L'última carta

Florència, 22 d'agost de 2002


Estimat Giacommo,

Et faig arribar aquesta carta a casa de la teva mare ja que no tinc l'adreça del nou lloc on t'han traslladat definitivament. Espero que ella te la faci arribar tan aviat com sigui possible, i desitjo també, que em digui on et trobes exactament.

Un dels motius que m'ha empès a escriure la carta és per fer-te saber que deixo Florència, ciutat corsecada que ara té poc més per oferir-me que hores melangioses i que cada cop m'ofega més de records ja amargs dels que sóc conscient que no tornaran.
He deixat l'editorial i he decidit anar-me'n durant uns mesos (no sé quants) a viatjar per l'Àsia, el meu somni de joventut (prou que ho saps) sense cap rumb concret. Sé que t'estranyarà molt que vagi a la deriva, sense res planificat ni premeditat, perquè jo mai no he sigut dels que s'arrisquen; però només sé que necessito fer-ho per començar de nou. "Mai no és massa tard", sempre m'has dit.
Bé, de fet, aquest és l'altre motiu per al qual t'escric. Després del que ha passat, tinc la necessitat de recordar-ho tot de nou per tenir la sensació d'haver quedat lliure, tot i que pragmàticament potser no tingui gaire sentit. He de saber que no queda res que em lligui a tu ni a aquesta ciutat maleïda, encara que inevitablement, resti de manera eterna en la meva memòria. És per això que ho faig.

Per res del món voldria que pensessis que això significa que ja no t'estimo. No. Ningú no és capaç d'entendre de la manera que ho he fet. Però crec que ha arribat el moment de posar-hi el punt i final a la nostra peculiar història, la qual només es manté viva gràcies al foc que desprenen la meva fantasia i la meva imaginació. Aquesta és la decisió més difícil que he hagut de prendre mai, però sé que estaràs d'acord amb que és el millor que podria fer.

Possiblement, quan torni del viatge, em vendré l'apartament i tornaré als meus orígens. He parlat amb un conegut del pare i m'ha assegurat que té perspectives d'una feina a San Sebastián de cara a l'any que ve, així que el més probable és que m'hi estableixi tan aviat com les circumstàncies m'ho permetin.


Aquí, a l'àtic, els dies són llargs i les nits massa curtes. Mentre el sol regna, les eternes passejades pels carrers de la ciutat em reconforten, pensant que va ser junts, quan temps enrere, vàrem fer d'aquesta urbs el nostre escenari particular. Les postes de sol que cada capvespre d'aquella tardor anàvem a cercar a la vora de l'Arno, eclipsats per la bellesa que el Ponte Vecchio amb tota la vila de fons irradiava, ens impregnava a tots dos d'una estranya felicitat que mai més no he gosat tornar a sentir.
Fins fa poc encara esperava impacient l'arribada de cada lluna plena. Pujava depressa al terrat (com si m'hi estiguéssis esperant) i me la quedava observant, completament absorta, semblant a si intentés, en va, dir-me alguna cosa. Al cap d'una estona, em girava buscava el teu racó i m'hi deixava caure asseguda; i arraulida amb els genolls a pocs centímetres del meu front, tancava molt fort els ulls i t'imaginava al meu costat, com abans.
Mentalment, reproduïa cadascuna de les nostres converses i recordava les teves paraules, els teus gests i els teus moviments que la meva vista havia estat capaç de retenir durant el temps que vam estar junts. Evocar cada instant al teu costat em feia sentir viva.
Restava així, impassible, fins que començava a clarejar; llavors m'aixecava, obria els ulls ben a poc a poc i m'entristia comprovar que allà, l'única cosa que en quedava de tu, tansols eren les restes de la teva absència.
Entrava dins de casa i remenava els prestatges plens de llibres fins que hi trobava els clàssics que tan sovint m'acostumaves a llegir: el Hamlet de Shakespeare, les sempre eternes Ilíada i Antígona o el Cançoner del teu estimat Petrarca. La mort a Venècia de Mann, les poesies d'Horaci, Catul, Lord Byron, Valéry, Safo o de Baudelaire; A la recerca del temps perdut de Proust, i sobretot el Viatge a Itàlia de Goethe, que em va fer decidir (ara fa dos anys) que vingués a Itàlia de vacances i que va voler que el meu destí es creués amb el teu.
Llegia i rellegia de manera quasi compulsiva fins que lentament les parpelles se m'anaven tancant. Tot seguit queia en un son profund, en el qual sempre apareixies, amagat sota l'aparença d'algú desconegut o d'un pescador que se m'enduia mar endins a bord del seu petit vaixell. Sovint també somniava que un matí els teus sospirs em feien sortir del son en què em trobava i veia com jeies, serè, al meu costat, i em miraves...i jo et mirava...i no necessitàvem res més per expressar el que sentíem, com ens estimàvem. Fer l'amor consistia senzillament en intercanviar-nos una mirada llarga i profunda.
Mai vaig arribar a conèixer el final de cap d'aquells somnis ni el seu significat perquè sempre em despertava suada i amb llàgrimes de ràbia als ulls quan comprovava que tot allò que em semblava tan real només havia estat fruit del meu inconscient.

