L'oreneta

Un relat de: rautortor
Jugant per jugar
li tiro una pedra,
amb tanta dissort
que cau l’oreneta.
L’oreneta és morta...
què he fet, mare meva!
Si ho saben a casa
veuré l’espardenya.
Si corre pel poble
conec la condemna:
tothom em tindrà
per un mala peça.
– No ho volia fer,
em dol i em fa pena.
Mes, sempre em retreuen:
– Has mort l’oreneta!

[Del poemari "Pessigolles d'enyor"]

Comentaris

  • Orenetes i papallones[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 17-05-2015

    Abans dels legos, gameboys i pantalles de tota mena, els infants jugàvem i apreníem de la natura, sobre la vida i sobre la mort. No eren uns jocs gaire ecològicament correctes, però tampoc hem sortit tan males persones, oi, Raul?

  • ¿Què has fet amb la oreneta?[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 30-01-2012 | Valoració: 10

    Què has fet amb la oreneta, trapella imprudenta? Ehem...

    Bon poema, potser lo únic criticable, em penso, és la brevedat. Però és divertit, segur que sí :-)

    Per cert... sóc en Cromelnordic, sí, però no ho seré gaire més, tot i que conservaré els articles. Ara, el meu nou pseudònim és Cronos_7s; mireu aquí, nois i noies:

    http://relatsencatala.cat/relat/som-el-que-volem-ser/1036527

    Res més per ara.

    Vinga, ens veiem, sort i salut.

  • Juguesca de nens![Ofensiu]
    Núria Niubó | 30-01-2012 | Valoració: 10

    En el sac de la memòria sempre retrobem escenes de la infància que tenen records especials, i en aquest poema de juguesca innocent hi ha quelcom que fa mal al cor,
    s’hi llegeix un sentiment de culpa, de no perdonar a aquell nen …
    I en tenim tants de records com aquest!
    M’agrada especialment la tendresa que destil•len els seus versos.
    Has aconseguit fer un pessigolleig als meus records d’infantessa.
    Molt bonic Raül!

    Ah! Aquesta setmana , el dijous 2 ja tornem a l'Smiling, a veure si us engresqueu tu el Carles!

    Una abraçada,
    Núria

  • Nostàlgia de la infantesa.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 29-01-2012

    Em fa sentir nostàlgia de la infantesa, quan podíem jugar al camp, que estava al final del carrer, encalçar les bestioles i pujar als arbres. No érem presoners als parcs, camps de concentració infantils, com ara.
    També em fa recordar la teva cançó “Janota, la nena sola”, la que va matar un ocell sent nena i escopia al seu germà.

  • Evocador[Ofensiu]
    ocellvolador | 29-01-2012 | Valoració: 10

    Tots de petits en fem d'entremaliadures, però hi ha qui li ho recorden tota la vida... Em ve a la memòria aquella dita en castellà: "por un perro que maté, me llamaron mata perros..." Senzill i evocador. Enhorabona!

  • volia dir[Ofensiu]
    magalo | 28-01-2012

    correm i saltem..i fem entremeliadures..

  • passeijant pel teu poble[Ofensiu]
    magalo | 28-01-2012

    Bonic poema que em fa imaginar que estic al poble del teu relat i que acompanyo al nen (que podries ser tu quan era petit) i corro i salto i sense voler fer mal, fa entremaliadures. Ara que ja he tornat del teu poble i torno a ser devant de l'ordinador et puc dir que m'ha agradat molt.

    petonassos
    Marta

  • Records que ens impacten[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-01-2012 | Valoració: 10

    Hi ha records que no s'obliden, que es guarden al fons de la retina i de la memòria anys i panys. Un nano s'ha d'esbravar i pot ser que mati una oreneta, encara que sigui jugant. El teu preciós poema és d'una naturalitat que corprèn i m'encanta. Un món d'espardenya entre tant capital va molt bé. Felicitats! Una abraçada.

    Aleix

  • m'has fet recordar...[Ofensiu]
    joandemataro | 28-01-2012 | Valoració: 10

    la d'animalons que arribàvem a empaitar al poble de petits: des de formigues a rat-penats...
    allò era la llei de la selva, selecció natural...

    salutacions Raül !
    joan

Valoració mitja: 10

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138511 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen