Cercador
L'ultimàtum del Born
Un relat de: albros- Compartir:
Ha atret la seva atenció el soroll de la cafetera. Comença a obrir el ulls, mig adormit. L’ha posat ell? No. Ell tot just s’està despertant. Però llavors, qui?
La certesa que al pis hi ha algú més li fa fer un bot al cor, i l’adrenalina que de cop li corre per les venes el desvetlla completament. El seu primer instint és llançar-se al terra i arrossegar-se sota el llit, mentre el seu cap intenta pensar a tota velocitat. Aquesta persona se sent prou còmoda per fer servir la seva màquina de cafè.
Un moment. Para. Rebobina. Ell no té màquina de cafè. I certament els llençols del seu pis no són roses. I aquestes sabatilles de noia que veu des del seu amagatall no li desperten cap record. Què està passant? On coi és? Per què s’ha despertat en un pis que no coneix, estirat al llit i nu?
Massa preguntes, i el seu cap no pot trobar la resposta a cap d’elles. “Intenta pensar” es diu “on eres ahir a la nit”. Res. Tot buit al principi. De tant en tant l’ombra d’un record li creua el cap, però aquesta mai arriba a materialitzar-se en quelcom de més tangible.
El soroll de la cafetera s’acaba, i això el distreu. Es concentra en percebre el petit món que té al seu voltant. El distant trànsit al carrer. El murmuri d’una televisió al pis del costat. Passes rere la porta de l’habitació. Un pom que es gira. La porta s’obre.
Uns turmells delicats creuen el llindar lentament. Creuen l’habitació fins la tauleta de nit, i sent el so de la tassa de cafè reposant sobre la fusta. Desapareixen de la seva vista quan la propietària puja al llit, i se sent un so de fulles en moviment, com si la seva propietària hagués pres un llibre. Tot queda en silenci durant una estona, excepte l’ocasional passar de fulla.
“No t’ha trobat a faltar quan ha entrat” pensa “i això vol dir que no esperava trobar-te aquí. Vol dir que no hi hauries de ser-hi”. La noia torna a deixar el llibre a la tauleta, i pren els últims glops de la tassa. Torna a reposar sobre el llit, i ell n’intenta percebre tots els moviments, i la seva respiració. Es remou d’un cantó cap a l’altre, arrossegant amb ella els llençols. Finalment es queda immòbil i la seva respiració es fa més lenta.
Passen encara uns minuts fins que s’atreveix a sortir. Ho fa molt lentament, arrossegant el seu tors pel parquet a la mínima velocitat possible. Es posa dret amb els músculs tensats per fer del seu moviment un fluid continu. Però no pot evitar girar-se i contemplar el cos que pertany als turmells que ha vist anteriorment. És una noia de vint-i-pocs que jeu, totalment nua, bocaterrosa amb la llarga cabellera negra cobrint-li parcialment el rostre.
L’observa uns llargs segons, però el sentiment d’urgència el pot i obre la porta ajustada, deixant-ne només una escletxa rere seu. Ha sortit de l’habitació, però segueix nu. Un sisè sentit, o més aviat un record no del tot formulat, l’alerta. Obre amb prudència el cubell de les escombraries i en treu uns pantalons texans i una samarreta fosca. Què hi fan allà o com ho sabia ell li és un misteri, però té la certesa que li pertanyen. No duu roba interior ni calçat, però això és un mal menor que haurà de resoldre en un altre moment. Surt del pis fent el mínim de soroll, i tanca amb cura la porta, que hi té inscrit un número dos.
Alliberat de la tensió malaltissa que l’oprimia i abandonat tan sols amb una preocupació i un desconcert extrems, baixa les escales a tota pressa. Al replà dos pisos més avall, davant d’una porta, hi ha tres parells de sabatilles d’estar per casa, indicant que els inquilins no hi són. Pertanyen a un pare, una mare i una nena, es figura.
Sense pensar-hi més es calça les del pare i segueix baixant. Té el seny per buscar entre les bústies el tercer segona, el pis on s’ha despertat. La noia es diu H. Heck. Obre finalment la pesada porta metàl•lica del número 37, i creua el carrer després que passi un cotxe negre, amb la intenció de llegir la placa del carrer.
“Albisstrasse” llegeix. La boca se li ha desencaixat i el pensament li flueix a la velocitat de la llet condensada. Si molt no s’erra, això és alemany. Alemany!? On coi és? Què hi fa tan lluny de Barcelona? Sent que el cap li comença a donar voltes i s’allunya del lloc amb la vista mig ennuvolada, fixada en el llac que veu entre les cases.
El que no veu, però, és la silueta d’una noia nua, de llarga cabellera negra, que, retallada contra la finestra, l’observa.
La certesa que al pis hi ha algú més li fa fer un bot al cor, i l’adrenalina que de cop li corre per les venes el desvetlla completament. El seu primer instint és llançar-se al terra i arrossegar-se sota el llit, mentre el seu cap intenta pensar a tota velocitat. Aquesta persona se sent prou còmoda per fer servir la seva màquina de cafè.
