L'Operari

Un relat de: Mudit
L’operari /Mudit Grau

Els primers rajos de llum assolellen la furgoneta. El Javi, tot i el semàfor en verd, mira a banda i banda del carrer i travessa amb prudència, sap que a aquestes hores encara hi ha qui la ronda fent de la nit el dia. Ell condueix ben despert, ha dormit bé. A la ràdio una locutora amb veu cridanera anuncia que el Circ Raluy farà temporada al Port de la Barceloneta. El Javi pensa que, si aconsegueix la feina, podrà portar-hi la família. Els nens i la Rosi s’ho passaran d’allò més bé, i a ell sempre l’han fascinat els pallassos i les seves ensopegades, també els malabars i la coordinació mil·limètrica de què son capaços. Els acròbates no, el fan patir massa allà dalt desafiant el buit i el perill a què s’exposen. El temps que va treballar de peó, a la seva terra, Asunción de Paraguai, tenia companys que també s’enfilaven a les bastides. Eren companys força animats, el feien riure molt. De vegades, treballaven en una obra enmig de la ciutat, i el Bolino, quan ja no podia més, escaldufat pel sol de justícia que queia, deixava anar:
—Nois!, acabem aquesta partida de bolei i anem de pet a banyar-nos, que avui fa un dia per no sortir de l’aigua; heu vist quina mar hi ha?
I el Manuel li contestava: —Què t’empatolles! Si tu no saps nedar!
Tot i l’arnès de seguretat, el Javi mai no va poder enfilar-se allà dalt. I la feina no li va durar gaire. Quan el van acomiadar, el Bolino i el Manuel el van anar a buscar a casa algunes tardes. Se l’emportaven al bar a beure i riure fins quedar estabornits. Un dia es van passar amb els tequiles, i la Rosi els va prohibir que tornessin. I ja no els va tornar a veure més. Temps després, va saber que el Bolino havia tingut un accident que el va deixar coix per sempre. Diuen que es va oblidar de cordar-se bé l’arnés de seguretat. Potser devia estar pensant en la platja i les onades. Eren gent valenta, i mai no perdien l’humor.
Sent una punxada al pit i tot de regalims de suor li baixen per les aixelles. Avui sí que se la juga. Just ahir, el senyor Joan, abans de plegar el va cridar al despatx.
—Javi, et dono la clau de casa, que demà no hi serem, i confio en tu perquè arreglis la caldera—rere l’escriptori, el fitava amb la mirada i el to era seriós i exigent—. D’allà vas cap els altres domicilis —es va aixecar per buscar la clau a la butxaca de la jaqueta. Era un home corpulent— .Recorda que de tu depèn que la feina sigui teva.
—Gràcies per la confiança, senyor Joan. No pateixi, que tinc molta experiència en aquest ofici. —Va guardar la clau a la butxaca de la granota i va sortir del despatx amb un inevitable tremolor de cames que li va durar una bona estona.
No li pot fallar. Hi ha l’altre noi. Ell ho pot fer millor que el contrincant. Segur que per això li ha encarregat la reparació de la caldera en lloc de fer-ho al seu competidor directe. No li agrada anomenar-lo així, però tal i com li ho ha enfocat el senyor Joan, el noi és el seu adversari. Està content de portar la granota de feina amb el nom de l’empresa al darrera, el fa sentir més a prop d’aconseguir-ho, que ja hi té un peu dins. Com el fet de conduir la furgoneta, tota blanca, i amb el gravat de l’empresa estampat a les portes del darrera, d’un color blau com el cel de mitja tarda. Son lletres grans, Gas i Electricitat Joan Rosell, tot posat dins el dibuix d’una gran bombeta de llum. Tothom pot llegir-ho amb facilitat. Dins la camioneta porta la caixa d’eines i el material nou que substituirà les peces velles o trencades. Tot d’una li ve al cap la Rosi, i llavors dubta de si ha agafat els papers per l’empadronament. Això també ho ha de fer. Té hora a mig matí. La Rosi sempre li remarca que és un despistat, que s’apunti les coses; ella fa llistes de tot. En un semàfor mira dins la motxilla que ha deixat al seient del copilot: porta tots els papers. Respira alleugerit. Necessiten l’empadronament per tramitar el col·legi dels nens. Aquí tot és molt diferent del seu país. Quan era allà, a ell li hauria agradat acabar els estudis d’ebenisteria, era feliç tallant i modelant la fusta. Però, amb l’embaràs de la Rosi, tot va canviar.
—Si em fas avortar vol dir que no m’estimes prou —va dir tota resolta, mirant-se’l amb cara trista i ulls neguitosos.
—Clar que t’estimo, Rosi. Sempre has estat molt bona amb mi, no sé pas què faria sense tu.
