L'ombra que no voldria

Un relat de: Aleix de Ferrater

Aquella tarda en Juli va sortir al carrer Apodaca més content que mai. El Carnestoltes tenia bones perspectives, si més no pel que fèia al temps. L’any passat havia estat molt fred, molt humidament fred, tal i com acostumava a passar a la majoria de ciutats mediterrànies i, a desgrat seu, Tarragona no n’era cap excepció. Enguany, però, la situació semblava força diferent. La caloreta rondava els quinze graus i pel carrer que pujava de la zona portuària s’hi havia endinsat la marinada, aquell suau ventet del sud-oest que tant el revifava. A més, el fet de no haver pogut sortir de casa des de fèia just un any, encara li donava més força per a menjar-se tot allò que se li posés pel davant. Tenia moltes ganes d’estirar les cames, d’inflar-se de tot allò que l’envoltés, a mesura que anés pujant en direcció a la Rambla.
Seguint pel carrer de l’Unió en Juli va esquivar un cotxe mal aparcat. La gent s’aturava per saludar-se, la canalla corria i cridava més que mai, com de costum. Li encantava; tot allò l’embadalia. Les nòies joves lluïen aquella meravellosa edat blava que rondava els divuit anys, amb el somriure ingenuament permanent, que encara les dibuixava més atractives. El sol de quarts de sis era el complement ideal i el fet que tothom l’observés al seu pas no el molestava gens. Ja fèia molts anys que s’hi havia acostumat. No era pas pel seu vestit; la túnica morada de les grans ocasions o les sandàlies altes eren una disfressa força habitual al carnestoltes de la vella Tàrraco. Però en Juli no anava pas disfressat. La gent s’aturava al seu pas astorada, emmudia i s’enretirava unes passes d’ell. En aquell carrer que s’orientava d’est a oest en Juli caminava sol, sense cap ombra al seu davant.

Pujant pel carrer de Sant Francesc vas creuar la Rambla. La catedral sobresortia al fons com un gegant mig emboirat i malgrat la roina gelada que no parava de caure, la plaça de la Font continuava tan concorreguda i sorollosa com sempre. Parades i més parades de tota mena d’aliments, gent, molta gent atrafegada amunt i avall, soldats ben armats a la porta del Palau i dos joglars enfangats intentant fer riure la gent amb trucs de màgia i altres espectacles que no atrèien massa, la veritat. El fred dominant fèia que la gent anés per feina.
Els tres amics t’esperaven, com cada any, a la cantonada. S’havien refugiat sota el porxo, al voltant d’una foguera, davant la taverna del Bisbe. El fred glaçava els ossos. Una veu arrugada d’anys et digué:
-Què noi, que t’has adormit més del compte avui? Pensàvem que aquest any novindries.
La sorollosa riallada va ser la salutació de benvinguda. Eren els teus tres antics companys del gremi d’espardenyers: el gras i gegantí Onofre, el vell i desdentegat Jaume, que t’havia saludat i el seu aprenent, el jove Magí.
-Vinga, agafa una gerra i mossega el conill que he caçat aquest matí. –et digué l’Onofre amb la boca ben plena– Hem d’agafar forces avui. Les festes són per gaudir-les i les de Carnestoltes encara més, oi que sí esclau de cera?
Una altra sonora riallada li va fer caure la cuixa que estava endrapant. La recollí del fang i continuà mossegant-la com un golafre. Els altres dos també van esclatar.
-Goita! –digué el jove Magí– Sembla
que la teva arribada també ha espantat els núvols. Encara tindrem sol avui, espanta lleons!
I vinga, més rialles, més boques desdentegades i més trossos de conill per terra. Però el jove espardenyer tenia raó: Pel costat de llevant un tímid raig de sol anava treient el nas i trencant el cel cendrós d’aquell febrer que semblava no voler deixar el fred enrere.
El conill va desaparèixer en un no res, els seus ossos també i la gerra de vi ja en fèia estona. La teva túnica morada amagava perfectament les taques del tiberi. Els altres tres en tenien encara més sobre la seva roba, si és que d’aquells parracs se’n podia dir roba.
-Va Juli, passa tu primer. –et digué el vell Jaume, més desdentegat que mai– Ara que ha sortit el sol la teva manca d’ombra ens obrirà el pas entre la gentada. Potser i tot avui podrem seure a missa i posar-nos a primera fila de les Justes!
Semblava que les entranyes les tenien plenes de grills i que el fred els animava a escalfar-se rebentant els seus diafragmes.
Malgrat tot el vell espardenyer tenia raó. Amb els primers raigs de sol d’aquell dissabte glaçat del mes de febrer, la teva manca d’ombra espantava la gent, que es senyava al teu pas. Els tres bordegassos et seguien tot comentant les cares dels tarragonins que pujaven, incrèduls, les escales de la Seu.

