L'oncle Ernest i la seva experiència vital

Em dic Ernest Boada, tinc quaranta-cinc anys i sóc oncle del Luard. Fa poc que ha descobert aquesta pàgina i n'està francament entusiasmat. M'ha convençut per a que desenvolupi en el seu espai trets fonamentals de la meva biografia per a que es comprengui millor una teoria que portem a mitges sobre certs canvis socials que, des del nostre punt de vista, s'estan produint en la nostra societat.

Vaig entrar a la universitat per estudiar psicologia, però en aquells temps tenia bastants pardalets al caparró i no aconseguia aprovar més de quatre assignatures l'any. A meitat del segon curs, després d'uns quants ultimàtums, el pare em va posar definitivament entre l'espasa i la paret. Aquell mateix setembre deixava els estudis i començava a treballar en una empresa familiar de teixits amb molta solera amb els que el pare hi tenia un tracte professional de més de trenta anys.

Malgrat entrar-hi amb calçador em vaig adaptar prou bé a la feina. El fet de cobrar un sou em va esperonar a assolir la pròpia independència. En poc temps em vaig guanyar la confiança de la família tèxtil i aquest fet em va proporcionar l'oportunitat de ser un comodí de les múltiples tasques que calia fer per treure l'aigua d'una nau que feia anys que naufragava. El primer és conèixer els diferents processos de fabricació. D'aquesta manera aprens a discernir. Però això no és suficient si en vols saber de veritat. Cal saber-se obrir als sentits. L'ull avesat hi veu la trama i l'ordit. El tacte sap quan una tela es deixa acariciar. L'olor, bé l'olor és un món a part que no vaig saber apreciar de debò fins que vaig arribar a Calcuta.

Una de les aventures en que l'empresa es va embarcar a finals dels noranta era la de proporcionar material innovador i d'extremada qualitat a les millors marques europees de l'alta costura. Estàvem capacitats per fer-ne el disseny, la distribució i certs processos que homogeneïtzen i estendaritzen el metratge. Ara, les mans que realitzessin el prodigi s'havien i encara avui s'han d'anar a buscar a Calcuta.

Els que hagueu anat a aquesta fascinant ciutat us serà més senzill comprendre què pot significar per algú acostumat als freds tallers que ens van deixar la revolució industrial entrar en el món del color, les textures i olors que la humanitat, en el sentit més viu de la paraula, pot deixar impregnat en un tros de tela. M'ho vaig fer venir bé per autoproclamar-me home enllaç entre els dos móns i ningú hi va gosar posar cap pega.

Després de tretze anys d'haver abandonat la carrera em retrobava en molts aspectes a mi mateix allà on m'havia deixat. És cert que ara tocava de peus a terra i sabia què significava guanyar-se el pa, però les inquietuds del qui vol aprofundir en ell mateix i en els altres homes no havien evolucionat. És com si s'haguessin quedat arraulides en un racó de mi esperant l'hora adequada per poder sortir. Així vaig passar tres anys de la meva vida; reaquilibrant la balança a Calcuta.

Si vaig tornar no va ser per pròpia voluntat, més aviat va ser perquè l'invent s'havia acabat. Mai es va concretar en beneficis, com a molt fèiem les paus. Una constant a l'empresa des de que vaig entrar fins que van tancar el 2008. El juny d'aquell any les ventes van caure un trenta per cent, el juliol un trenta-cinc. Feia massa anys que ho havíem probat tot. No es van atrevir a seguir amb la sangria i van decidir plegar.

En pentinava quaranta-tres i en feia quatre que m'havia casat quan em vaig trobar amb un agost molt llarg. Per sort la meva dona té una germana que havia obert una botiga d'inspiració oriental i em va oferir fer massatges a la rebotiga. M'hi vaig llençar de cap. Vaig estudiar algunes tècniques, però sobretot era molt conscient que el que podia oferir era la meva humanitat desenvolupada a Calcuta i l'agudesa dels sentis que m'havia proporcionat l'ofici.

A veure, em guanyava millor la vida abans, però la veritat és que no em puc queixar. La feina m'agrada i les clientes (perquè pràcticament només tinc clientes) en queden satisfetes. En realitat d'això us volia parlar. Resulta que amb la confiança que anem agafant amb algunes habituals els ha sorgit la necessitat d'alliberar la tensió acumulada, diguem que per baix. Al començament em va sobtar i no sabia molt bé com actuar, però en l'actualitat ho he incorporat de forma natural i de fet les ajudo a propiciar-lis, a les clientes que ho requereixen, el clímax a través del propi massatge.

Amb el Luard n'hem parlat moltes vegades i creiem que pràctiques similars van guanyant terreny en la nostra societat. Potser la major llibertat i independència de la dona fan que pugui anar gaudint i utilitzant com millor li sembli la pròpia sexualitat. Creieu que la demanda de prostitució masculina s'arribarà a equiparar amb la femenina? De ben segur que si la demanda creix, la dona tindrà l'oportunitat històrica de crear nous models de prostitució que podrien afavorir l'eradicació de l'actual model de vexació i explotació que a casa nostra és tan freqüent.

Tan sols em resta donar-vos les gràcies per la vostra atenció i esperar que l'escrit serveixi per a que un tema tan soterrat pugui veure una mica més de llum.

Atentament,
Ernest Boada.