L'últim raig d'amor d'una estrella

Ha passat una setmana i encara et sento discórrer dins meu. Puc recordar a la perfecció la nostra última conversa, la convicció amb que expressaves les teves paraules; crec que per primera vegada et vaig sentir segur de tu mateix, d'allò que deies i expressaves. I jo mentre, amb aflicció intentava empassar aquelles llàgrimes que no paraven de regalimar davall la meva galta. Volia dir-te tantes coses... Dins meu tot cremava, com si els meus sentiments i emocions fossin material inflamable. Volia cridar, transmetre't seguretat en cada una de les meves paraules que aleshores agitaven el meu cor, la meva ment... I no podia. Un fil de veu era la meva única forma d'expressió. Mots, frases que costaven de comprendre a causa de la meva respiració accelerada i excitada, sí, la mateixa que intentava controlar amb totes les meves forces i no podia. Les teves paraules eren com sagetes directes al meu cor, no pel seu significat pròpiament, sinó pel convenciment amb el qual les expressaves. Escoltava algú parlar amb fermesa, claredat... I recordava llavors totes les vegades que havíem parlat. El tremolar de la teva veu, la teva inseguretat davant de tot allò que deies... No ho sé, en aquells moments era com si estigués parlant amb algú que amb una setmana havia aconseguit vèncer la barrera de la desconfiança en si mateix, que ara ja era capaç de dir ben alt el que sentia i defensar-ho amb decisió. Potser simplement t'havies trobat a tu mateix; quelcom que jo t'havia demanat tantes vegades i no feies i ara semblaves haver aconseguit.
Però no puc negar-ho, la tristesa m'esvaïa, doncs havies fet els teus balanços, havies pres noves decisions i una d'elles era dir-me adéu.
La primera vegada que vaig et vaig demanar: "pensa, escolta't, troba't i llavors pensa què vols amb mi", sabia que tot allò que et demanava era quelcom difícil per tu, però també per mi, doncs m'arriscava a que, un cop et trobessis em diguessis adéu. Però la vida és així i guanyar és molt bonic, però també s'ha de saber a perdre, i jo ja estic acostumada a fer-ho. Possiblement també perquè per mi era més important que aclarissis aquell calaix desordenat d'idees que torbaven la teva ment, que no seguir endavant però confós.

Recordo aquell dia, i no sé perquè, malgrat el dolor que vaig sentir no puc oblidar-te. No puc passejar, veure aquell carrer pel qual varem passejar una dia agafats de la mà i quedar-me amb el record idíl·lic d'aquell instant. No puc! Perquè desitjaria amb totes les meves forces que tu fossis allà, al meu costat, que m'abracessis, que em donessis de nou la mà i em diguessis que no em deixaràs anar.
I em desperto i et penso... Em rento la cara, m'esforço per deixar la ment en blanc, però no puc, doncs una part de tu es queda amb mi, com si s'amagués a la butxaca dels meus pantalons per no perdre'm de vista.
I tanco els ulls i els torno a obrir. Prenc consciència que per més llàgrimes que vessi, res tornarà; que com he fet en altres ocasions ara toca guarir-me les ferides e intentar que cicatritzin el més aviat possible.
I malgrat la nostàlgia i la soledat que avui semblen el meu únic equipatge, no puc ni em deixaré vèncer.

Aquesta nit miraré les estrelles... I la meva, la nostre estrella em regalarà el seu últim raig de màgia, d'amor i s'acomiadarà per sempre.