L'última lliçó

Un relat de: panxample
Mira fill meu,

Milers d’anys ens separen d’aquelles civilitzacions de les quals provenim. El treball dels arqueòlegs i dels antropòlegs ens han aportat dades, que ens permeten saber com van anar evolucionant. Avui ens podem fer una idea aproximada de com eren i com devia ser la seva vida.

Dins de cada grup hi havia uns membres, que transmetien els seus coneixements de generació en generació. Van aprendre a construir grans obres, construccions tan perfectes que encara ara passats milers d'anys són visibles; piràmides dels antics egipcis, construccions romanes o de l'edat mitjana que encara es mantenen en peu. Construccions perfectes, pedra sobre pedra, amb sincronia, harmonia i equilibri amb la naturalesa. Delicades i majestuoses al paisatge. Obres, sense cap mena de dubte, de grans mestres i constructors, gairebé al punt de la perfecció.

Aquests coneixements ens han arribat generació rere generació junt amb el gran secret dels constructors, que per assegurar-se el futur empresarial, econòmic i pel bon funcionament de les generacions venidores, davant de temps difícils, amb crisi, i/o en definitiva assegurar-se la feina de per vida, deixaven una gotera a la teulada al finir l'obra. Un petit porus que amb el temps anirà fent la seva funció.

El gran lema i secret transmès generació rere generació, és “Qui no adoba la gotera ha d'adobar la casa entera” i el secret encara més ben guardat “després d'adobar-la, deixar-ne un altre pel futur“ i així assegurar la bona marxa de constructors i arquitectes.

-Doncs, com et penses que hem pagat la carrera d'arquitecte?

Comentaris

  • Última i bona[Ofensiu]
    allan lee | 28-10-2011

    la lliçó. Molt amè per la teva prosa fluïda i neta. No t'ho creurás, però tal qual li passa a mon germà: s'ha fet una casa gran i preciosa, tot perfecte fins el darrer detall...però les goteres a l'estudi no les hi treu el constructor, un gran professional d'altra banda...potser un lucid descendent- o precursor millor seria- d'aquests teus personatges tan vius...una abraçada,

    a

  • Bons consells...[Ofensiu]
    brins | 10-05-2011 | Valoració: 10

    Paraules sàvies, les d'aquest pare...coneixements que no s'aprenen en cap llibre ni en cap Universitat...sinó en el viure de cada dia, en l'experiència, en la necessitat de sobreviure. Quants i quants professionals de la construcció s'hi sentirien identificats...

    Un original relat. Felicitats!

    Pilar

  • m'ha agradat molt...[Ofensiu]
    teresa serramia | 09-05-2011

    que "ninguessis" a veure'm...Quin comentari més poètic!!, més delicat, més digne de la sireneta somniadora..gràcies, panxample...Una gran immensa abraçada...d'una sireneta agraïda...

  • La lliçó de l'experiència[Ofensiu]
    Unaquimera | 04-05-2011

    Segur que l’estudiant d’arquitectura no havia rebut mai, en cap curs ni en cap assignatura de la seva carrera, una lliçó com aquesta última, que pel que es pot deduir del text no li ofereix cap professor ni catedràtic, sinó algun familiar proper, probablement el pare o en el seu defecte un avi o padrí, expert en l’ofici.
    I ara ve la pregunta: en quin ofici, exactament? En el de la construcció i l’arquitectura... o en el de viure i assegurar-se la sobrevivència?

    És un relat amb un gir final divertit, que sembla més aviat una clucada d’ull al lector ;-)

    Jo també vaig participar el mateix mes al tema dels secrets, has llegit el meu “Dins i fora”?

    T’envio una abraçada, esperant que no sigui l’última,
    Unaquimera

  • molt bon relat panxample...[Ofensiu]
    joandemataro | 02-05-2011 | Valoració: 10

    i un final molt original i enginyós. Et felicito
    gràcies per seguir en contacte i perr visitar el meu bloc, ja visitaré també la pàgina que em proposes
    fins aviat
    una abraçada ben cordial
    joan

  • El clic-clic de la gotera[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-04-2011 | Valoració: 10

    Fantàstic! Recordo, fa anys, quan estiuejava a Vallgorguina, indret molt fred a l'hivern, com cada any venia el mateix lampista a arreglar les canonades que petaven pel glaç acumulat al seu interior. Venia cada any perquè el material que fèia servir cada any era el mateix i sabia perfectament que al proper hivern tornarien a petar, el tornariíem a avisar (era l'únic lampista del poble) i continuaria el seu negoci. És la hòstia, això ho sabien molt bé els egipcis i els lampistes de Vallgoruina! I és que el món és un mocador. Una abraçada.
    aleix

  • Un bon consell[Ofensiu]
    nuriagau | 20-04-2011

    Aquest fill farà carrera amb el consell que li proposa el pare!

    Un relat curiós que ens explica el secret de les construccions que han guardat totes les civilitzacions. Amb un desenllaç ocurrent que fa somriure el lector.

    En el cas de les obres urbanes, però, sovint no cal que s’hagin fet malbé perquè les tornin a arreglar. Aquest seria un secret per a una altra historia.

    Ens seguirem llegint,

    Núria

  • Moltes vegades...[Ofensiu]
    AVERROIS | 20-04-2011 | Valoració: 10

    ...realment sembla que sigui així. No poden durar eternament les coses, han de tenir una caducitat, sinò que farien els que les fan. La societat de consum porta a aquestes incogruencies, fer coses que podrien ser més duraderes, però com que la roda ha de seguir funcionant donar-els-hi una caducitat. No volem morts volem malalts, no volem cotxes barats, sinó cotxes vells perquè hagin de ser reparats i tota la màquina funcioni. El tema és complicat, o s'ensorra tot i tornem a començar, si pot ser millor o tot anirà cap a la precarietat total i haurem d'anar a viure a les piràmides que encara aguanten.
    Una abraçada

  • inspiracions comunes[Ofensiu]
    liudmila | 19-04-2011 | Valoració: 10

    A vegades, llegint eltres persones, sembla que ens nutrim dels fons de la inspiració similar (a part que el tema del concurs ja ho guiava), però és més al nivell com expressar i què pensar!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de panxample

panxample

45 Relats

292 Comentaris

65865 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
No sé qui sóc, ni que no sóc, però la vida és una meravella, cal aprofitar-la, compartir-la i gaudir-la. Encara que de vegades amarguegi.

Panxample no per que tingui la panxa ampla o sigui un panxacontent, que també; sinó que és en honor a Joan Baptista Pujol i Fontanet, (Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883). Bandoler anomenat "panxample".

la calaixera