Luitem per la independència

Un relat de: L'escriptor mediocre

Amagats per la por a la intolerància,
seguim lluitant per la terra que estimem.
Mantenint sempre l'esperança
que som un poble competent.

Lluitem per la independència
per evitar la negació dels nostres drets,
per intentar que aquells que creuen que manen
amaguin els nostres sentiments.

No entenen senyors,
que un poble no pot ser manat per un extranger?
que les nostres decisions són retallades
per una colla de gent
que són menys nostres que d'ells.

Lluitem per la independència
per ser legalment,
el que som a la ment,
i mostrar al món
que som petits, amb el cor gros,
orgullós
del nostre país.

Ho aconseguirem?
una lluita es perd si s'abandona.
I tu que faràs?
Abandonar?
Jo no, segur.

Comentaris

  • instants | 14-11-2005

    Joder... de què serveix la independència si per desgràcia seguiran mamant lo mateix grup d'incompetents, sian botiflers, sociatas, o els cap grossos d'ERC ? Independència, val, però cap on? Democràcia ? La d'ara o la que es somnia? Independència jajaja. La indepència és l'opi nacionalista i el nacionalisme és i serà la mentida de la petitat burgesia.

    Visca la Terra, sí, però una terra LLIure i lliure de veritat!!!!

    Mentre hi hagi catalans que passen gana que no em venguin cap independència i molt menys Estatuts que tapen tots els problemes, primer solidaritat, fora la pobresa de sa nosta terra!!!!!

    Salut i anarquia.

  • estel | 14-11-2005 | Valoració: 10

    Noi, t'hi has lluït! Té valor aquest poema eh! I després de tants esforços, morts (sobretot assassinats), penso que merescudament ja ha arribat l'hora!
    Doncs era un rei que tenia
    el castell a la muntanya,
    tot el que es veia era seu:
    terres, pous, arbres i cases,
    i al matí des de la torre
    cada dia els comptava.

    La gent no estimava el rei,
    i ell tampoc no els estimava,
    doncs de comptar en sabia,
    però amor no li'n quedava.
    Cada cosa tenia un preu,
    la terra, els homes, les cases.

    Un dia un noi del seu regne
    vora el castell va posar-se,
    i va dir aquesta cançó
    amb veu trista però clara:

    Quan vindrà el dia en què l'home
    valgui més que pous i cases,
    més que les terrer més bones,
    més que les plantes i els arbres.
    Quan vindrà el dia en què a l'home
    no se'l pese amb les balances.

    El rei va sentir el noi,
    el va fer agafar i amb ràbia
    va ordenar que li donessin
    cent cinquanta bastonades,
    i a la torre el va tancar,
    castigat a pa i aigua.

    Però el poble encara sap
    la cançó de les balances,
    i quan s'ajunten els homes,
    rient i plorant, la canten.

    Visca la Terra Lliure! I l'Ovidi!

    au salut i revolta popular! Construïnt camins vers la llibertat nacional

  • De conya!!!![Ofensiu]
    cat95 | 12-11-2005 | Valoració: 10

    Aquet relat es dels millors: XD VISCA LA TERRA LLIURE
    Independencia o mort!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!