L'ombra

Hola, Llibre!

És el primer relat que et llegeixo, i en tenia ganes, ja que sé que has de publicar ara d'aquí poc un segon llibre i volia saber com narraves. Havia llegit poesia, però la veritat, no en sé i, si he de ser franc, no m'acaba de convèncer. La poesia, com a lletra de cançó, està molt bé, però com a lletra de paper, no l'acabo d'assaborir del tot.

Bé, tornant al relat: m'agraden les descripcions i l'atmòsfera que has creat. Et fa endinsar dins del carreró i fins i tot he hagut d'anar a cercar una tovallola per a aixugar-me la suor. Però el final l'he trobat una mica simple. Crec que el fet de que ens muntem, molts cops, la película tots sols, i que amb algun senyal ja muntem una història de por al voltant del mateix, està molt bé. Molts cops, veus una ombra i ja paranoies. I al final no és més que un cartró arrugat o un fanal massa mal posat. Però potser hauries pogut fer el detall de la banalitat més evident, més anecdòtic, fins i tot.
Fins i tot, la paranoia del protagonista, portada al límit, s'hauria pogut tornar en una fugida corrents i ensopegant, una pallissa al del telèfon, un assassinat, com deia algun comentarista... no sé, potser se me'n va la pilota.....

Apa, prou rotllo....

Molts records!

Marc Freixa (Joan Petit)

Hola, Llibre!

És el primer relat que et llegeixo, i en tenia ganes, ja que sé que has de publicar ara d'aquí poc un segon llibre i volia saber com narraves. Havia llegit poesia, però la veritat, no en sé i, si he de ser franc, no m'acaba de convèncer. La poesia, com a lletra de cançó, està molt bé, però com a lletra de paper, no l'acabo d'assaborir del tot.

Bé, tornant al relat: m'agraden les descripcions i l'atmòsfera que has creat. Et fa endinsar dins del carreró i fins i tot he hagut d'anar a cercar una tovallola per a aixugar-me la suor. Però el final l'he trobat una mica simple. Crec que el fet de que ens muntem, molts cops, la película tots sols, i que amb algun senyal ja muntem una història de por al voltant del mateix, està molt bé. Molts cops, veus una ombra i ja paranoies. I al final no és més que un cartró arrugat o un fanal massa mal posat. Però potser hauries pogut fer el detall de la banalitat més evident, més anecdòtic, fins i tot.
Fins i tot, la paranoia del protagonista, portada al límit, s'hauria pogut tornar en una fugida corrents i ensopegant, una pallissa al del telèfon, un assassinat, com deia algun comentarista... no sé, potser se me'n va la pilota.....

Apa, prou rotllo....

Molts records!

Marc Freixa (Joan Petit)

Trobo que encertes de ple la construcció de l'atmòsfera, realment l'he llegit amb ganes per la incertesa i el clima inquietant que aconsegueixes..

Aquest no m'ha agradat tant. Està ben narrat, però trobo q si aquest hagués sigut un assassí m'hauria agradat més (sí, tans sols tinc 13 anys, però 3 dies pels 14!!!). Continuo llegint!

potser també hi ajuda que tinc una mica de grip, però has montat tota una intriga al voltant d'un fet sense importància. L'atmosfera està mot ben aconseguida, i el relat, en general molt ben escrit. Potser si que sap a poc... però tampoc no volia ser res trascendent, no?

En aquest cas no sé què dir-te. Potser és un relat que li manca alguna cosa, sobretot al final encara que tot sigui molt relatiu. Petso mai s'ha de caure en l'elogi sistemàtic, però en aquest cas, jo diria que li manca una mica de treball, també és possible que vagi errat. Perquè quan es modifica alguna cosa... no fos cas que en lloc de millorar empitjori.

La mania de parlar pel mòbil és tanta que fins i tot et fa sortir al portal un dia de pluja. O potser era un vianant que s'hi va aixoplugar? I com va sentir el timbre, entre la pluja i els trons?
Bromes a part, coincideixo en què la descripció del recorregut és fasntàstica. L'angúnia que el va cobrint fins tornar-se por. El final no m'ha agradat tant, tot i que entenc que s'ha d'acabar d'alguna manera i que la història estava demanant un anticlímax, havia de ser una por injustificada.
Em falla una cosa: si l'home té por de l'ombra que hi ha al seu davant, per què no recula? Precissament Citutat Vella té la tira de carrerons que et duen al mateix lloc.
I el crit: és molt diferent un crit d'amenaça, un d'angonixa i un de qui no sent el que li diuen pel telèfon. M'ha semblat que no encaixa.

Mentre llegia, recordava els meus passejos per Ciutat Vella (quan treballava a Fontanella), plens de màgia i de records passats. Especialment quan plor, l'olor a terra mullada, la frescor a les galtes, la cortina d'aigua davant els ulls. I quan s'ha acabat tot, l'escalforeta d'entrar en un lloc càlid, on et pots prendre, per exemple, un cafè amb llet ben humejant.

Es el tercer relat que et llegeixo i el que m'ha agradat menys.

M'explico, de ben escrit o està tant com els anteriors (encara que odio la paraula romandre, tot i que sé que és un problema meu...). El viatge del noi pels carrers foscos està molt ben descrit, pero...

El problema, of course és la història. Arribes al final i l'anècdota no em sembla prou bona com per justificar tota la història. Es allò que en diuen els castellans de que "para este viaje no hacían falta alforjas".

Però, es clar, això es subjectiu, no? El que compta es escriure bé i d'això, noia, en saps una estona...

És un relat que a mi m'ha agradat per diverses raons, Llibre:
a) perquè és molt curt i et fa seguir la lectura, ja que la trama està ben lligada.
b) amb la pluja i la foscor com a atmosfera i el Barri Vell com a fons, tot el relat transpira inquietud.
c) perquè m'ha semblat veure que en l'altre relat teu hi havia un altre personatge que semblava feble o, si més no, una persona que tothom li demana favors i que ell no s'hi rebel·la mai (la dona del conte anterior feia riure, quan, de debò, estava "feta pols" i aquest té una germana que "no mira prim" tot li ha de fer l'altre). No ho sé, potser és dir massa, però m'ho ha semblat.
d) el final el trobo molt bo, perquè la brillantor del mòbil que a la ment del protagonista li semblés una pistola, em va fer pensar en la "por" com a veritable protagonista de la narració, la qual cosa és versemblant donades les circumstàncies. Oi?

Bé, Llibre, avui sols et comento aquest perquè estic una mica "tova". Tinc un grip que he hagut d'agafar la baixa!

Molts petons (te'ls dono perquè sé que no te l'encomano)

L'ombra és un relat sorprenent i accelerat que a mig relat té un canvi vertiginós, d'una situació quotidiana que de sobta es capgira i ens porta a un altra banda.. Es una estructura que ja he pogut veure en altres relats teus. També he vist que la majoria son escrits fa temps, així que suposo que tenim una evolució, però és difícil de definir per que tot el que he llegit fins ara d'actual és poesia ( potser aquesta és precísament l'evolució, oi?)

Les descripcions que fas, concises i precises, sobre qüestions quotidianes que ens contextualitzen amb ironia, son molt bones. Ens parteixes de fets quotidians i ens els capgires de forma inesperada.

A mig relat ens comences a crear expectativa, i a descriure un ambient esgarrifós de carrers humits, estrets, foscos i llefiscosos, que al situar al Casc Antic molts podem reconèixer i imaginar i crees una tensió creixent que amb un fet puntual, el soroll repetitiu, semblant al crit esgarrifós d'una persona ajuda a accelerar el ritme del cor del prota i del lector ( aquí tan sols dir que en la frase que respirava de tant en tant... no se dona sensació de pau... que no es el que es pretén, i no quadra poèticament amb el que és pretén insinuar, que tenia tanta por que no podia ni respirar, no se perquè i no puc fer recomanacions, però aquesta frase em recorda més a pau i tranquil·litat que a neguit)

En un moment donat pares el relat i poses al prota a pensar, a intentar discernir entre la realitat i la ficció, posant en qüestió tot el relat, per desprès tornar a crear i augmentar l'expectativa i el neguit.

I el final sorprenent que ens torna a la realitat, que atura el neguit de cop, que ens sorprèn i ens fa adonar-nos com som d'estúpids, o imaginatius.... de vegades.

M'ha agradat el relat, sobre tot perquè saps mantenir l'atenció del lector, fins al final, i parteixes d'un fet quotidià i trivial i acabes en un fet quotidià i trivial i en canvi crees una història de suspens. No es una història excel.lent però te fusta, manté al lector en tensió. No tens res de narrativa d'ara per penjar????

Aprofito els relats per fer comentaris extens perquè de poesia no en sé, però prometo escollir una de les poesies, i comentar-te-la com pugui, però a fons.... perquè cal tornar-te els comentaris, que tu et prens el temps de fer.

Doncs això crec que fòra bó, que enlloc de utilitzar sempre la forma: va caminar, va menjar, va ..... de tant en tant posesis caminà, menjà... variant una mica la forma.

El problema dels textos en forma passada, és que costa fer que els verbs no surtin d'una forma monòtona...

...anècdota t'ha servir per fer un excel·lent exercici literari de"camí a la nit amb pluja i foscor". Però sembla més un fragment de novel·la que no un relat curt, que per a mi és una "novel·leta condensada", com la llet en pot.
No m'ha acabat de fer el pes. Encara que s'hi nota l'ofici.