L'últim viatge en cotxe

Mentre camino pels carrers adormits vaig arrossegant els peus. Les cames em pesen. De fet tot el cos em pesa. Arribo al cotxe i l’encenc. Cada cop odio més la meva feina, el que hi he de fer i la gent amb la que tracto cada dia. Per això em pesa tot el cos. No tinc esma ni força de treure’m l’abric, me’l deixo posat. El mateix recorregut de cada dia, a la mateixa hora de sempre. Aquesta rutina em mata, em va fent petita, ben petita, fins que quasi no se’m veu, estic començant a ser invisible. Dono voltes als anys que porto fent el mateix, en com estic venent la meva vida a canvi de poder pagar les factures, en el poc que m’omple dedicar-me al que em dedico. Però conduir el cotxe em relaxa, m’ajuda a pensar i després d’hores amunt i avall circulant la decisió està presa.

Avui és el dia. Només de pensar-hi em començo a sentir lleugera i una mica menys invisible. Accelero. De cop m’envaeixen unes ganes enormes d’arribar a la feina i comunicar-ho. Em palpo la butxaca de l’abric per comprovar que hi tinc la carta de renúncia. No la noto i provo a l’altra butxaca. Desvio un moment la mirada per localitzar la bossa. Ha estat només un instant però un moment és suficient per no veure a temps aquell animal al mig de la carretera. Freno, freno molt fort però el cotxe de l’avi ja no funciona com abans. Giro el volant bruscament per esquivar-lo. Mala decisió, dono voltes i més voltes fins que el cotxe queda parat.

Ahir va ser el meu últim dia de feina.