marxar amb un trailer farcit de draps i baietes a un univers que es volien adecuar. I si l'han trobat, no se sap, no m'ho han contat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

435468 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com