L'ÚLTIMA NOTA

El piano espera a Günter Meier a la sala de música de la casa de camp. Les llums del capvespre traspassen els grans finestrals oberts. Una brisa suau omple la diàfana estança. Cap ornament inútil. Només un gerro amb roses fresques reposen damunt del piano de cua.
L’home, alt i corpulent, s’asseu al tamboret, estén les mans damunt del piano i comença a tocar una de les seves composicions. Els dits llisquen a través del teclat de manera subtil i delicada. La introducció és un “pianíssimo”. En Günter tanca els seus ulls d’acer per concentrar-se. La música li va penetrant des del cervell a les entranyes. El cel es va tenyint de vermells i carabasses i la música va passant lentament de “piano” a “mezzopiano”. Els rinxols li cauen damunt la cara, el seu cos es mou suaument i les mans, llargues, s’aixequen lentament metre emmudeix la darrera nota. Torna un “pianíssimo”. Fora, el cel es va enfosquin i Venus es fa visible. L’aire és ara més perceptible, però Günter continua concentrat en la seva música, res no el destorba. Només hi ha dues coses vives en aquella estança, en aquella hora crepuscular: la música i la seva ànima. No sent el seu cos, només la música... la seva música. L’obra arriba al seu clímax amb un “forte” i el cos d’en Günter es contrau, sua, els cabells se li enganxen al front i les mans, àgils, corren desesperadament damunt del teclat. Cada vegada hi ha més estrelles i la foscor senyoreja damunt dels camps que abans eren verds. El vent, irrespectuós, fa que les fulles de l’arbrada murmurin, però la música del piano puja de to, res no la pot aturar. El pianista ha entrat en èxtasi. Se sent lleuger. Ja només sent aquell doll de notes, ara, en “piu forte”. El vent bufa cada vegada més i més fort i la música fa un “forte súbito”. Un batent de la finestra espetega, i el vidre es trenca damunt del terra de marbre. El gerro cau i les roses queden escampades damunt dels vidres. En produir-se l’última nota, el pianista cau a terra, damunt les roses. La rojor de la sang es confon amb la vermellor de les roses. El piano queda en silenci, el vent nocturn es fa l’amo de l’estança i les partitures, volen com ocells espantats, en la foscor.

Aurora Giménez Padilla.