L'últim de tots

El Casimir, l'últim forcaire de Catalunya, em diu que és gran, vell, i que morirà aviat.

Diu que ja no té edat per a fer forques, però segueix fent-les. M'explica les eines i per a què serveixen. N'hi ha moltíssimes i moltes paraules que no havia sentit mai.
Un llenguatge, el dels forcaires, que morirà.
Em diu que antigament, el seu poble ere el poble dels forcaires, i que gairebé totes les cases es dedicaven a la producció de forques. Ara, ell n'és l'únic i l'ultim de Catalunya.

M'emociono mentre el·labora una forca; les mans damunt el lledoner cremat, la destral, el marcador, l'embassat... i no calla. Vol transmetre tots els seus coneixements, ensenyar com es fa una forca i m'implica indirectament en l'el·laboració. M'ho miro amb admiració sota les seves interessants i alhora divertides explicacions.
Paral·lelament a les seves explicacions, no puc evitat pensar que hem trobo davant l'últim artesà que el·labora forques del meu país, i l'escolto sense pedre cap detall, com si d'un nen meravellat per un conte es tractés.

Quan el Casimir ens deixi, desapareixerà tot un món: un llenguatge, uns estris, uns processos i una manera de fer.
Em sembla del tot segur que no es pot expressar amb sentiments l'esforç del Casimir per tal de mostrar l'ofici... nomès puc dir que és un clar exemple d'honradesa, un clar exemple de força i voluntat... i que sens dubte, no m'ha deixat indiferent.

El seu ofici, com també ell mateix, quedaran per sempre a la memòria dels afortunats que hem conegut aquest món, un món ple de superació i d'esforç, ja que voler seguir mostrant un ofici en vies d'extinció, o del tot extingit, i voler transmetre uns coneixements que nomès ell pot transmetre, n'és un bon exemple.