L'últim cafè

Només van transcórrer vint minuts: el temps que dura un cafè i quatre mots imprecisos. Les paraules sortien poc a poc, amb la cadència adequada per a una conversa irrellevant, perquè cap dels dos no s'atrevia a dir-ho: aquell seria el darrer cafè, el darrer moment que mai més compartirien.

L'un era per a l'altre un parèntesi en la monòtona quotidianitat, un al·lè de vida en un dia mort, la remor tranquil·litzadora del mar. Amics. Això deien, això creien, això, volien creure. Mai cap silenci havia parlat tant com els seus ulls amb la tassa de cafè als llavis. Mai!

Havent arribat al punt de mútua necessitat, el moment del cafè esdevenia tortura insofrible. Implorant-se els ulls en arribar, i buscant allò que no es diran, l'hola i l'adéu es confonen, i el primer moment esdevé mercè del darrer.

I de tant en tant es trepitgen les paraules, i es disculpen cent cops. Sempre conten les mateix històries, històries mil cops diferents! una per cada cafè, històries velles que cobreixen de formalisme el moment, altrament, d'adorable silenci. I en acabar, un adéu. I fugen el ulls en direccions imprecises, per no topar amb el cor de l'altre.

I aquelles mil històries, ja no s'escoltaran en aquella terrassa a mig matí, mil històries que ningú no seguia, però que eren pausa en la conversa de cor a cor, paraules de descans, sonors silencis per omplir els buits del moment. Paraules trencades.

Les llàgrimes del darrer cafè.