L'únic bon record

La vida havia estat molt dura amb ell, des de la seva infantesa fins ara que ja s’endinsava en la maduresa. També ell s’havia maltractat a si mateix, però és que no podia haver fet una altra cosa. No havia tingut cap més opció. No havia pogut escollir. No era lliure. Les circumstàncies l’arrossegaven com la torrentada s’endu tot allò que per la seva lleugeresa tendeix a surar. S’enfonsa i emergeix, es torna a enfonsar i a emergir de nou, però sense intervenir en el seu destí. I així va fent fins que les incontrolables aigües arriben a la fi del seu recorregut i es lliuren al llac o a la mar i el brogit dona pas a la remor i a la calma. I el cos transportat troba, per fi, un lloc on reposar. Així és la seva existència, immers en la torrentada de la vida i apropant-se indefectiblement al seu destí.

Ens trobem en els dies previs a Nadal, a mitja tarda. Els carrers ja estan il•luminats amb bombetes multicolors que funcionen amb rítmica intermitència, altaveus que castiguen la nostra oïda pel volum excessiu i, sobretot, per la repetició de les mateixes cançons any rere any. La gent, apressada, va d’una botiga a una altre cercant el regal adient per a qui sap qui i comprant el menjar que pertoca segons els àpats previstos per aquestes festes que, naturalment, han de ser especials.

Ell, amb el seu deambular indolent pels carrers de la ciutat, en aquella tarda freda i boirosa que feia penetrar l’humitat fins el moll de l’os, observava amb total indiferència la gent que passava. De sobte s’adonà que estava davant mateix d’una cafeteria-bar, que ell va reconèixer. S’hi aturà. En tenia un bon record d’allà, d’un dia, també en vigílies de Nadal, de feia ja alguns anys. De fet, era l’únic bon record que guardava de la seva vida. S’assegué en l’esglaó d’un portal enfront del local, aclucà els ulls i va començar a visualitzar les imatges d’aquell moment, present en el seu únic bon record...

La gana el tenia corsecat, no podia resistir més. Va entrar en aquell bar i va demanar-li al cambrer si li podia donar alguna cosa per menjar. Aquest li contestà que no i que se n’anés d’allà, que amb la seva presència molestava els clients. Un d’aquells clients, un home ben vestit, ho va sentir tot i va dir al cambrer... Serveix-li a aquest noi el que vulgui de menjar i beure. Jo ho pago. El cambrer, que el coneixia prou bé, sabia que pagaria. I l’home, girant-se cap al noi li va dir... Asseu-te en aquella taula del racó i demana el que et vingui de gust, entesos ? Ell, com és fàcil d’entendre, no s’ho acabava de creure. Era real tot allò ? Va veure que si, que ho era i no se n’avenia pas.

L’home ben vestit, fent un esforç considerable va baixar del tamboret on s’estava a la barra i amb molta dificultat va anar cap a la taula on era el xicot. Com va poder, va agafar una cadira i s’hi va asseure. Aquell home, encara que tenia més alcohol al seu cos que no pas sang, mantenia relativament be la seva lucidesa mental. El noi, que en principi no gosava demanar gran cosa, va tibar de beta i va fer un àpat com mai, ni abans ni desprès.

L’home el va deixar menjar i beure en pau, sense interrompre’l. Només se’l mirava i dels seus ulls d’etílica brillantor, es desprenia tanmateix un bri de felicitat. Quan va acabar d’endrapar, el noi li anava a donar les gràcies amb tota la sinceritat del mon, però l’home elegant i absolutament ebri li va etzibar una pregunta.... On aniràs a dormir, avui ? No ho se pas, va respondre el noi, tot confós... potser en un caixer automàtic... tinc uns cartrons guardats.. No ho se encara. Doncs mira, va dir l’home embriac i elegant, ara ho arreglarem això. Van sortir els dos junts i entraren al Hall d’un hotel que era allà mateix.
Els de recepció se’ls van mirar amb una cert recel, però l’home, ben decidit, va dir-los... Vull una habitació per aquesta nit, per aquest noi i la deixo pagada. D’acord ? Cap problema, van respondre.

Van assignar-li habitació i li van donar la tarja magnètica per obrir-la. El noi desconcertat – esperava una clau normal – va mirar-se l’home elegant. Aquest, malgrat el seu lamentable estat, s’adonà de la situació i decidí acompanyar-lo. Li ensenyà com funcionava. Van entrar, van donar un cop d’ull a l’habitació i al bany.

I l’home elegant i embriac va acomiadar-se desitjant-li bona nit i només va afegir: L’esmorzar està inclòs i l’habitació l’has de deixar lliure abans de les dotze del matí. Que dormis i descansis bé, d’acord ? I amb prou feines va arribar fins a la porta de l’ascensor. No es van veure mai més.

I el noi, assegut en l’esglaó del portal davant del bar, encara amb els ulls clucs gaudint del record d’aquell dia tan meravellós, va vessar unes llàgrimes i va esbossar un somriure de felicitat.