El carro s’ha aturat bruscament davant el temple d’August. He caigut un altre cop. El decurió no m’ha dit res, només ha fet parlar el seu fuet, a qui la meva insensible pell ja s’hi ha acostumat. És la darrera pregària, pagana lògicament, forçada com a última voluntat. El carrer és ple de gent que ens insulta, que ens escup davant la passivitat dels nostres teòrics vigilants. El camí és etern, lent, tremendament inacabable. Sortint del Fòrum però, una nòia jove d’uns divuit anys m’ha llençat una galleda d’aigua, que, malgrat el fred, agraeixo llepant les gotes que em regalimen front avall. El sol escalfa tímid, el nostre estat, pell i ossos que es confonen. Som quatre, quatre espardenyers a qui no se’ns ha deixat creure en el nostre déu. Aquest ha sigut el nostre gran pecat.
A mesura que ens acostem a l’Amfiteatre la gentada va en augment. El descens dalt del carro es fa insuportable. Constantment caiem i constantment sentim la segada del fuet del decurió que no ens deixa ni agenollar-nos de dolor. Ara els crits i les escupinades s’han canviat per les pedres que voregen el camí. La sang i més sang són tota una única massa líquida que ens regalima cos avall.
L’escalfor animal de les masmorres és el nostre gran darrer plaer. El temps dels gladiadors podria ser etern, però no ho és. Ja han entrat sis cossos. El carceller ens informa que només queda una parella de lluitadors a l’arena. Els crits dels espectadors ens confirma que només n’ha quedat un. Ha arribat la nostra hora.
-Juli, tu seràs el primer. –diu el decurió, que no s’ha separat de nosaltres ni un sol instant– Vinga, ja pots sortir!
El seu comiat és la fuetada que em fa caure només trepitjar l’arena. El públic aplaudeix sorollosament la meva caiguda. M’aixeco. El sol baix d’hivern és encegador, el brogit salvatge ensordidor i l’arena s’ha tenyit rogenca de sang. La meva túnica morada té un color semblant i al meu davant entreveig una fera que mou la cua. Camina a poc a poc, se m’acosta a poc a poc, m’agenollo a poc a poc i observo a poc a poc com la fera ha esdevingut ara un lleó que es llepa els bigotis. Abaixo el cap. Entre ell i jo només hi ha l’ombra que s’allarga i tremola davant meu, negra.

Comentaris

  • Envia.ho a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 17-07-2011 | Valoració: 10

    Gràcies pels comentaris.

    A la Vall de Ribes, hi ha certament molta feina a fer.

    Antonio

  • Una joia per a no oblidar[Ofensiu]
    Bonhomia | 04-07-2011 | Valoració: 10

    Doncs mira, t'haig de dir que d'alguna manera i molt infantilment m'has fet venir alguna reminiscència de la cançó Perdut Enmig De Sitges del prinmer disc d'Els Pets.
    I bé, deixant apart la nostàlgia d'un bon regust m'has recordat l'alliberament dels presos per un dia el dia de Carnestoltes de la Roma antiga. M'ha agradat aquest to dansaire entre segles i segles i que pedagògicament és tan instructiu per qualsevol persona que comprengui el tema.
    Un relat d'expressió molt rica, es fa evident durant la lectura. Felicitats.
    I el que tampoc sobra ni molt menys, les valoracions d'en franz appa i de la Unaquimera són molt precises i orientatives per comprendre molt bé el text.

    Felicitats altra vegada!


    Sergi

  • L'ombra del present i del passat[Ofensiu]
    Unaquimera | 01-07-2011 | Valoració: 10

    Em resulta una mica xocant llegir un relat que parla del fred en començar aquest calorós mes de juliol... però és clar que, malgrat la calor que fa, no oblido que en altres moments ens envoltem de calor voluntàriament:
    El teu text m’ha recordat alguns d’aquests moments...

    També m’ha fet recòrrer desplaçaments, racons i carrers, que tinc molt presents en el present... per després transportar-me al passat, a altres realitats i moments: no tans sols del cicle de l’any, sinó de la Història.
    Amb algunes constants, però: una ciutat, un color (el morat de la túnica), una permanència més enllà de la mort...

    Per si et ve de gust passejar per altres contrades, ben allunyades per cert, i contemplar costums que es perpetuen, t’ofereixo aquest enllaç: RITUAL

    T’envio una abraçada per començar amb bon peu aquest mes estiuenc,
    Unaquimera

  • Passat i present...[Ofensiu]
    brins | 27-06-2011 | Valoració: 10

    Una passejada sublim pel passat i pel present de Tarragona. Posseeixes, Aleix un gran do vers l'escriptura; estructures molt bé els relats i els expliques amb una gran riquesa i amplitud de vocabulari. Et felicito molt sincerament,

    Pilar

  • un bon relat, [Ofensiu]
    Lavínia | 27-06-2011

    Aleix, ben construït i una evocació al passat d'una ciutat tant lluminosa com Tarragona on amb ombra o sense en Juli hi passa a través del temps.

    M'ha agradat molt.

    Gràcies pel teu comentari al meu relat Un safareig particular .

  • trencador...[Ofensiu]
    teresa serramia | 18-06-2011

    m'encanta el contrast d'una i altra època..
    perdona que no t'hagi contestat abans..(estava sense internet) A mi tembé m'agradarà molt compartir llibre amb tu, Aleix. Tot un honor i una gran joia.
    Rep tot el meu amor...

  • Bonic viatge...[Ofensiu]
    free sound | 13-06-2011 | Valoració: 10

    Bona passejada per l'espai i pel temps...
    Moltes gràcies per les teves paraules,
    són precioses i ben dolces...
    I per cert...Moltes felicitats!!!!

  • Ombra negra[Ofensiu]
    Naiade | 13-06-2011 | Valoració: 10


    Una bona passejada per Tarragona en tres èpoques diferents. Del present al passat. Que fa sentir l’angoixa a traves del temps. Un relat ben estructurat i enginyos.
    Una abraçada

  • crohnic | 12-06-2011

    Un relat que ens porta pel present i pel passat a través dels sentiments del protagonista... Tot això, complementat amb unes descricpions excel·lents que ens fan més proper el que ens estàs contant...
    Fins aviat, company!

  • esplèndid relat aleix...[Ofensiu]
    joandemataro | 12-06-2011 | Valoració: 10

    on el passat és fa present a través dels pensaments i sentiments del protagonista
    et felicito i t'agraeixo molt els afalacs als meus últims poemes
    seguim compartint
    fins aviat
    joan

  • Bon títol per a un bon relat[Ofensiu]
    nuriagau | 07-06-2011

    No sé què és el que m’ha agradat més: el relat o el comentari anterior. La veritat és que pretendre ser original en el comentari d’un relat després del franz appa és quelcom impossible per a mi.

    Deixo aquí el testimoni que he gaudit de l’ombra en aquest passeig de la Tarragona en tres èpoques a través d’una prosa impecable embolcallada de descripcions que, amb petits detalls, ens situa en l’època, el tipus de personatges i els llocs.

    Ens seguim llegint,

    Núria

  • Rescat de l'ombra[Ofensiu]
    franz appa | 05-06-2011

    Estructurat en tres parts diferents, tres temps diferents narrats en tres formes verbals diferents d eprsona i de temps, que ens condueixen al present que és precisament el temps més llunyà, aprentment.
    Perquè el temps s'ha aturat per al protagonista, en el final que ens porta la darrera frase (excel·lent , magnífica, per coronar el relat). Però nosaltres ja sabem, perquè hem recorregut el seu misteriós vagareig per la Tarraco romana i la Tarragona moderna que s'ha erigit sobre les voltes de l'antic circ, que la seva història ha continuat. Potser empaitant una ombra, potser vestit ell mateix d'ombra.
    Ens està dient que el dolor, la crueltat i el crim no restaran impunes. Que algú pot rescatar la llum entre les ombres, i texir el relat aclaparador del sacrifici.
    Una abraçada,
    franz

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

137 Relats

2635 Comentaris

190360 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.
Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .

Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).