L'última conversa

Un relat de: Adrián Beltrán
Ensenya’m a veure les estrelles. Així comença la nostra història, bé, millor dit, la de Maurici, el fill de l’aiguador, i Aureli, el valencià. Una història que comença i acaba en un indret quasi màgic de l’Alt Maestrat, allà per l’interior de la província de Castelló, en la vila de Benassal, el poble de l’aigua, per a entendre’ns. Parlem del paratge natural del Rivet, definit per un dels nostres protagonistes com un llenç de vida, una atalaia de pau sense additius, un refugi d’animes reconciliades.

Maurici baixava l’escalinata de fusta revellida que dona la benvinguda al bosc quan va veure a Aureli assegut en un pedrís, just enfront de la colossal carrasca que s’havia rendit a la neu l’any passat. Allí estava, d’esquena a ell, al món, i amb les mans enfonsades en un rostre trencat, com si volguera amagar-se d’una realitat tan dolorosa com irrenunciable.

- La família ja s’ha acomiadat de tots i ha tornat a casa, els fills m’han dit que t’agraïra el fet d’haver vingut- sonà la veu trencada de Maurici mentre amollà la seua mà tendra sota el muscle del seu amic.

- Recordes quan vam conéixer a Roseta? Ella era una xiqueta amb bata blanca i rosada, on ben bé en cabien dos, que enviaven els del gran hotel a omplir aigua de la Font d’En Segures per als estiuejants. I nosaltres dos xiquets enjogassats en el tiraxines que m'havia fet el meu avi, en tan mala sort que li trencarem la garrafa - digué Aureli a la vegada que intentava dibuixar mig somriure.

- Sí, encara recorde el calbot del teu avi quan ens va pillar - respongué Maurici completant l’altre mig somriure.

- Ens va tocar anar a disculpar-nos i, des d’aleshores, vam començar a jugar junts en les nits d’aquell estiu, que sempre acabaven en llargues converses fins al crit de tornar a casa.

- Allí va ser quan ella i les seves amigues en tragueren el malnom del valencià, ja que no deixaves de parlar de les meravelles de València i fer burla dels costums i caràcter de la gent del poble.

- Com canvien les coses, ara, de vell, no saps el que enyore Benassal quan estic en València o Madrid.

- Les persones som esclaus dels records més feliços, i nosaltres en podem contar uns quants per estes muntanyes.

- Segurament serà això.


El Rivet presentava en aquella època de l’any, la tardor, una estampa peculiar i nostàlgica. Sens dubte, era la preferida d’Aureli i, en un pur exercici d’egoisme, tractant d’apropiar-se d’un escenari que no era seu, sempre tractava de regalar-se un passeig amb l’última llum del dia de l’últim centelleig de l’estiu. Un bosc de sentits que es prepara per rebre les gelades, canviar de pell i tornar a lluir per als estiuejants. Soledat i solemnitat entre roures i carrasques. Esquelles que acompassen la retirada al corral del ramat del mas del Rivet. Sons de bellotes caent sobre una manta de fulles marrons, grogues i taronges. Les carícies del vent a la fusta centenària. Piular simfònic. Silenci. Els trenta segons d’una llum màgica, impossible de retratar, que brinda la posta de sol, que abraça i, de sobte, en un instant, converteix un idíl·lic paisatge en el més desassossegat abisme. Així és l’esdevenir de la naturalesa, el de la condició humana. Que lluny i diferent quedava la capital ara.

- Saps Maurici? La mort de Roseta m’ha fet reflexionar. Teníem la mateixa edat i prompte en tocarà emprendre el mateix camí a nosaltres, a dos vells a qui sols els queden històries per contar... - va fer una pausa Aureli per a rescatar un sospir que li afligia el pit- Supose que quan més s’apropa el final de la vida d’un, més anhels del que haguérem volgut viure i no ho hem fet s’apropien dels nostres remordiments. Creixem somniant adormits, ho volem tot, un bon treball, una casa gran, un cotxe luxós, diners... i quan ho aconseguim despertem amb el colp de realitat que ens diu que hem deixat de somniar per ser espectadors d’una vida ja escrita.

