L'oncle Lluís

Aquest curs vaig endarrerit. Es comença a sentir el desgavell d'un any d'estada a Barcelona. Estic content d'ésser ací, tenint en compte d'on he sortit.
No sé gaire dels pares, només que són a Madrid. Potser el pare prova deixar-me força sol i així estalviar-se més problemes.
Ben aviat li vindrà el següent entrebanc, ara és el meu germà que també vol marxar de la mare. Doncs au!, tornar a fer una operació d'amagatotis i complicada, perquè ella no hi vegi darrera, les seves mans.
Mon germà Xavier, crec que amb el suport del pare, ha trobat la solució. Seria fer el servei militar de voluntari, triar el destí a Tarragona, ben a prop del Mas Can Bardella, on la família sovint es reuneix. Dos anys per a fugir de la mare i tornar a la terra que el pare tant desitja. El pare està preparant alguna, per anar-hi després de nosaltres, els seus fills. Veurem quina sortida hi troba!.
Tothom ha volgut fugir d'ella, i no se n'adona de res, potser? Per què el pare no parla honestament clar i es fan les coses més fàcilment? Si el Xavier es castiga un any més de joventut per escapolir-se, veurem quin sacrifici farà el pare per a trobar la combinació meravellosa. Aquella per fer patir el mínim possible. No ho vull ni pensar. És el seu problema, ben mirat!
Sé que el pare no m'ha canviat de lloc solament mogut pels meus desitjos. És el primer cop que fa una cosa tan concreta per mi, i és per a sospitar. Jo endins sento tot el joc i no cal que hi pensi massa. És com si tot ho tingués ja ben traduït i clar.
Actualment estic amb l'oncle, és el meu tutor. El pare confia molt amb ell, malgrat que a vegades m'havia dit, potser mogut per alguna competència masculina, que l'oncle Lluís estava tancat, en solitud, massa enganxat a la mare. S'havia sentit a voltes, segurament del Pere, l'oncle rebel, que de jove i adolescent, el Lluís s'havia enamorat d'un noi. Les escoles eren molt religioses, com el seu pare. Sembla que això hagi conduït per sota la resta dels esdeveniments, com que l'oncle Lluís, un home ben atractiu, bon Jan i ben estimat per tothom, no es miri mai les dones, només la seva mare.
El meu oncle porta una gepa considerable, gairebé com el geperut de Notre Dame. Enllà ha tancat tots els seus sentiments. Hi és la representació física de la seva pròpia repressió. En comptes d'obrir el pit i respirar ben ample i cofoi, res!. Fuma sense descans. A més, no sembla que vulgui més de la vida que asseure's davant la tele, fumar, llegir el diari i posar-se el pijama ben aviat. Ben d'hora anar a dormir i així dia rera l'altre. Sense amics. Sense dones. Sense amants. Tot el dia repetint una rutina ensopida, al costat de la mare. Els caps de setmana, el mateix, però al Mas Can Bardella.
La gent se l'estima. Jo també me l'estimo. Sé que no és un exemple a seguir. Ho sento per ell. No és mala persona, ni de bon tros. Mai competeix. Parla molt poc. Va bevent del porró on hi ha el vi negre que sempre és vora seu, amb moderació, però amb una ferma regularitat. Fa solitaris. Agafa el cotxe i fa les compres de tots per al cap de setmana a la casa de poble.
És una de les persones amb el silenci més gran que he vist mai. Però quan tota la família es reuneix, s'engresca més, i tots els nebots, especialment la Mercè, l'amanyaguen. Ell hi posa el seu humor sarcàstic i a vegades inintel.ligible.
Hi ha una cosa on ell fa el mateix que la seva mare. Comparteix la seva solitud i silenci envoltat de tele i ràdio. Tot el dia amb aquest soroll. Si hi ha la tele, llavors paralitzat com un estaquirot. Potser li dóna un cop d'ull al diari i res més. Mai el vaig veure agafar un llibre mentre l'avia sembla que es mengi tot el que es pugui llegir.
L'oncle mai em parlà d'ell. Em respectava completament, tot ho resumia amb la seva frase, que em va dir ja de bon començament, "Ets més lliure que un taxi". Potser ell volia que jo tingués allò que ell mai va tenir, un camí més fàcil. Li agraeixo de bon cor. Volia també que respectés la iaia amb molta cura i que tingués en compte la seva edat i la seva mentalitat. Només va esverar-se de valent quan va creure que m'estava passant un xic i creia que l'equilibri entre llibertat i respecte no l'hauria ben entès.