L'últim dia

no existeix la més... maca, llesta, alta...sempre n'hi ha una que ho és més que l'altra.
Sort que les arrugues no surten en un dia...
Sort que no hi ha un darrer dia; sempre espera un demà a l'avui...
Sort que, quan acaba el cos i els petons, queda la mà per agafar-se i seguir caminant, lentament... malgrat caiguin les fulles de l'arbre i no hi hagi quasi llenya per al foc...
Potser l'amor és canviar l'ànima de domicili, potser l'amor és un gegant d'or sense penis ni vagina, potser la vida sigui quelcom tan simple com: ploro, m'alleten, ric.
Ets psicòloga-filòsofa de la vida. Sí, sí, no riguis!
Petons i una abraçada!

No sé que dir, davant els teus jocs de paraules, màgics, la resta es queden curts.
Llegeixo els teus relats, un rere l'altre, i cada cop em sorprenc més.
Hi ha casos en que les paraules hi són de més, en aquest , no trobo les adecuades per expressar el que sento al llegir-te.
T'agraeixo el temps que dediques a escriure.

Moltes gràcies de....

Ningú.

xafardeixan per aquí he trobat de casualitat el teu poema i... ma encantat!

molts petons!

peke!

avui, revisant els meus relats, he vist que m'havies deixat algun comentari temps enrere. I he pensat: caram, aquesta Tormenta m'ha deixat comentaris i no recordo haver-n'hi tornat cap!! Seré maleducada!! Així que aquí em tens. No et pots creure la sorpresa que m'he endut quan he vist que et dius igual que una bona amiga meva, Laia Pacheco, que es fa dir Àfrika Winslet... No debeu pas ser família, oi? T'ho pregunto perquè fa dies que no la veig enlloc, igual que l'altre noi, en Gerard Vila... aquest tampoc sé on és.... No els hauràs fulminat d'un llampec, noooo!?!??!

Hahahhahaa, vale, ja paro, prou broma. Realment, m'he sorprès, no sabia que erets tu. Ara quan ens veiem que et dic: Àfrika com sempre, Laia que és el teu nom, o Tormenta, que és com seràs coneguda a partir d'ara?!

Pel que fa el poema, m'ha agradat molt. Jo també he tingut aquesta sensació de dir "doncs serà veritat que l'amor pot durar per sempre...!! Jo vull!!!!". Ha de ser una sensació única saber que aquella persona era l'adequada, que vas triar bé, i que la proba la tens cada dia, al llevar-te i comprovar que segueix dormint al teu costat... aiii....

Bé noieta camuflada, un petonarro i fins aviat!!!!

Yáiza

bons versos i tan i tan net com de costum....
precios i dolç i tan i tan necessitat...

m'encanta...

un peto fort Laia!

Quanta elegància despren el teu poema. M'ha encantat. El final és, a més, d'aquells que no s'obliden. Tota la idea del poema l'he trobat intel·ligent i molt ben pensada...
En fi, poca cosa més a dir: M'ha agradat molt llegir-lo.

Una abraçada.

Arbequina.

Mira Afrika, (tal i com diu en Maurici, casualment), ahir mateix tornant a casa amb el mosso, vam veure una parella d'avis agafats de la mà i en veu alta, vàrem dir els dos el mateix... quina sort!. I és la raó per la qual aquest matí he penjat una cançó d'en Serrat al fòrum...(ho pots comprovar) i ara et llegeixo aquest poema i la multitut de casualitats fan que el cor em salti, doncs el destí, tot i encreuar els camins de la gent, no confirma mai les reserves que, amb molta il.lusió, no ens importa fer a temps perdut...

El temps és allò que sempre ens deixem en algun lloc...

petons

angie

per afegir-me a la cadena. Ei...aquest poema, bestial, molt dolç...m'ha fet pensar en el pas del temps i el fet d'envellir al costat de la persona estimada...avui en dia, tot un repte.Petons. ESPIRAL.

molt madur i amb molt de significat. No se'm dona molt bé això de comentar, però volia deixar constància del meu pas per ací. Estic fent una rueda de reconocimiento a la gent del full jejeje

vinga, besets

annabella

Senzillament això: m'agrada. Et llegiré mes...