L'uniforme

La notícia li cau com una llosa. Es queda estupefacta, atònita, blanca. Com que si prefereix un polo o una camisa? Des de quan havien decidit que els tres treballadors que estan de cara al públic han de dur un uniforme? No és una broma, no? Però... Ho troba tot tan ridícul... Hi ha demandes senzilles que fa sis mesos que estan per complir per manca de mans i ara resulta que l'empresa es gastarà uns duros amb samarretes, jerseis i ximpleries d'aquestes. Uff! Desconcertadíssima està, ja us ho dic jo.

Llavors comença a cavil·lar què la fa sentir tan disgustada, d'on ve aquesta aversió a dur posada cada dia una peça de roba igual que la del dia anterior, fosca, segurament, d'un tallatge poc afavoridor i seriosa com una mala cosa. I les respostes es precipiten tan ràpidament com les preguntes.

Primer de tot, es deleix per rebel·lar-se contra el fet de no poder triar què posar-se. No saben que hi ha una cosa que es diu personalitat? I una altra que es diu humor? Quan vas de color vermell, et mires al mirall i t'alegres. Quan vas de verd, et sents relaxada i bonica perquè el vestit fa conjunt amb els teus ulls. Quan et lleves transparent o delicada, et poses una camisa blanca. I... quan et sents sexi, treus de l'armari una samarreta ben suggerent, sense mostrar massa, però deixant veure una part ben feta del teu cos. La manera de vestir diu de tu o millora l'estat d'ànim. No som màquines, sabeu? Ni ho som ni na Paula té ganes de ser-ho. O sentir-se'n. Vol lluir els seus modelets -els correctes per treballar, evidentment-.

Per una altra banda, hi ha la qüestió de la identificació. Se suposa que els treballadors que estan de cara públic han de ser fàcilment reconeixibles pels clients. Home... es diu a ella mateixa, sí... i no. Una persona es passa set hores darrere el vidre de la taquilla, l'altra, al llindar de la porta com un estaquirot, i la tercera, d'un cap a l'altre de les sales de projecció. Algú dubtaria que fan feina? Qui seria tan tanoca de pensar que s'avorrien a casa i han vingut a treure el nas? De veritat que, amb aquest argument, poc la convenceran per posar-se el maleït uniforme.

El tercer argument... és l'autèntic: Els del cinema del centre comercial del costat en duen. Ja! Justa la fusta! Eureka! Hem arribat al cap del carrer! Ara na Paula ja ho entén tot. Segur que és per això que el seu cap vol que duguin un jersei o una samarreta o una brusa amb el trist logotip de l'empresa, per assemblar-se als altres, per reforçar la imatge, pel sentiment d'inferioritat que té, com tots els tios.



Arribats a aquest punt, la ment de la nostra protagonista ja desbarra. D'una idea descabellada en salta a una altra i acaba encesa com una foguera de Sant Joan. S'ha pres la proposta de l'empresa com un atac personal i ha passat l'arada davant el bou, com molta gent fa normalment. Encara no sap ni si haurà de dur l'uniforme cada dia que ja ha esclatat, ja en diu pestes dels de l'oficina i comença a mirar-se la feina amb uns altres ulls. S'avorreix i només té ganes que el rellotge corri. Ai! Que avui no corre. Ni demà tampoc. Ni l'altre. Fins que no es llevi el corcó del damunt no respirarà tranquil·la. Fins que no en parli! Que així és com la gent s'entén.

O potser té raó i dur uniforme és més aviat terrible.