- No et fiques tan dramàtic - el va interrompre Maurici- Els dos estem trists per Roseta però no comporta convertir tot el viscut en penes. Pot ser, no has trobat l’amor però et recorde que en el món acadèmic i de l’economia eres tota una personalitat. A més, pots presumir de tenir amics en Benassal, València, Madrid i arreu del món.

- No sé, és una sensació que em persegueix mesos abans de jubilar-me. Des de que vaig entrar com a professor de la Complutense no em vaig dedicar a altra cosa que a estudiar i ensenyar economia, i un dia, sense ser conscient, em trobe parlant als meus alumnes de la importància de lluitar per les xicotetes coses que ens fan feliços, de no deixar escapar el temps, de buscar l’essència de la vida perquè, a la cap i a la fi, serà l’únic que ens quedarà per l’eternitat.

El silenci sorprengué als dos mentre Maurici s’acariciava la barba enblamquida i acaragolada i Aureli s’ajustava el barret per tractar de resguardar-se d’un aire frugal que començava a envalentonar-se. Ja havia passat una bona estona des de que les campanes havien cessat de repicar, el so lent i desolador, i els nostres vells amics decidiren acudir al Rivet per descansar el seu pesar.

- Ara que dius - trencà el silenci Maurici- a mi crec que em pasava alguna cosa semblant quan anava en el camió i estava setmanes senceres fora, sense poder ajudar a la meua dona ni abraçar als meus fills. Tornava a casa i veia que m’havia perdut la primera paraula de Pau o la funció escolar d’Enric, aleshores, em preguntava si valia la pena tot allò. No sé com dir-te però és cert que un s’acaba donant compte que dediquem la vida a complir en les obligacions i ens oblidem dels moments que, per exemple, ens fan despertar amb un somriure.

Aureli amollà un altre sospir, el vigèsim de les últimes hores, i mirà al seu amic amb gest empàtic. - Quan m’inunda aquesta angoixa, acompanyada per la soledat de l’apartament, pense en Roseta, en aquella nit que vam pujar a Sant Cristòfol per a ensenyar-li el que havia aprés en un campament sobre les estrelles i constel·lacions. Mai abans m’hi havia enfrontat a un cel tan pur i aclaparador que quasi podies tocar amb la punta dels dits, i mai abans ella s’havia fixat en l’espectacle amb què rebia Benassal el dia vinent.

- No valorem el que tenim fins que ho perdem o algú ens fa obrir els ulls - va interrompre Maurici.

- “Ensenya’m a veure les estrelles”. Eixa és la frase que sempre recordaré d’ella, amb el to càlid i innocent d’una xiqueta que es vol menjar el món. En aquell moment no era conscient, però ara de vell se’m manifesta el record d’aquell esclat d’harmonia que em recorria el cos quan passàvem l'estona contant estrelles, somnis, com si res més importara. Imagine que allí vaig conéixer l’autèntica felicitat. - sospir- He tingut ocasió d’admirar el cel des de diferents parts del món però mai he aconseguit sentir el mateix que aquella nit d’agost de 1962. Ara, en obrir la finestra i buscar la pau de les estrelles, no veig més que una capa ennegrida i difuminada. I l’angoixa es converteix en un profund abatiment.

- No sé si t’entenc molt bé amic, però has pensat que pot ser la qüestió no té tant a veure amb estrelles sinó amb amor?

****
Arribats a este punt de la història podem desvelar que aquella nit en Sant Cristòfol no sols van ser protagonistes les estrelles, sinó que allí, a 1.111 metres d'altura, va començar, amb el primer bes de dos novençans, la història d'amor fins avui mai contada entre Aureli i Roseta. Van ser uns dies de descobrir sentits entre amagatalls d'aquesta vila de muntanya, de carícies i promeses, d'emmalaltir d'aflicció reprimida pel dia i trobar la cura en braços de l'estimada a la nit, d'arribar a casa i canviar la son pel pessigolleig en l'estómac, fins el dia que Aureli hagué de marxar a València per reprendre els estudis.

