L'un xic de Nadal dels ignorats

Un relat de: Mena Guiga
Un avet estava trist, trist, tristoi, tristàs, tristíssim i no es tractava de cap embarbussament.

El pobre arbre vivia prop d'un femer de deixalles descontrolades, dissimuladament tapat per un bosquet de pins d'uns quants cops uns quants lustres d'edat i de capçada esponerosa. De fet no creixia per la dolorosa solitud que sentia. I això que produïa unes pinyes precioses que semblaven roses de fusta que queien al sòl i que potser admirarien les papallones bruixa, noctàmbules, si la lluna plenejava.

Entre les piles de residus hi havia una bossa que contenia decoració nadalenca atrotinada que havia pertangut a algú que ja no hi era i els seus descendents, en fer neteja de possessions, no van dubtar en" fotre en marc" (així es diu al Maresme).

El dia vint-i-quatre de desembre va fer sol, un sol distant que no acaronava prou i el frec insistent de la gelor d'un hivern que s'endevinava cru aniria prement despietadament tot el que se li posés pel davant.

Una marcolfa esdentegada gallina vella, abillada amb roba tronada treta de contenidors, es va aturar sota l'arbre diferent. Fumava tabac dolent, tossia espessament. Els talons de les sabates eren més torts que el govern i anava coixa. Mostrava mitges foradades que eren l'enveja de tots els gruyère del món. Els cabells de la dona de la vida, fins i greixosos i recollits en una cua malgirbada, emergien blancs del cuir cabellut i a mitja closca esdevenien d'un color ros platí tirant a verd florit. Els ulls i els llavis d'un vermell de gamma exagerada destacaven la blancor tova d'una pell passada i potser si s'hagués llogat per fer de ninota de neu patètica en un prostíbul hagués fet algun guany.

La dona empenyia un carretó esgavellat i ronyós on transportava tot el que no posseïa.

Feia unes hores que la Bruna era allí. La Bruna, la facilona. La Bruna, la fresca. La Bruna, la puta de la cabana amagada per les canyes en el marge dret del riu ..... poc abans de la desembocadura. Una crescuda fora mida quasi l'ofega, com una rata salamenya. Ho va perdre tot si quasi res era tot. L'home amb qui estava al catre no se'n va sortir i encara sura, cap al Triangle de les Perdudes (tenia aquell pinyo fixo).

Va caminar per evitar que se li enrampessin els peus. Ni mirava on trepitjava.

En sentir una dringadissa es va aturar. Es va ajupir i va agafar encuriosida aquella bossa amb el nom encara visible d'una cadena de supermercats.


Quan el sol mandrós feia el ple insuficient, la dona havia penjat a l'avet esquifit boles amb clapes de purpurina, estrelles amb punxes amputades, angelets gens impol·luts, bastons de caramel de plàstic descolorits, garlandes empolsegades però elegants, mitjons de llana arnada amb motius de cors, llacets garratibats que no no voleiarien, grèvol de fantasia mig desgrevolat i campanetes de llautó d'oblidada lluentor daurada que encara es podien fer sentir allà on calen ser sentides.

En acabat va menjar unes magdalenes seques i caducades que una bona dona li havia donat i va beure un glop de vi de tetrabrick que li tacaria les dents i li ensarronaria l'ànim.

A mitja tarda la gelor omplia tots els àtoms. L'astre rei havia estat vençut. La Bruna es va tapar amb dues flassades pestil·lents arreplegades qui sap on.

Aquella nit la gent de les rodalies va córrer cap aquell indret atreta per una resplendor inusual.

L'estel de Nadal s'havia posat dalt de l'avet i havia volgut que se'l veiés delicadament guarnit i havia volgut que la dona de burdell emanés una bellesa sublim. L'estrella regalava bocins del temps en què tot s'estima i en què el que pot semblar menys és més.

Tothom va recollir pinyes-roses i somrient les acostaven al pit.

I l'avet va estar content, content, contentoi, contentàs, contentíssim. Sigui embarbussament o no.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com