L'Ombra

Un relat de: Núria Comas Fornaguera

Tot començà llegint aquella notícia de La Vanguardia. Poc podia suposar llavors que això el portaria per camins desconeguts i per històries fantàstiques. Perquè va rellegir aquella nota tantes vegades? Quina curiositat, quina motivació, quin destí hi endevinava?
"Una au d'enorme grandària sobrevolava Barcelona despertant als veïns amb el seu cant insuportable". Fou el volum, el cant, o el fet de despertar els veïns el que el va captivar? S'imaginà tota la població obrint els ulls a la mateixa hora, traient el cap pels balcons i observant l'au volant pels terrats i projectant la seva immensa ombra per les avingudes, els carrers i les places.
Aquell dia sortí al seu petit espai de balcó, tan petit que no li cabien els peus còmodament, però no veié ni sentí res: era difícil que una au de cinc metres passés per l'estretor d'aquells carrers de Ciutat Vella; tot plegat, devien ser cabòries dels que no tenen res més per fer.
Tanmateix, els dies següents continuaren les cartes al diari. Aquella bèstia s'anava desplaçant d'un lloc a l'altre. I ell sense poder-ne copsar el rastre. Això no podia quedar així. Havia de fer alguna cosa. Aquest pensament el perdé.
Ara, fent memòria, es preguntava perquè li havia agafat aquella dèria. Ni s'imaginà llavors com acabaria tot. Recordà que havia tret forces de qui sap on; el més important era trobar l'au, veure-la, sentir-la, compartir amb els seus conciutadans una mateixa vida, ell, tan solitari, tan fora de lloc sempre. La sola idea d'haver d'encarar les coses el desbordava, li produïa una angoixa latent, el portava a una passivitat podríem dir-ne innata.
Poques vegades havia sortit del seu piset quasi tan gran com aquella au de la que parlaven. Allò era la seva vida, condensada en uns quants metres quadrats. Fins i tot treballava en un despatx davant de casa. Travessar l'estretor del carrer quatre vegades al dia, total un parell de passes. Els diumenges feia el cafè al bar de la cantonada.
Aquella tarda, sense saber perquè, baixà les escales i sortí al carrer. La porta que es tancà darrera seu féu un soroll sec que el sobresaltà, però no mirà enrere.


Tombà a la dreta i es dirigí a les Rambles. Li semblà que allà lluny, davant seu, endevinava una ombra al cel. Començà a córrer cap avall. Suava, esbufegava. Es fixà en un cartell: Salou. No en recorda res a hores d'ara, només sap que no podia parar, que havia d'aconseguir aquella au. Però com més corria més lluny estava. València, Màlaga, Cadis. Noms que ara es confonen en la memòria.
Es trobà davant el mar, tot aigua fins l'horitzó.
Havia estat una bona decisió agafar aquell vaixell. Arribà a les costes d'Àfrica. Allò era un formiguer de gent vestida amb xilaves i turbant al cap. Sense entendre res, copsà una certa lluïssor en la mirada dels que passaven pel seu costat gesticulant i assenyalant el cel fent comentaris breus. Era possible que aquella gent hagués vist també l'au volant?. Mirà a dreta i esquerra, no sabia cap a on dirigir-se. Havia arribat allà perseguint una ombra i ara es trobava perdut, en un país estrany, sota un sol aclaparador i realment amb les mans a les butxaques, és a dir, sense res.
Continuà caminant, travessà els carrers polsosos i seguí el passeig que vorejava la platja. Enllà, enllà, deserts, muntanyes,...
Què és el que l'empeny endavant?, es preguntà i s'ho pregunta encara condemnat a seguir vagant a la recerca d'un objectiu molt concret: assemblar-se als altres, compartir per uns moments una història comú, sentir-se part d'un tot.
Però, ara...
Recorda com s'estirà a la sorra per descansar i aclucà els ulls; recorda com de cop sentí un brogit a prop seu, i un batec d'ales; recorda que tot i maldar per veure què passava, la foscor ho engolia tot. Alguna cosa l'embolcallava.
Sentí un cop, un tacte suau i aspre a la vegada. S'aferrà a allò, al que semblava un cos. De cop es notà en el buit, havia perdut el contacte dels peus a la sorra. Notà que s'enlairava més i més i baixà el cap: el terra quedava allà baix.
Començà a volar, encara vola ara. Forma part de l'ombra que va voler atrapar

Comentaris

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 17-02-2010 | Valoració: 10

    El relat en un arxiu en format word annex a l'email adreçat a tribuna@guimera.info

    Gràcies i no deixis mai de volar !!!

l´Autor

Foto de perfil de Núria Comas Fornaguera

Núria Comas Fornaguera

32 Relats

26 Comentaris

25546 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Sóc la Núria i vaig néixer el segle passat, l'any 1954, a Badalona on encara visc, a prop del mar tot i que sóc més de muntanya.
He treballat d'assessora psicopedagògica però ara ja em dedico de ple a la fotografia, el cant i l'escriptura com a aficionada, amb moltes ganes i moltes il·lusions.
M'agradaria compartir amb vosaltres aquesta necessitat d'escriure sobre tot contes i alguna poesia.
Espero que ens anem retrobant.