Una col·lecció epistolar, quasi frenètica, poètica i noble per part d'Aureli i espontània i tendra per part de Roseta, mantenia viva la flama entre els aprenents d'amants en el llarg hivern, firmant sempre cada carta amb un bes i el nombre de dies que quedaven per l'arribada de l'estiu i posar fi a una desesperada espera. Però l'últim dia que Roseta tornava d'escola corrents per replegar de la bústia els últims versos del seu estimat, i llegir-los i rellegir-los una i mil voltes en la intimitat de la seua habitació, es va trobar amb alguna cosa estranya. La nostra enamorada tenia el costum, després d'obrir amb delicadesa el sobre, de fixar-se primer que res en la xifra de la part inferior que marcava la data del reencontre, que a mesura que restava, la seua felicitat multiplicava. Però aquell 23 de maig el lloc reservat per al número era ocupat per un buit, un majúscul i desolador buit.

****

València, 17 de maig de 1963

Roseta meua:

T'escric aquestes línies amb el cor ofegat, la mà tremolosa i els ulls indefensos davant d'un brollador de plors. Porte dos dies sense dormir buscant coratge per començar aquesta carta. Espere que em comprengues i em perdones.

El meu pare porta temps insistint a un amic del servei militar, Onorio, per a què intercedisca en el claustre de l'Institut de Batxillerat Cervantes, on coneix a alguns professors que són bons clients seus, per aconseguir la meua matricula en este prestigiós centre. El dilluns, amb alegria desbordada dels meus pares i desconcert meu, vam rebre la carta confirmant l'admissió per al curs vinent. Onorio em deixa quedar en la seua casa però, a canvi, l'he d'ajudar des d'aquest mateix estiu en la tenda de comestibles que regenta en el centre de Madrid.

Sé que pot semblar egoista per la meua part, Roseta meua, però no puc decebre als meus pares ni renunciar a l'oportunitat d'estudiar i preparar-me per anar a la universitat en aquest institut al qual tots voldrien anar. No sé el temps que estaré en Madrid, però si tot va bé cursaré allí la carrera. Saps què? He decidit que vull ser economista.

No et puc demanar que m'esperes, Roseta meua, no tinc dret, però vull que sabies que cada nit abans de gitar-me miraré al cel i escolliré una estrella per regalar-te, quan tu mires, serà la que més brille.

No tinc forces per continuar escrivint, m'acomiade amb el desig que em respongues, sinó, molt al meu pesar, ho comprendré.

Per sempre teu, Roseta meua.

P.D. He trobat un poema d'un escriptor del teu poble, Carles Salvador, que em fa pensar en tu, en nosaltres.

La nit apunyala el silenci.
Sota la criva del cel
han desplegat els desitjos
llurs ales de besos.
En cada alcova s'infla un deler
(el mateix deler sensual).
Cada respir és una fletxa
que se clava en la fosca.
Cada llavi és una esponja.
Cada cor és un fanal
que alluerna la vida interior.

****

Aquest tros de paper, escrit amb llàgrima de tinta, mai va tenir resposta. A Roseta li va trencar la consciència i la va condemnar a un enclaustrament de 12 dies i 12 nits en la seua habitació, sense fam, set ni son, fins que sa mare decidí fer vindre a un reconegut metge de Benicarló especialista en mals d'amor. A poc a poc Roseta es va recuperar i va aprendre a digerir el disgust. El fill del sabater, Antoni, va començar a rondar-la i els seus pares la van convéncer, després de molta insistència, a casar-se amb ell, ja que venia de bona família i pensaven que amb un marit oblidaria per sempre a Aureli i la tristor que portava a sobre des del dia que va rebre la carta.

A dir veritat, Antoni va ser un bon amant i pare, i Roseta va aprendre a estimar-lo, però mai va recuperar el resplandor en el somriure ni l'hipnotisme en el caminar.