Creus que aquesta situació em podia haver dut a algun lloc? Jo tampoc no ho crec. Així que va ser fa tres mesos, (quan vaig assabentar-me que esperava un fill teu), que vaig adonar-me que no podia continuar com fins aleshores, engolida per la follia. Abans de dur al món el nostre fill calia trencar amb tot el que em rodejava; i la teva atmosfera de records envoltant-me nit i dia no m'ho posava gaire fàcil.

Quan ens vam conèixer, jo encara no feia una setmana que havia arribat a Roma per passar les meves vacances d'estiu. Ens vam conèixer als jardins Borghese, una mica més amunt de la via Veneto, t'en recordes? Jo era allà, gaudint d'una xafogosa tarda d'agost, amb l'Helena, la meva millor amiga des que anàvem a l'escola i m'estava a casa seva. Havíem necessitat gairebé tres hores per visitar el museu situat a l'interior del mateix parc i estàvem parlant i prenent-nos un gelat en un banc sota l'ombra d'una gran alzina.
Mai no podré oblidar la teva manera tan original de presentar-te.
Davant la nostra filera de bancs, a uns sis o set metres, n'hi havia una altra. Aquests metres de distància entre els bancs, permetien el pas als vianants, als ciclistes o a la gent amb patinet. Doncs bé, just quan tu, amb els teus patins en línia, passaves per davant nostre, distret per qui sap què, vas entrebancar-te i vas perdre l'equilibri de manera que vas precipitar-te sobre meu, provocant, conseqüentment, que el meu enorme gelat de Stracciatella anés a parar a la falda de l'Helena.
A continuació no sabies com reaccionar i continuaves encara, perplex sobre meu. Va ser l'Helena la que en un italià perfecte et va insinuar que si volies, et podies apartar; i així ho vas fer mentre uns tons de color rosat s'anaven fent cada cop més visibles a la teva cara. A mi em sabia més greu per la vergonya que deuries sentir en aquell moment, que no pas per la taca prominent que hi havia a la faldilla de la meva amiga, i hauria fet qualsevol cosa per haver-te pogut evitar aquell tràngol.
Vas voler compensar-ho tot pagant-li el cost de la bugaderia a l'Helena i convidant-nos a sopar a casa teva l'endemà.
Ens vas explicar que eres un florentí que vivia temporalment a Roma perquè exposava en una de les galeries d'art més prestigioses de la capital i que al cap d'uns dies ja te'n tornaves a la teva ciutat natal. Tenies tretze anys més que jo, però això ara ja no tenia importància, perquè en aquell instant, alguna cosa dins meu m'estava dient, que d'una manera o altra, ja t'havia començat a estimar.
La resta va venir sola. Al cap d'un mes, agafava un vol cap a Barcelona per anar a buscar les meves coses i la setmana següent ja era a Florència disposada a quedar-me a viure amb tu.
Que tot plegat va ser una mica precipitat? Possiblement; però aquella vegada va ser de les poques en la vida en què em sentia segura del que estava a punt de fer.

Els mesos van anar passant (massa de pressa) i la feina que feia a l'editorial m'entusiasmava d'una manera especial. Tenia la sensació d'estar visquent en un somni perpetu i la idea de despertar-ne algun dia m'angoixava inconscientment.
Els teus quadres cada vegada agradaven més i la teva fama s'anava estenent; no tan sols per la Toscana, sinó també arreu del país.
Va ser durant aquells dies que vaig notar per primer cop de la manera com estava enamorada de tu. Era quelcom desmesurat que no coneixia límits i que a sobre, l'amor que m'oferies semblava tan incondicional, que res no em podia fer veure que rere el teló d'aquest magnífic escenari s'hi podria amagar una realitat tan diferent a com jo la veia.