Un moment. Para. Rebobina. Ell no té màquina de cafè. I certament els llençols del seu pis no són roses. I aquestes sabatilles de noia que veu des del seu amagatall no li desperten cap record. Què està passant? On coi és? Per què s’ha despertat en un pis que no coneix, estirat al llit i nu?
Massa preguntes, i el seu cap no pot trobar la resposta a cap d’elles. “Intenta pensar” es diu “on eres ahir a la nit”. Res. Tot buit al principi. De tant en tant l’ombra d’un record li creua el cap, però aquesta mai arriba a materialitzar-se en quelcom de més tangible.
El soroll de la cafetera s’acaba, i això el distreu. Es concentra en percebre el petit món que té al seu voltant. El distant trànsit al carrer. El murmuri d’una televisió al pis del costat. Passes rere la porta de l’habitació. Un pom que es gira. La porta s’obre.
Uns turmells delicats creuen el llindar lentament. Creuen l’habitació fins la tauleta de nit, i sent el so de la tassa de cafè reposant sobre la fusta. Desapareixen de la seva vista quan la propietària puja al llit, i se sent un so de fulles en moviment, com si la seva propietària hagués pres un llibre. Tot queda en silenci durant una estona, excepte l’ocasional passar de fulla.
“No t’ha trobat a faltar quan ha entrat” pensa “i això vol dir que no esperava trobar-te aquí. Vol dir que no hi hauries de ser-hi”. La noia torna a deixar el llibre a la tauleta, i pren els últims glops de la tassa. Torna a reposar sobre el llit, i ell n’intenta percebre tots els moviments, i la seva respiració. Es remou d’un cantó cap a l’altre, arrossegant amb ella els llençols. Finalment es queda immòbil i la seva respiració es fa més lenta.
Passen encara uns minuts fins que s’atreveix a sortir. Ho fa molt lentament, arrossegant el seu tors pel parquet a la mínima velocitat possible. Es posa dret amb els músculs tensats per fer del seu moviment un fluid continu. Però no pot evitar girar-se i contemplar el cos que pertany als turmells que ha vist anteriorment. És una noia de vint-i-pocs que jeu, totalment nua, bocaterrosa amb la llarga cabellera negra cobrint-li parcialment el rostre.
L’observa uns llargs segons, però el sentiment d’urgència el pot i obre la porta ajustada, deixant-ne només una escletxa rere seu. Ha sortit de l’habitació, però segueix nu. Un sisè sentit, o més aviat un record no del tot formulat, l’alerta. Obre amb prudència el cubell de les escombraries i en treu uns pantalons texans i una samarreta fosca. Què hi fan allà o com ho sabia ell li és un misteri, però té la certesa que li pertanyen. No duu roba interior ni calçat, però això és un mal menor que haurà de resoldre en un altre moment. Surt del pis fent el mínim de soroll, i tanca amb cura la porta, que hi té inscrit un número dos.
Alliberat de la tensió malaltissa que l’oprimia i abandonat tan sols amb una preocupació i un desconcert extrems, baixa les escales a tota pressa. Al replà dos pisos més avall, davant d’una porta, hi ha tres parells de sabatilles d’estar per casa, indicant que els inquilins no hi són. Pertanyen a un pare, una mare i una nena, es figura.
Sense pensar-hi més es calça les del pare i segueix baixant. Té el seny per buscar entre les bústies el tercer segona, el pis on s’ha despertat. La noia es diu H. Heck. Obre finalment la pesada porta metàl•lica del número 37, i creua el carrer després que passi un cotxe negre, amb la intenció de llegir la placa del carrer.
“Albisstrasse” llegeix. La boca se li ha desencaixat i el pensament li flueix a la velocitat de la llet condensada. Si molt no s’erra, això és alemany. Alemany!? On coi és? Què hi fa tan lluny de Barcelona? Sent que el cap li comença a donar voltes i s’allunya del lloc amb la vista mig ennuvolada, fixada en el llac que veu entre les cases.
El que no veu, però, és la silueta d’una noia nua, de llarga cabellera negra, que, retallada contra la finestra, l’observa.
Comentaris
-
Interessant[Ofensiu]Calderer | 19-04-2017
Interessant i enigmàtic. Suposo que continuarà. O no?
En tot cas un bon començament per a una història policiaca o similar.
Un comentari. He llegit aquesta frase: " El seu primer instint és llançar-se al terra i arrossegar-se sota el llit, mentre el seu cap intenta pensar a tota velocitat" i no he entès que no sols havia estat un instit sinó que efectivament s'havia ficat sota el llit. Potser és que l'he llegit massa ràpid però per si no queda clar seria interessant redactar-ho d'una altra manera, més evident.
Salutacions
Lluís