Per la seua part, Aureli, que es va assabentar per Maurici del casament de Roseta i del fill que venia en camí, va passar un llarg període sense tornar al poble, escusat per la seua feina com assessor financer i estudiant de doctorat, però sabia que no hi anava per covardia, ja que no estava preparat per rebre un colp al cor, sec i profund, en veure a la seua estimada abraçada per un altre que no fora ell. Havia deixat escapar a l'amor de la seua vida i no hi havia marxa enrere.

****

- Anem Aureli, ja quasi no queda llum - exclamà Maurici després d'escoltar el relat del seu amic que, a dir veritat, ja coneixia a mitges i intuïa bona part- t'arrimaré al maset en cotxe.

- Gràcies amic, però preferisc fer un passeig, m'anirà bé per assentar tots aquestos sentiments esdevinguts en les últimes hores. Demà torne a Madrid per a preparar la venda del pis, ja que tinc intenció de passar la vellesa entre València, a l'hivern, i a Benassal, a l'estiu. Mai m'he acabat d'adaptar a una capital difícil d'entendre i sense estrelles.

Es ficaren de peu i es fongueren en una llarga i emotiva abraçada. Aureli el trencà per agrair el valor de l'amistat que els unia des d'aquell estiu que es van conéixer en la placeta dels xorros, mentre Maurici ajudava a son pare a omplir garrafes d'aigua que emprenien un viatge per molts racons del regne de València i arribaven, fins i tot, a Barcelona.

- Tu i jo hem emprés camins diferents en esta vida, però al final ens hem retrobat on va començar tot, en el poble on jugarem a ser feliços.

- Adéu Maurici.

- Adéu amic - respongué Maurici amb els ulls vidriosos.

Aureli es quedà una estona més assegut en el pedrís. L'hora no animava gens a fer-ho però el seu turment era infinitament superior a qualsevol inclemència del temps. Allí, ja en un lúgubre Rivet, reflexionà sobre l'alliberament que li havia suposat la seua confessió d'amor, tants i tants anys retinguda en el seu interior mentre li anava consumint l'ànima. Era com si haguera aconseguit desbloquejar la peça clau, després d'incomptables i inútils intents, per avançar cap a la victòria en la partida d'escacs amb la que podríem equiparar la vida. Llevat que en este tauler no hi havia guanyadors, sols unes poques i insignificants peces sense il·lusió per avançar. Havia sigut una batalla pausada però impetuosa, simfònica al principi i laberíntica al final, on les peces anaren caent irremeiablement precedides per la presa de la dama i desolació del rei.

El nostre protagonista emprengué el camí de tornada al maset, un antiga masada confrontant amb el Rivet que havia comprat uns anys enrere i va reformar per a convertir-lo en residència d'estiu. Era ja quasi fosc del tot i el distava encara uns deu minuts de casa. Caminava per la senda, acariciant amb la mà la paret de pedra en sec que el guiava fins a quasi la porta, quan començà a sentir un fort abatiment, pensant en el fred calat. Els deu minuts es convertiren en vint a causa de les parades per agafar aire que s'obliga a fer. Allí estava, un cos encorbat i fatigat en un caminar dubitatiu, com si de sobte haguera envellit massa anys, com si en aquella conversa amb Maurici s'hagueren quedat tres quarts de la seua salut, com si no volguera arribar al que el destí li havia preparat.

Ja distingia el reixat que donava la benvinguda al maset quan va endevinar la silueta d'un cotxe del qual baixava una persona coneguda.

- Hola Aureli, pensava que no vindries ja - Era Sebastià, el primogènit de Roseta.

- Hola Sebastià - respongué Aureli amb un gran esforç per dissimular l'abatiment - Què et porta a estes hores per ací?

- He vingut, en primer lloc, a donar-te les gràcies per vindre de Madrid al soterrament, la veritat que tot el poble s'hi ha bolcat molt amb la família aquestos dies.

- Era el mínim que podria fer, tenia gran estima a ta mare.

