L'últim tren

Ens acabem les torrades i el cafè a corre-cuita. D'aquí tres quart hem de ser a l'estació i no tenim temps a perdre.
Finalment hauràs de marxar i no hi ha res a fer... em deixaràs, però aquí es queden les millors sensacions, els millors moments, totes les il·lusions.
Agafem el cotxe fins arribar a l'estació i al carregar-hi les maletes una lleugera idea passeja pel meu cap. Penso que tot allò que hem viscut junts, tot allò que hem après l'un de l'altre no t'hi carbrà en aquestes bosses d'equipatge i que tu, poc a poc, aniràs esborrant del teu cap les imatges de les nostes converses de diumenge al matí o les nostres partides de cartes.
A dins el cotxe, els silenci més dolç que he sentit mai, acompanyat de la lleu respiració que emets. Em sembla extrany. Jo estic massa nerviosa i el meu cor s'agita, cada cop xoca amb més força contra el pit.
Estem arribant i cada cop més inquietud, pensant que són els últims moments que et puc tocar. Em pregunto repetides vegades si costaria gaire aturar tots els rellotges de l'univers.
Una veu que no conec anuncia el principi del fi. Tren destinació Barcelona, andana 3...
I a la fi, l'últim petó. Et toco el cabell, endinso els meus dits a la teva melena castanya creient que aquell instant seria per sempre.
T'observo. Ja ets amb un peu sobre el tren i una maleta a cada mà i faig veure que ets un passatger més amb inquietuds per resoldre i així et deixo marxar, te m'escapes d'entre els braços sense poder evitar-ho.
Intento barrejar-te entre homes i dones del vagó, grans i petits, i quan ho estic aconseguint torno a mirar aquests dos ulls brillants que mai oblidaré.