L'ús correcte del bidet

Tot plegat va començar una nit de tardor, mesos enrere, que no podia dormir. Després de donar voltes i voltes i de provar de bades amb la masturbació, la nicotina i la televisió de matinada, va començar la lletania de preguntes. Res de qui som, d'on venim, etcètera.

¿T'enyores de la llibertat passada, ara que reprens la rutina laboral?

No, perquè no he parat de treballar en tot l'estiu.

¿Ehtá como una puta shota poqque no te comeh una rohca, neng?

No cal exagerar, tampoc. Alguna cosa hem fet. Però ja estava fotut d'abans.

¿L'excitació de la retrobada amb els companys de feina?

Encara menys, perquè gaudeixo de les delícies d'una professió liberal que exerceixo a casa: d'això en diuen teletreball.

¿T'ehplico una hittòria sessuà, como en la mili? ¡Ya veráh cómo trempah!

El meu jo més responsable em deia que havia de descansar --m'aterria la perspectiva del llarg i quotidià tête à tête amb l'ordinador a l'endemà-- però no hi havia manera.

En constatar-ho vaig començar a comptar ovelletes. Qui sap per quins obscurs mecanismes psicoanalítics els tendres ruminants van convertir-se ràpidament en noies despullades, que saltaven orgiàsticament, sorollosament, cíclicament, per damunt del meu llit. De no tenir cara van passar a adoptar els trets, les hechures i les manies de les meves nòvies històriques.
La Laura i la seva cel·lulitis agreujada pel pas implacable del temps, l'alimentació insana i la maternitat exacerbada. La Lola, desproveïda de la muntura de les seves ulleres armani i de les calcetes calvin klein (els somnis són així d'irreals). Ara que hi penso també hi havia la Mireia, a qui encara no coneixia, sota un senyal tipus "opció no disponible". Impossible identificar una tal Rosi, segurament interferència d'un altre insomni.

No cal dir que, amb aquell panorama, s'agreujava el meu mal. Com que les noies passaven de llarg (ja hi estic acostumat) vaig decidir aprofitar el temps planificant, amb molts mesos d'antelació, quantes hores hauria de treballar de més per no haver d'anar mai més de vacances al pueblo, la qual cosa em va provocar encara més neguit. Esgotat, em vaig adormir, encara no sé com, per despertar-me poc més tard.

Conduïa el meu inefable corsa de tercera mà color catxumbo. Era de nit i no reconeixia la carretera ni els individus sinistres que perbocaven per les finestretes, de vegades sense èxit. La visió desaparegué quan el meu jo més primitiu anuncià que ja n'hi havia prou, de fer el pena, per la maltractada xarxa viària comarcal. Ho va dir força més barroerament, però. Calia refer els càlculs. Acceptar de traduir el manual d'hípica per a nous rics i bescanviar el marlboro pel fortuna: l'inici d'una llarga amistat. De cop, però, la carretera. Llums eixordadors, sorolls enlluernants, o potser al revés. Formes deformes, jo que no puc moure'm tot i que em moro per fer pipí i els vomitants esdevenen alienígenes que m'increpen amb accent quiyo i maneres deplorables: venga, zuerta la guita, joé. Davant la imminent abducció, només quedava la resignació. En Biel, caracteritzat com el Zorro (un Zorro seborreic de somriure corcat) brolla de l'interior d'un ou kinder i repta la reina dels extraterrestres, que no és més que en Carles disfressat de drag queen. Un no coneix mai prou els seus amics.

Quan em vaig desvetllar definitivament no eren ni quarts de sis. Alleujat que la realitat no sempre copiï la fantasia, i refet del trasbals, decideixo llevar-me. El primer que faig és dibuixar els alienígenes en un sobre de propaganda electoral. Com que no sé què m'esgarrifa més, em poso a pencar immediatament. Començo la jornada traduint un article més que apassionant: philatélie, histoire de la.

La previsió del temps: vents de ponent, possibles ruixats dispersos en les hores centrals del dia, baixada gradual de les temperatures a la Franja i a la Catalunya Nord. Estabilitat a les Balears i a les comarques de la demarcació de Barcelona. El Barça ensopega amb un Leganés sensacional. La combinació guanyadora de la 6/49 no coincideix amb la meva i m'he refredat. Per dir-ho de manera concisa: odio la tardor. I ho rubrico amb un esternut.