- Ja ho sé. I per això estic ací també. Al cap de pocs mesos de morir mon pare la mare va emmalaltir, va començar a oblidar coses ràpidament, fins al punt de no recordar els nostres noms.

- Haurà sigut molt dur per a vosaltres.

- No t'ho pots imaginar. Que una mare no reconega a un fill és molt dolorós, com ho és veure-la apagant-se dia a dia amb la mirada perduda. Curiosament, sols canviava l'expressió quan llegíem un poema de Carles Salvador sobre el cel i dos amants que li agradava molt i ens recitava de menuda.

- El conec - digué Aureli secament mentre tractava de preservar la seua sorpresa.

- No obstant açò, en el seu últim moment de lucidesa em va fer prometre que t'entregaria este sobre a la seua mort i que et diguera, textualment, que cap nit ha deixat de mirar al cel.

Silenci.

Sebastià, veient la cara atònita d'Aureli decidí continuar - Ni el meu germà ni jo hem volgut obrir la carta, sé que és alguna cosa que queda entre vosaltres i així ho deixarem. Mai ens va parlar massa de tu, però sabem que éreu bons amics de joves. Quéda-te-la i fes el que consideres - li diposità la carta en una mà feble alhora que li agafà amistosament el braç.

- Sé que has sentit molt la seua mort, tots ho hem sentit, però ara ens reconforta saber que la mare ja està descansant al costat del pare.

Aureli seguia incapaç de donar veu a cap paraula.

- He de marxar. Ja saps on estem per al que vulgues. Bona nit i descansa Aureli, se't veu esgotat. - Sebastià li soltà el braç, buscà en els seus ulls un gest d'aprovació i pujà al cotxe enfilant-lo senda avall.

Quan ja hi havia desaparegut tot rastre dels llums del vehicle, Aureli sortí del seu estat d'abstracció i rodà la clau de pany antic per entrar en casa. Feia fred dintre de la estança, quasi més que al carrer, i no hi havia rastre per cap lloc de calidesa domèstica. Parets de pedra despullades, els mobles justos per viure i una atmosfera perenne de soledat, que tant apreciava quan es va independitzar i que tant va arribar a maleir en les dècades següents. Va encendre la bombeta que li feia de llum i va seure, lentament i ajudant-se de la taula del menjador, per comprovar si aquell sobre contenia el que pensava.

Amb la paciència que requeria el moment, el va obrir i es va trobar amb un paper plegat que al tacte semblava que havia estat banyat i assecat infinites voltes. El va desplegar i, cinquanta-un anys després, es retrobà amb la seua última carta d'amor. La va llegir, amb llàgrimes caent sobre el full i esborronant, un poc més, la seua jove cal·ligrafia. Quan va arribar al poema, que també es sabia de memòria, va veure que algú havia anotat un símbol en el lloc que els amants reservaven per descomptar els dies. Sens dubte, era una estrella. El seu estat embriagós no li permetia interpretar res de tot allò, estava cansat, molt cansat, i amb la carta sobre el pit i sense desvestir, es tombà en el llit.

Una esgarrifança que li va recórrer tot el cos el va despertar vora les dos de la matinada, es va alçar amb dificultat, les cames li pesaven com si arrossegara un sac de pedres, es va servir un got d'aigua de la garrafa que havia omplit en la Font d'En Segures, va eixir al xicotet balcó que comunicava amb el dormitori i va seure en una antiga cadira de vímet que havia rescatat del mas. Respirava fred, vent i una inquietant calma, però era el que menys l'importava. Aleshores, va alçar la mirada i allí ho va entendre tot, la immensitat d'un cel que coronava un desaparegut Rivet per la negror, les constel·lacions dibuixades com mai, la lluna tímida, l'orquestra de grills que cantaven al silenci. I de sobte, passats uns segons que resumiren una vida, una estrella va brillar com una explosió de llum i, en aquell mateix instant, per última volta, el bo d'Aureli va tancar els ulls.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Adrián Beltrán

1 Relats

0 Comentaris

1040 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor