L'última vinyeta

Un relat de: joandemataro
“L’odi és una resposta errònia a l’ofensa , doncs s’amplifica en el temps i fa mal.”



El cos inert de l’Iñaki dibuixava al terra de l’estança una grotesca postura. Tenia al coll una incisió tan profunda que es podia dir que l’havien degollat. L’assassí estava dempeus, amb el ganivet a la mà regalimant encara; una suor freda li baixava per la templa.

...

Els ulls de l’Aitor eren tristos i seguien sense poder plorar des del dia que el va cridar la policia per identificar els cadàvers. Havia intentat refer la seva vida; ho havia de fer pel Mikel, el seu fillet, que tan sols tenia sis anys quan va esclatar aquell cotxe-bomba al mig del carrer; emportant-se tantes coses…
Havien estat uns anys molt difícils per a tots dos. El petit havia anat canviant el seu caràcter obert i alegre i va tenir molts problemes a l’escola. Després a l’adolescència es va tancar del tot; a vegades, es passava dies sencers sense sortir de la seva habitació dibuixant, de forma gairebé obsessiva, còmics plens de violència.

Avui era el dia en que l’Aitor es trobava amb l’Iñaki, que havia aconseguit el tercer grau després de passar vint anys a la presó. Participaven en un programa de reinserció que fomentava trobades entre familiars de les víctimes i assassins penedits. En Mikel no entenia com el seu pare era capaç d’anar a aquella trobada amb el malparit que havia esborrat del món la mare i la petita Olaitz.
Un cop de porta el va despertar del seu pensament, el pare marxava a la trobada i el volia seguir. Va agafar la motxilla i va marxar corrents, tant que no es va adonar que el seu pare li havia deixat, sobre la tauleta del rebedor, una nota demanant-li perdó .



Després de l’enterrament del pare, el Mikel recollia les seves coses per anar-se’n a viure amb els avis; sobre el seu escriptori hi havia encara l’esboç del seu últim còmic, a una de les vinyetes havia dibuixat al terra d’una estança el cadàver d’un home amb un tall profund al coll , el que no havia imaginat era l’última vinyeta….


NA.- Aquest relat participa al concurs de microrelats 2011 d'ARC a la ràdio " Sentiments", el tema del mes de març és l' odi.

Comentaris

  • Dur, però intens[Ofensiu]
    Marc Freixas | 03-04-2012 | Valoració: 10

    Relats com el teu Joan, ajuden a fer reflexionar a més d'un -n'estic del tot segur!!-
    L'amor no té preu
    i l'odi es menja allò bo que pot quedar entre les persones.
    L'odi condueix inevitablement a l'enfrontament, a la violència sense sentit... és per això que cal esborrar tot el mal que algú et pot fer sentir a base de parlar amb els que com qui ha patit aquesta absurda realitat anomenada terrorisme, faci que tot esdevingui quelcom entre persones i no entre animals i injustícies del que no ha fet res per merèixer dolor desmesurat. -bé, no sé si s'entén massa bé el que volia expressar, però ja prou que el teu relat ho fa-

  • Un relat dur[Ofensiu]
    Naiade | 15-03-2012 | Valoració: 10

    ...que podria ser qualsevol dels molts que s’han produït, injustícies on sempre reben innocents. Amb costa d’entendre el punt a les trobades entre familiars de víctimes i assassins penedits. Potser vol ser un intent d’esborrar o disminuir l’odi, però no sé si és possible...Un bon relat.
    Una abraçada

  • M’agrada Joan![Ofensiu]
    free sound | 10-03-2012 | Valoració: 10

    L’odi no porta enlloc,
    i l’amor a tot arreu.
    L’odi només fa mal a qui el sent,
    és un sentiment poc plaent.
    Amor, amor i amor…amb mil tonalitats i mil colors.
    Una abraçada.

  • Malaït odi![Ofensiu]
    Materile | 10-03-2012 | Valoració: 10

    Un tema molt actual, però que em fa dubtar del penediment d'aquesta gent i del perdó de la família de les víctimes.

    Un relat molt ben estructurat i embastat, però trist.

    Materile

Valoració mitja: 10