I va fer el que havia de fer, assumir la paternitat. Els pares, els seus i els d’ella, també ho van veure així. No podia pas renunciar-hi, encara que hagués de deixar els estudis i buscar feina de seguida. És veritat que el món li va caure a sobre i que va tenir molta por d’aquell canvi tan sobtat, que també li queia al damunt. No li agraden els canvis, i menys els sobtats. Però la Rosi volia tenir el fill, i el fill era d’ell i d’ella.
Frena. A punt ha estat de saltar-se un semàfor en àmbar. Ell mai no passa en àmbar. Té una col·lecció d’accidents per explicar, topades i atropellaments, i tots per no tenir en compte les senyalitzacions. Ell no se la salta, la normativa. Veu travessar una iaia, els passets son tan lents i tan petits que li sembla haver entrat en una altra dimensió espai-temps. Això ho ha llegit, sembla que té a veure amb la teoria de la relativitat d’Einstein, però ell prou feina té a entendre per què la Rosi s’enfada tant quan arriba brut de la feina. Ell està content quan té feina, sap que així la família tira endavant. I ara és apunt d’aconseguir-ne una de fixa. Va tard, el semàfor ja és verd, però la iaia encara és a mig pas de vianants, s’ha d’esperar. A la ràdio tornen a anunciar la vinguda del Circ Raluy. Ara la iaia li sembla una trapezista que passet a passet va fent per arribar a l’altre costat de carrer. Un cop arregli la caldera de la casa del senyor Joan, anirà al registre i després s’haurà d’espavilar perquè encara li queden tres domicilis més. No pot fallar. Té les mans suades, se les eixuga amb el drap de feina, li podria relliscar el volant. Ell no està fet per córrer, no en sap, de córrer. A les classes d’ebenisteria, el professor li deia sempre que fos més pràctic, que no estava fent una talla del romànic, que, el dia que treballés, els clients ho voldrien tot ben ràpid. Ves per on, això també té a veure amb el temps i l’espai, igual que la teoria de la relativitat, i ell tampoc no ho entén.
Mira l’hora, gairebé hi és, té por de no trobar aparcament, llavors tot es complicarà. La furgoneta és de l’empresa, l’ha d’aparcar bé, no es pot permetre que el multin precisament avui. A Paraguai havia d’anar amb compte amb els guàrdies. La policia li feia molta por, perquè allà tant era que fes les coses segons la llei o no. Depenent de l’agent que es trobava, es podia posar en un bon embolic. Aquesta por li ha quedat dintre, perquè aquí també ha vist per la tele algunes manifestacions on peguen la gent únicament per manifestar-se. I a ell fa només quatre dies que li han arreglat tots els papers per viure aquí. Va ser la Rosi, que sempre va per davant; amb l’ajuda dels senyors de la segona casa on va treballar, van tramitar-ho tot. Hi ha bona gent. És estrany haver-ho de dir, tots hauríem de ser bons, però és molt complicat, tant o més que la teoria d’Einstein.
Gira el carrer i se’l troba tallat per obres. Això no s’ho esperava, i les coses inesperades l’atabalen; canviar de ruta n’és una. Ara sí que sua, se li enganxa tota la samarreta al cos, i s’ha d’eixugar mans i cara. A l’obra no hi veu ningú, només tanques i mig carrer aixecat. El cap li bull. Tampoc coneix gaire la ciutat; molt menys aquella zona. Es para entre dues de les tanques que tallen el carrer i treu el plànol. El neguit no el deixa aclarir on és ni on ha d’anar. Veu passar un senyor, però no gosa preguntar. Un clàxon el sobresalta, insistent; prové d’un camió amb material d’obra.
—Ei, tu! Surt d’aquí, que hem d’entrar el camió. Que no has vist el cartell?
El conductor li assenyala un cartell que hi ha a l’entrada del carrer. Abans no l’ha vist, i allà indica la ruta alternativa.
Ha perdut un temps que li serà difícil de recuperar, si és que el temps es recupera. No pot perdre la feina. Però és que ell no en sap, de competir, ja l’hi diu la Rosi. A ell només li agrada fer la feina ben feta.
Just davant la porteria de l’edifici on viu el senyor Joan, troba un aparcament. Somriu alleugerit. Descarrega tot el material davant la porta i obre la cremallera de la butxaca lateral de la granota per treure’n la clau. No hi és. Palpa totes les butxaques, descorda totes les cremalleres, remena i buida la motxilla i després escorcolla la caixa d’eines. I de sobte li ve la imatge de la Rosi, al vespre, posant la granota a la rentadora, i de la Rosi, al matí, donant-li la granota neta i planxada. Palplantat al mig del carrer, envoltat dels estris de feina, veu al seu davant la columna publicitària que anuncia la vinguda del circ. Ell n’és l’acròbata que, amb un fals moviment, ha perdut la subjecció de la corda i fa una caiguda lliure, cap a un buit esfereïdor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mudit

Mudit

2 Relats

0 Comentaris

345 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor