L'últim conte de Sherezade III -Desenllaç-

Arribats a aquest punt l'hi devem al lector honestedat: Abu Hasan no era fill dels caps esclavistes d'enlloc. En acabar aquell memorable dia, que va romandre als anals de l'historia local, després de la Segona Prova, a la nit, quan el nostre heroi es replegava a una de les tendes reials posada a la seva disposició i el cel estenia el seu mantell negre motejat de blanc, amb dos esclaves al seu servei, va demanar que se l'hi preparés aigua calenta per a rebre un bany i, quan ja ho tenia tot disposat, va ordenar a les esclaves que marxessin. En ficar-se a l'aigua, entre vapors blancs, si algú hagués espiat a aquest noble treballador de les butxaques alienes hagués comprovat amb sorpresa com la tant determinant marca de les cadenes que tenia al braç, mostra de la seva suposada herència, s'esvaïa amb el contacte de l'aigua. En efecte, tota l'historia dels esclaus l'havia maquinat el dia anterior, mentre esperava a que retornessin els pretendents del desert, i la marca era genuïna, genuïnament feta amb un tros de carbó. Si bé es cert que Abu Hasan tenia un conegut que podia cercar informació sobre qualsevol per un preu -i fins i tot inventar-se aquesta informació per cobrar- aquest il·lustre individu mai havia cercat informació sobre l'ascendència d'Abu Hasan. De fet, Abu Hasan sabia que els seus pares havien estat una parella de desgraciats que havien viscut per molts anys de la caritat de les avergonyides consciències dels rics i que, en tenir la seva mare a Abu, aquesta va decidir abandonar-lo per impossibilitat material de donar-li cap futur. Abu Hasan l'hi agraïa a la mare aquesta decisió, sabent que potser podria haver acabat ves a saber on, potser fins i tot amb una feina digna i cansada, forner, qui sap! Així, la pobresa i misèria dels pares, el desemparament i l'orfandat l'hi havien proporcionat el giny d'aquell que sobreviu convertint-lo en llegenda arreu -entre soldats i delinqüents preferentment- Després del relaxant bany el nostre heroi es va assecar i immediatament va procedir a tornar a pintar-se la marca de l'esclavatge amb el trosset de carbó que guardava als pantalons, per mantenir l'impostura, va vestir-se i va trucar a les esclaves a fi de que desallotgessin la tenda dels estris de bany.

A trenc d'alba el poble bullia de murmuris matinals, la gent era excitada per els esdeveniments recents i el dia de festa designat per decret reial per a celebrar la Tercera Prova. Els dos pretendents vius eren les dues cares d'una moneda: l'un, delinqüent reconegut, capità del lumpen, lladregot, perfidiós; l'altre, un noble jove de casta aristocràtica, culte i instruït, temorós de Déu, honorable, immaculat. El poble romania dividit entre els que reconeixien l'innegable enginy del delinqüent i els que donaven suport al noble jove. Així, abans de que s'obrissin les portes del coliseu on hauria de finalitzar la contesa es van reunir dos grups de agitats ciutadans que es s'escridassaven, escopien i maleïen als altres. Finalment el conegut patge reial va aparèixer i, si be ell gustosament hauria manat a la guàrdia reial que empresonés a tots aquells que donaven suport al criminal, va haver de sotmetre's a la decisió del rei Sharayar de separar als dos grups per línees de soldats armats. Així van entrar al recinte en dos fileres i van omplir les dues meitats del coliseu, encara cridant-se i escopint, fins i tot llançant pedres i objectes, per horror dels soldats que intentaven contenir la fúria popular.

Ja la llotja reial era ocupada per sa excel·lència el Rei, acompanyat de les inefables belleses de Sherezade, vestida de sedes color jade, i la seva germana Dinarsade, vestida de sedes color ametista. La cridòria popular va apaivagar-se front l'espectacle diví de les dues germanes, i la solemnitat del rei Sharayar. Els soldats reials, comandats pel patge, van formar en dues fileres i es va donar l'ordre de que els dos contendents entressin al coliseu. Com es recordarà, la Tercera Prova consistia en explicar una historia que superés en giny les de la pròpia Sherezade, que va mantindré el seu coll intacte graciés a la seva imaginació portentosa. El rei Sharayar no esperava que ningú superés les dues primeres proves així que es trobava malhumorat al seu tro, malt disposat per escoltar les histories dels candidats a la mà de Sherezade. No obstant va ordenar que es donés començament a la contesa. Va entrar al recinte Abu Hassan al costat del jove noble i, sota l'ordre del rei de començar, van discutir uns segons. Resultava que un d'ells havia de decidir-se per ser el primer. Abu Hassan va agafar del braç al noble -que el va mirar amb insolència- i li digué a cau d'orella "Tinc una forma equànime de decidir sobre aquest punt -aquí va treure una moneda de la butxaca, la moneda, un dinar corrent, mostrava a una banda el palau reial i a l'altre el rostre del pare de Sharayar-. Palau o rostre? -l'hi va dir Abu al noble-" El noble va elegir palau però va sortir el notable rostre de l'antic rei. Abu Hassan va donar dos copets còmplices al noble jove i el va deixar que s'avancés al centre del coliseu, a fi de que relatés la seva historia. Ell va seure a terra amb les cames creuades disposat a escoltar a l'adversari.

El noble es va aclarir la gola, va fer un salut respectuós a la llotja reial i va començar el seu relat. El públic, abans dividit, va quedar embadalit per l'historia que relatava el jove, de les seves aventures a ultramar, les batalles en terres estranyes i paganes, poblades de monstres desconeguts. Per acabar-ho d'adobar el jove tenia una cuidada capacitat discursiva, un lèxic ric i acompanyava el seu discurs amb elegants moviments de mans i cap, dirigint-se a tots els racons del coliseu. Al llarg de l'historia, tothom semblava patir i alegrar-se amb les situacions que descrivia, fins i tot el rei, en un punt en que el jove relatava com havia vençut a cinc soldats estrangers ell sol, amb les seves mans nues, va aixecar-se del tro i va aplaudir embogit. En acabar l'espectacle era dantesc: la gent plorava i s'abraçava, s'oblidaren les diferencies, es lloava al jove i valerós noble, s'aplaudia, fins i tot el rei es va eixugar una llàgrima. El patge, també emocionat, frissava per veure amb que sortiria el lladregot. "Ja el tinc!! Aquesta historia es extraordinària, com mai s'ha escoltat, no pot vèncer aquell maleït insolent!! Visca!! Alá m'ha escoltat..." El rei, un cop composat després de l'emoció, va cridar als escribes reials perquè incloguessin l'historia del jove noble als anals del regne i va considerar un tràmit que el lladre exposes el seu relat: ja considerava al jove noble mereixedor de la mà de Sherezade. I aquesta, del cert, es veia esposa d'aquell valent.

El jove noble es va retirar entre aplaudiments i lloances i, en creuar-se amb Abu Hassan l'hi dirigir una mirada de victòria, però aquest l'hi va respondre "No hi havia per tant..." El jove es va indignar i es va disposar a escoltar al lladre, segur de la seva derrota. Un cop es van aturar les mostres d'admiració, fins i tot alguns espectadors reien veient a Abu Hassan "Que ens explicaràs? Com robaves al mercat de jove!! Murri! Accepta la derrota!" Abu Hassan es va asseure creuant les cames, i ni tan sols va mirar al públic per a indignació d'alguns -sobretot del patge-. Aquesta es l'historia que va relatar:

"Se'm coneix com a lladre. El meu renom entre els de la meva professió ha estat guanyat honradament i em disposo a explicar la mes gran de les meves fites, inigualable per cap altre substractor dels bens aliens.

Tot va començar per l'encàrrec d'un client. Es coneix entre aquesta il·lustre ciutat a cert jueu poderós, que es tolera per la seva immensa riquesa i influencia entre els prestamistes. El que no es coneix d'aquest jueu es que te una dèria maníaca per els objectes estranys i curiosos, i que des de fa anys acumula a la seva casa un mostrari de tot tipus d'objectes extraordinaris: espases pertanyents a grans combatents, relíquies sagrades de totes les creences, escuts i armadures de reis oblidats... Però una peça se l'hi resistia des de feia anys, una peça que l'obsessionava cada nit, la veia en somnis, perseguint-la. La realitat, no obstant, la feia inabastable. I es que aquesta peça pertanyia al tresor del pare del nostre il·lustre rei Sharayar, per tant, estava vedada per la resta de mortals. Es tractava d'una corona d'un rei estranger, pagà, que el successor del nostre nobilíssim rei va obtenir en una expedició a terres infidels. La corona, tota d'or i argent i amb set diamants de les dimensions de punys era una peça única i extraordinària. Per aquesta raó el jueu es martiritzava, es deia que la seva col·lecció l'havia de tenir per força per a ser complerta, i la cobejava secretament. D'aquesta manera el jueu va arribar a mi, amb l'encàrrec aparentment impossible de que em fes amb la peça. Em sorgiren dubtes evidents, fins i tot a mi. ¿Si, improbablement, aconseguia entrar al tresor reial, protegit per sentinelles dia i nit, no s'iniciaria una investigació al respecte, no acabarien les pistes duent a la troballa del jueu i el seu tresor, i a la perdició d'ambdós, mes tard o mes d'hora? Per tant, la qüestió ha resoldre era que havia de trobar la forma de que, tot i robant la corona, aquesta no sigues trobada a faltar pel rei ni els que la custodiaven.

I llavors vaig tindre una idea. Per aquell temps a la ciutat despuntava un pastisser al qual acudien en massa d'arreu per provar les seves delícies, i sobretot per admirar les construccions que feia amb el menjar. Es recorda especialment una exacta reproducció del palau reial que va ser el present fet per l'arribada a l'adolescència del nostre noble rei Sharayar. Les seves obres feien fins i tot venir angunia de ser destinades a l'alimentació, tanta perícia tenia. Disfressat de noble vaig acudir a aquest artesà amb una comanda especial: la realització d'una reconstrucció exacta de la corona, comestible. Vaig especificar-li que la corona seria exposada en un sopar de la noble
sa local en honor al rei i que, per tant, havia de ser exacte i admirable ja que després seria entregada al mateix sobirà. El pastisser va acceptar gustós el repte, sobretot perquè l'hi vaig oferir una ingent suma de diners -subministrats per el jueu- Va tardar exactament dos mesos en realitzar l'obra, però va pagar la pena. Era tant exacte que difícilment es podia diferenciar de l'original -excepte, clar, si la mossegaves- Per tant, part de la feina restava feta. Romania cercar la manera d'intercanviar la corona del pastisser per la corona real, i entregar aquesta al jueu. L'entrada furtiva em quedava negada, ja que els guàrdies que custodiaven el tresor reial mantenien una disciplina fèrria i eren incorruptibles. Havia de poder entrar com algú autoritzat. I aquest només era el rei, el pare de Sharayar. No em va suposar gaire esforç disfressar-me de forma convincent però ¿Com entrar a palau i a la cambra del tresor? Havia d'aprofitar una absència llarga del rei, presentar-me sobtadament sota l'excusa d'algun assumpte improrrogable i fer el canvi llavors. I aquest dia va arribar. Com tot el regne coneix, sa majestat Sharayar, quan era príncep, viatjava tot sovint a visitar al seu germà, el príncep Shasamàn, futur rei de Samarcanda. En una d'aquestes visites, en les que, per la distancia amb el nostre regne, era molt difícil mantenir la comunicació amb el pare de Sharayar, vaig enviar una carta al rei informant del segrest del seu fill per una inexistent banda de foragits nòmades. En la missiva exigia la presencia personal del pare de Sharayar per arribar a un acord, sota pena de mort per al seu fill. El rei, com a preocupat pare i compromès sobirà va marxar d'immediat sense informar al regne, creient la majoria que aquest mai havia abandonat la ciutat reial, només coneixent el fet certa part de la noblesa. Aprofitant aquest desconeixement vaig presentar-me disfressat al palau i vaig realitzar el canvi. El jueu em va abraçar, besar, i mostrar una efusivitat rajant a la bogeria en contemplar l'anhelat objecte."

El coliseu va restar en un silenci absolut, només trencat per el soroll dels ocells i de les llances i metalls dels soldats. Cada rostre contemplava la figura asseguda del lladre, muts. El rei Sharayar va empal·lidir i, finalment, va ordenar al patge reial que s'apropés al tro. Aquest, superant l'estupefacció i l'indignació front la confessió d'un crim contra el tresor reial, va apropar-se al sobirà, que l'hi va ordenar que portés immediatament del tresor reial la tant citada corona. Els instants passaren com si el temps s'hagués aturat. Ningú es movia. El lladre romania assegut, amb un somriure maliciós. El patge va portar la corona i la va situar a un taulell al vell mig del coliseu. El rei va aixecar-se del seu tro i va baixar ell mateix a fer la temuda comprovació. La corona, realment, lluïa com si fos d'or i argent, però, en aixecar-la el rei aquest va arrufar el nas per la seva lleugeresa. Finalment, obrint la boca, el rei l'hi va clavar una queixalada... menjant-se un tros de corona. Es va escoltar un unànime "Ohhhhhhh" Tothom esperava que el rei ordenés d'immediat que decapitessin al lladre, que tenia al costat, o que fins i tot ell mateix l'hi seccionés el cap amb la seva pròpia espasa. No obstant, per a sorpresa de tothom, el rei va esclafir a riure. No va parar fins a una bona estona i va distendre l'ambient: si el rei no veia ofensa, el regne no veia ofensa, si el rei es divertia, el poble es divertia. Així, tot el coliseu va començar a riure fins a plorar -excepte el patge reial, que s'ho mirava tot com en un somni- Un cop es va recuperar el sobirà va dir: "La pèrdua d'una relíquia paterna m'ha permès riure i gaudir com mai!! Que es perdi tot el tresor reial!! Poble!! El vostre sobirà declara que el guanyador de la contesa per la mà de Sherezade es... el lladre Abu Hasan!!" El jove noble es va tapar la cara i va marxar, compungit, aprofitant el rebombori general. Abu Hassan es va aixecar indolentment i es va apropar a la jove, oferint-li la mà. Aquesta, encara sense entendre del tot el que passava, va agafar la mà del lladre i va acceptar el seu destí. Tots dos visqueren a palau, amenitzant les vetllades del rei Sharayar amb les seves histories, i Abu Hassan es va retirar del mon del crim que l'hi havia proporcionant tant eminent posició.