El dia que feia un any que ens havíem conegut (de manera accidentada) a la Villa Borghese, vaig rebre una carta. Bé, anava adreçada a tu, però creient que entre tu i jo no existia cap mena de mur que evités que tinguéssim secrets, vaig obrir-la i la vaig començar a llegir. Qui te l'enviava era una tal Giovanna Mulazzani, que havia sentit anomenar algun cop quan parlaves dels teus quadres i d'algunes exposicions però que mai no m'havia merescut una atenció especial.
El paper duia el segell d'aquesta mateixa dona. El to que utilitzava a la carta era molt familiar, massa tendre. Vaig continuar llegint fins que el paper em va relliscar de les mans després d'assabentar-me del que hi havia escrit. No m'ho podia creure. Només podia tractar-se d'una broma, res més. Però havia de ser realista. El senyal era prou evident.
Em vaig calmar. Vaig esperar estoica la teva arribada, desitjant exigir-te una explicació al que els meus ulls acabaven de percebre. Vaig deixar que em coneguéssis a fons, en canvi, jo ho sabia tot de tu però no sabia qui eres.
S'estava fent tard i tu encara no arribaves. Les hores anaven passant, gairebé imperceptibles, fins que la claror d'un nou dia s'anava fent més cada vegada més apreciable. M'acabava d'adormir quan el soroll del telèfon em va arrencar del son en què acabava d'entrar. Vaig despenjar l'auricular i una veu pausada d'home va preguntar per mi, es va identificar com a polici
a i després de fer-me un parell de preguntes sobre tu, va fer-se un llarg silenci. Al cap d'uns segons va dir-me que eres mort. Que no me'n podia donar més detalls i que em presentés a comissaria el més aviat possible.
Vaig vestir-me corre-cuita i vaig anar-hi. El meu cap no era capaç d'assimilar el que acabava de sentir ni tampoc de trobar-hi alguna relació amb la carta de la Giovanna Mulazzani i en aquells minuts que vaig trigar fins arribar a la caserna policial, tota la meva vida em va passar pel davant.
Quan vaig entrar em vaig donar a conèixer i van conduir-me a través d'un llarg passadís, al final del qual hi havia dues habitacions. Em van fer entrar en una d'elles i em van preguntar si era capaç de reconèixer-te. És clar que eres tu. Els teus enormes ulls blaus intensos restaven amb la mirada perduda qui sap on i el teu inconfusible rostre bru, acariciat pels anys, el lloc que tantes vegades havia besat, romania allà, immòbil, amb la resta del teu cos.
El policia amb qui havia parlat va dir-me que t'havien trobat, ja sense vida, en una de les carreteres pròximes a la ciutat. Em va assegurar que es tractava d'un accident, ja que no era del tot difícil caure pel barranc per on t'havies precipitat. Entre les teves coses vaig trobar-hi una carta amb el meu nom imprès al davant. - Una altra carta?! - vaig pensar...
Una estranya impaciència es va apoderar de mi i no vaig poder esperar a arribar a casa per obrir-la; l'anava llegint mentre els meus peus em passejaven sense rumb per la città i la meva ment no era capaç de concebre el que estava passant i encara menys d'entendre el que les paraules escrites en aquell full significaven.
No havia estat un accident. T'havies suïcidat per covardia. Tu sabies que havia llegit la carta que aquella dona t'havia enviat i no podies suportar la idea d'admetre tot el que deia. És per això que ho vas fer. Ja de res no em serveix que em diguis que un dia em vas estimar; mai ningú s'ha entregat a tu de la manera que jo ho he fet, d'això en pots estar convençut. Si hi ha alguna cosa que he après, és que mai més tornaré a estimar una sola persona com t'he estimat a tu. Mai més.
Ara tant se val perquè em vas utilitzar. No vull recordar-ho. Però vas fer-ho. Tot, absolutament tot, havia estat mentida. Ja no crec en l'amor ni en les promeses d'amistat eterna.

La vida és una llarga obra de teatre amb un únic protagonista on hi intervenen múltiples actors: principals i secundaris, bons i dolents, febles i forts, valents i covards, hipòcrites i sincers, egoistes i generosos, atents i despreocupats ... que van i vénen ... i on tots, d'una manera o altra et van marcant. És l'estigma que aquests et deixen (potser sense adonar-te'n) el que va fent que, de mica en mica, ja no siguis el mateix actor que eres al començament de la funció. És l'únic lloc on qualsevol guió és vàlid, però s'ha d'anar sempre amb compte de no equivocar-se. Perquè si del contrari, ho fas, no hi haurà cap apuntador esperant el teu oblit per recordar-te quina és la frase correcta que caldria pronunciar o el somriure que hauries de dibuixar.
Quantes coses han passat en els darrers anys! I quantes persones he deixat marxar del meu costat perquè la presència d'altres m'ha confós!

T'estimo. I per això m'odio. Però t'estimo molt més del que m'he arribat a odiar per haver-te estimat.
L'expressió potser no és el meu fort, saps a la perfecció que sempre m'ha costat dir el que sento.

Estic observant el retrat que em fas fer. I el cert és que no eres mal pintor. No anaves errat quan vas plasmar en aquesta tela el cos nu de la Giovanna Mulazzani i vas fer-me creure que era el meu, perquè la veritat és que la semblança és abismal. És curiós tot plegat.
Ara l'únic que desitjo és viure. Amb el teu record o sense. Aquest fill que espero mereix una benvinguda com cal, així que li penso proporcionar. Ell no té la culpa d'haver estat cridat a formar part d'aquest món.
Bé, no em vull extendre més. Com t'he dit al començament, espero que la teva mare et dugui la carta al nou nínxol i que des d'on siguis, els teus ulls puguin llegir-la.
Sé que no té cap mena de sentit tot això que estic fent, però al cap i a la fi, què és el que en té?


Sempre teva,

Ariadna